Charlotte Delbo - Cap de nosaltres tornarà

Els planyíem perquè havien de marcar el pas. Nosaltres caminàvem com podíem. El kapo, al capdavant, era gras, anava amb botes i roba d’abric. Marcava: Links, Zwei, Drei, Vier . Links . Els homes seguien amb penes i treballs. Portaven galotxes de tela que no se’ls aguantaven al peu. Ens preguntàvem com podien caminar amb aquelles galotxes. Quan hi havia neu o gel, les duien a la mà.

Tenien el caminar d’allà. El cap endavant, el coll endavant. El cap i el coll arrossegaven la resta del cos. El cap i el coll tiraven els peus. En les cares descarnades cremaven els ulls, enclotats, amb les pupil·les negres. Els llavis estaven inflats, negres o massa vermells, i quan els obrien es veien les genives sanguinolentes.

Passaven a prop. Nosaltres murmuràvem “Franceses, franceses” per saber si hi havia compatriotes en el grup. Fins aleshores no n’havíem trobat cap.

Absorts en caminar, ni ens miraven. Nosaltres sí que els miràvem. Els miràvem. La pietat ens feia estrènyer les mans. Ens perseguia la seva imatge, el caminar, els ulls.

Entre nosaltres hi havia tantes malaltes que no menjaven que teníem molt de pa. Intentàvem convèncer-les amb les raons que fos perquè mengessin, perquè superessin el fàstic que els feia menjar i mengessin per sobreviure. Les nostres paraules no aixecaven cap voluntat. Ja havien renunciat al moment d’arribar.

Un matí, sortim amb pans sota la roba. Per als homes. No creuem cap columna d’homes. Esperem el vespre amb impaciència. A la tornada sentim que marquen el pas darrere nostre. Drei . Vier . Links . Van més ràpid que nosaltres. Ens hem d’apartar per deixar-los passar. ¿Polonesos? ¿Russos? Homes, llastimosos, que la misèria cobreix de sang com tots els homes aquí.

Quan arriben a la nostra altura, d’una revolada traiem els pans i els els llancem. Tot seguit comença la batussa. Cullen el pa, se’l disputen, se l’arrenquen. Tenen ulls de llop. N’hi ha dos que rodolen per la cuneta amb el pa que s’escapa.

Els mirem barallar-se i plorem.

L’SS crida, els avia el gos. La columna es torna a formar, reprèn la marxa. Links . Zwei . Drei .

Ni tan sols s’han girat a mirar-nos.

Han passat els SS amb les seves capes negres. Han comptat. Encara esperem.

Esperem.

Des de fa dies, el dia següent.

Des de la vetlla, l’endemà.

Des de mitja nit, avui.

Esperem.

El dia despunta al cel.

Esperem el dia perquè cal esperar alguna cosa.

No esperem la mort. Ens l’esperem.

No esperem res.

Esperem el que arriba. La nit perquè succeeix al dia. El dia perquè succeeix a la nit.

Esperem que acabi el recompte.

El final del recompte és un xiulet que fa que totes ens girem cap a la porta. Les files immòbils es converteixen en files a punt per posar-se en marxa. En marxa cap als aiguamolls, cap als maons, cap als fossats.

Avui esperem més estona que de costum. El cel empal·lideix més que de costum. Esperem.

¿Què?

Un SS apareix a la punta de la Lagerstrasse, ve cap a nosaltres, s’atura davant de les nostres files. Pel caduceu de la gorra ha de ser el metge. Ens considera. A poc a poc. Parla. No crida. Parla. Una pregunta. Ningú no respon. Demana: “ Dolmetscherine ”. La Marie-Claude fa un pas endavant. L’SS repeteix la pregunta i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si hi ha algú que no pugui suportar el recompte.” L’SS ens mira. Al seu costat la Magda, la nostra blockova, ens mira, s’aparta i parpelleja una mica.

De debò, ¿qui pot suportar el recompte? ¿Qui es pot estar a peu dret sense moure’s durant hores i hores? En plena nit. Enmig de la neu. Sense haver menjat, sense haver dormit. ¿Qui pot suportar aquest fred durant hores?

Algunes alcen la mà.

