Charlotte Delbo - Cap de nosaltres tornarà

Com que les mortes les llençaven de seguida al crematori, ens preguntàvem: les de l’últim camió, les vives barrejades amb les mortes, ¿passen per la cambra de gas o tota la càrrega va de dret al braser?

Elles xisclaven perquè ho sabien, però les cordes vocals se’ls havien trencat a dins del coll.

I nosaltres estàvem emparedades en el glaç, en la llum, en el silenci.

El fred ens convertia en estàtues dalt d’aquell sòcol de glaç que eren les nostres cames soldades al glaç del sòl. Tots els gestos havien quedat abolits. Gratar-se el nas o escalfar-se les mans amb l’alè pertanyia al reialme de la fantasia, com si un fantasma es gratés el nas o s’escalfés les mans amb l’alè. Algú diu: “Crec que ens fan tornar.” Però dins nostre res no respon. Havíem perdut consciència i sensibilitat. Érem mortes per a nosaltres i tot. “Ens fan tornar. Els primers quadrats ja formen files”, i l’ordre anava arribant a tots els quadrats. Es formaven files de cinc. S’eixamplaven les muralles de glaç. Una primera columna arribava a la carretera.

Ens recolzàvem les unes en les altres per no caure. Així i tot, no notàvem l’esforç. Els nostres cossos caminaven al marge de nosaltres. Posseïdes, desposseïdes. Abstretes. Érem insensibles. Caminàvem amb moviments encongits, just el que permetien les articulacions glaçades. Sense parlar. Tornem al camp. No havíem previst que pogués acabar-se aquella immobilitat començada la nit abans.

Tornàvem. La llum ja no era tan implacable. Deu ser això, el crepuscle. O potser és que tot es confonia davant dels nostres ulls, els filats que eren tan nítids feia no res i la neu que centellejava, tota tacada de diarrea. Bassals bruts. El final de la jornada. La neu estava coberta de mortes, al mig dels bassals. De vegades calia passar-hi per sobre. Una gambada. Per a nosaltres eren obstacles i prou. Ja no hi havia manera de sentir res de res. Caminàvem. Caminaven autòmats. Caminaven estàtues de fred. Caminaven dones exhaustes.

Avançàvem quan la Josée, a la fila del davant, es va girar per dir-nos: “Quan arribeu a la porta heu de córrer. Passeu-ho.” Creu que no l’he sentida i ho repeteix: “Heu de córrer.” L’ordre s’anava transmetent sense despertar en nosaltres cap voluntat d’executar-la, cap imatge de nosaltres corrent. Com si ens haguessin dit: “Si plou, obriu el paraigua.” Igual d’absurd.

Quan davant nostre es produeix la desbandada, sabem que hem arribat a la porta. Totes arrenquen a córrer. Corren. Les galotxes, les sabates cordades de qualsevol manera volen per tots cantons sense que ningú se’n preocupi. Corren. En una confusió que resulta grotesca per part d’estàtues de gel, corren. Quan ens toca a nosaltres, quan som a la porta, nosaltres també arrenquem a córrer, a córrer recte amunt, decidides sense que hi intervingui la decisió o la voluntat, a córrer fins a perdre l’alè. I això ja no ens resulta gens grotesc. Correm. ¿Cap a on? ¿Per què? Correm.

No sé si havia entès que calia córrer perquè a banda i banda de la porta i al llarg de la Lagerstrasse, en doble fila, tot el que el camp contenia d’SS amb faldilla i de presoneres amb braçal i camisa de tota mena de colors i graus anava armat amb pals, bastons, corretges, cinturons i fuets i batia com blat a l’era qualsevol que passés entre les dues files. Evitar un cop de bastó era caure sota una corretja. Els cops plovien damunt dels caps, dels clatells. I les fúries bramaven Schneller! , Schneller! , més ràpid, més, batien cada vegada més ràpid aquell gra que s’escolava i corria i corria. No sé si havia entès que calia córrer perquè t’hi anava la vida. Corria. I a cap de nosaltres se li acudia rebel·lar-se contra l’absurd. Corríem. Corríem.

No sé si vaig reconstruir tota l’escena després o si de seguida em vaig formar una idea del conjunt. El cert és que em sentia dotada d’unes facultats molt agudes i atentes per veure-ho tot, captar-ho tot, prevenir-ho tot. Corria.

Era una cursa insensata que hauria calgut observar des d’una altura familiar per mesurar-ne tota la insensatesa. No estava a l’abast de cap de nosaltres imaginar-se que contemplava l’escena de fora estant. Corríem. Schneller . Schneller . Corríem.

Un cop al fons del camp i sense alè, sento algú que diu: “Ara al block. De pressa. Entreu al block.” La primera veu humana que sentim en despertarnos. Em refaig i miro al meu voltant. Havia perdut les meves companyes. N’arribaven d’altres darrere meu que es reconeixien: “Tu, ¿ets aquí? ¿I la Marie? ¿I la Gilberte?”

Surto de l’al·lucinació on pul·lulaven unes cares retorçades, les cares congestionades i escabellades de les fúries. Schneller . Schneller . I la Drexler que enxampa una de les meves veïnes amb l’ansa del bastó. ¿Qui? ¿Qui és? Impossible recordar-ho, tot i que li veig la cara, l’expressió petrificada en sec pel coll de la camisa que l’escanya, la Drexler estira amb el bastó i la fa caure, l’arramba a un cantó. ¿Però qui era? I aquesta manera insensata de fugir que només un espectador extern hauria trobat insensata, perquè nosaltres ja ens havíem sotmès a la fantasia i teníem oblidats els reflexos d’una persona normal davant de les coses extravagants.

“Entreu al block. Aquí, per aquí.” Les primeres que es recobren guien les altres. Entro a la foscor cap on em dirigeixen les veus: “Per aquí. Aquí. Ja hi ets. Puja.” I m’aferro als taulons per pujar al nostre quadrat.

—¿Què feies? Ets l’única del grup que faltaves, començàvem a patir. —M’hissen unes mans.— ¿Amb qui anaves?

—Amb mi, anàvem juntes —diu la Yvonne B. Havia estat tota l’estona al meu costat però no l’havia vista.

—¿Heu vist l’Hélène?

—¿L’Hélène?

—Sí, per terra. Donava el braç a l’Alice Viterbo i han caigut.

—A l’Alice l’han enxampada.

—L’Hélène la volia estirar, però l’Alice no podia aixecar-se.

—Aleshores l’Hélène l’ha deixada.

L’Hélène arribava.

—¿T’has pogut escapar?

—M’ha agafat algú i m’ha estirat cridant-me: “Deixa-la. Deixa-la.” M’he posat a córrer. He hagut d’abandonar l’Alice. ¿No podem anar a buscar-la?

—No. No hem de sortir del block.

Una per una, les dones tornen. Estabornides. Rebentades. A mesura que arriben, ens comptem.

—Viva, ¿hi sou totes les del vostre grup?

—Sí, les vuit.

—Aquí al costat ¿hi sou totes?

—No. Falta la senyora Brabander.

—¿Qui més falta?

—La senyora Van der Lee.

—Aquí la Marie.

—¿I l’àvia Yvonne?

Pronunciem el nom de les més velles, de les malaltes, les febles.

—Sóc aquí —respon la veu imperceptible de l’àvia Yvonne.

Ens tornem a comptar. En falten catorze.

He vist la senyora Brabander quan la Drexler l’ha enxampada amb el bastó. Ha dit a la seva filla: “Corre, fuig. Deixa’m.”

Jo corria, corria sense veure res. Corria, corria sense pensar en res, sense saber que hi havia perill, només tenint-ne una noció vaga i pròxima. Schneller . Schneller . Un moment em vaig mirar la sabata, descordada, sense deixar de córrer. Corria sense notar els cops de bastó i de cinturó que m’estabornien. I llavors em van venir ganes de riure. O més aviat, vaig veure un doble meu que tenia ganes de riure. El meu cosí m’explicava que un ànec encara camina després que li tallin el coll. I l’ànec vinga a córrer amb el cap caigut de manera que no el veu, l’ànec corria com cap ànec abans que ell, mirant-se la sabata i sense importar-li res més, ara que, sense cap, ja no corria cap perill.