L’SS les fa sortir de les files. Les compta. Massa poques. Diu una altra frase, suaument, i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si no n’hi ha d’altres, de velles o malaltes, que el recompte els resulti massa dur al matí.” S’alcen més mans. Aleshores la Magda, de pressa, clava un cop de colze a la Marie-Claude i, sense canviar de to, la Marie-Claude: “Però val més no dir-ho.” Les mans alçades s’abaixen. Menys una. Una velleta remenuda es posa de puntetes, estira i agita els braços tan amunt com pot de por que no la vegin. L’SS s’allunya. La velleta s’enardeix: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” Les seves veïnes li fan “xst!”. Ella s’empipa. ¿Per què, si hi ha un règim menys dur per a les malaltes i les velles, haurien d’impedir que se’n beneficiï? Desesperada que l’hagin oblidat, crida. Amb una veu aguda i vella com ella, crida: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” L’SS ho sent, es gira: “ Komm ” i la velleta s’afegeix al grup que acaba de formar-se i que el metge SS escorta fins al block 25.

Estava aferrada a la banda d’enllà del talús, aferrada amb les mans i els peus a la banda d’enllà del talús cobert de neu. Tibava tot el cos, les mandíbules, el coll desarticulat en cartílags, tibava el poc múscul que li quedava als ossos.

I els seus esforços eren vans —els esforços d’algú que estirés una corda ideal.

Estava apuntalada des del dit índex fins al dit gros del peu, però cada vegada que aixecava una mà per agafar-se més amunt i intentar escalar el talús, queia cap avall. De sobte el seu cos es tornava flonjo, miserable. Després alçava el cap i podies resseguir en el rostre el treball mental que es produïa dins seu per reajustar els membres a l’esforç. Les dents s’estrenyien, la barbeta s’afilava, les costelles feien cercles sota la roba enganxada, un abric de civil —una jueva—, els turmells s’estiraven. Intentava hissar-se de nou cap a l’altra riba de neu.

Cadascun dels seus gestos era tan lent i maldestre, traïa una tal debilitat, que et preguntaves com era que podia moure’s. Al mateix temps no entenies gaire que fes un esforç tan desproporcionat amb l’empresa, tan desproporcionat també amb un cos que no devia pesar gens.

Ara s’aferrava amb les mans a una crosta de neu endurida, els peus no trobaven cap punt on repenjar-se i buscaven una esquerda, un relleix. Es movien en el buit. Duia les cames embolicades amb draps. Eren tan primes que, amb draps i tot, feien pensar en les canyes de lligar mongeteres que es posen als espantaocells per fer de cames, i que els pengen. Sobretot quan es movien en el buit. Tornava a caure al fons del fossat.

Ella gira el cap com per mesurar la distància, mira amunt. Es pot veure la desesperació que li creix als ulls, a les mans, al rostre convuls.

“¿Què els passa a aquestes dones que em miren així? ¿Què hi fan aquí comprimides en files de cinc, per què s’estan parades? Em miren i sembla que no em vegin. No em veuen, sinó no es quedarien aquí plantades. M’ajudarien a pujar. ¿Per què no m’ajudeu ja que sou aquí mateix? Ajudeu-me. Estireu-me. Inclineu-vos. Doneu-me la mà. Oh, no es mouen.”

I la mà es retorçava cap a nosaltres en una crida desesperada. La mà torna a caure —una estrella morada pansida damunt la neu. Un cop caiguda era menys descarnada, s’ablania, tornava a ser una cosa viva i llastimosa. El colze es repenja, rellisca. Tot el cos s’esfondra.

Al darrere, més enllà dels filats, la plana, la neu, la plana.

Érem totes allà, uns quants milers de dones, dretes a la neu des del matí —és així com se li ha de dir a la nit, perquè el matí era a les tres de la nit. L’alba il·luminava la neu que abans havia il·luminat la nit —i el fred s’havia aguditzat.

Immòbils des de mitja nit, pesàvem tant damunt de les nostres cames que ens enfonsàvem a terra, en el glaç, sense poder fer res contra l’entumiment. El fred masegava les temples, les barres, semblava que els ossos es disloquessin, que el crani esclatés. Havíem renunciat a saltar d’un peu a l’altre, a picar de talons, a fregar-nos els palmells. Era una gimnàstica esgotadora.