Charlotte Delbo - Cap de nosaltres tornarà

només una paraula per a l’angoixa?

¿Sabíeu que el patiment no té límits

ni l’horror fronteres?

¿Ho sabíeu?

Vosaltres que sabeu.

La meva mare

eren unes mans un rostre

Han posat davant nostre les nostres mares nues

Aquí les mares ja no són mares per als fills.

Tots anaven marcats al braç amb un número indeleble

Tots havien de morir nus

El tatuatge identificava els morts i les mortes.

Era una plana desolada

a la vora d’una ciutat

La plana estava glaçada

i la ciutat

no tenia nom.

—¿Ets francesa?

—Sí.

—Jo també.

Ella no duu la F al pit. Una estrella.

—¿D’on?

—París.

—¿Fa temps que hi ets?

—Cinc setmanes.

—Jo setze dies.

—És molt, ja ho sé.

—Cinc setmanes... ¿Com pot ser?

—Ja veus.

—¿I tu creus que es pot resistir?

Està pidolant.

—S’ha d’intentar.

—Vosaltres podeu tenir esperança, mentre que nosaltres...

Assenyala la meva jaqueta a ratlles i després el seu abric, un abric tan exageradament gran, tan exageradament brut, tan exageradament esparracat.

—No creguis, si fa no fa estem igual...

—Per a nosaltres no hi ha esperança.

I la seva mà fa un gest i el seu gest evoca el fum que s’enlaira.

—S’ha de lluitar amb totes les forces.

—Per què, per què lluitar si totes hem de...

S’acaba el gest de la mà. El fum que s’enlaira.

—No. S’ha de lluitar.

—¿Com podem esperar que sortirem d’aquí? ¿Com sortirà mai ningú d’aquí? Seria millor llançar-se directament contra els filats.

¿Què li puc dir? És menuda, escanyolida. I no tinc el poder de convence’m ni a mi mateixa. Tots els arguments són absurds. Lluito contra la meva raó. Lluites contra tota raó.

La xemeneia fumeja. El cel és baix. El fum s’arrossega pel camp i pesa i ens embolcalla i fa olor de carn cremada.

—Mireu. Mireu.

Estàvem arrupides sota el teulat, damunt de les fustes que ens feien de llit, de taula, de trespol. El sostre era molt baix. Només hi cabíem assegudes i amb el cap jup. Érem vuit, el nostre grup de vuit companyes que la mort separaria, en aquell quadrat estret on ens enfilàvem. Ja havien repartit la sopa. Havíem estat esperant a fora molta estona per passar una rere l’altra davant del bidó que fumejava a la cara de la stubova. Amb la màniga dreta arremangada, enfonsava el cullerot al bidó per servir. Darrere del vapor de la sopa, cridava. El baf li esmorteïa la veu. Cridava perquè hi havia empentes i xiu-xius. Lúgubres, esperàvem, amb la mà balba aguantant el pot. Ara, amb la sopa a la falda, menjàvem. La sopa era repugnant, però tenia gust d’escalfor.

—Mireu, heu vist, al pati...

—Oh! —la Yvonne P. deixa caure la cullera al pot. No té més gana.

La finestreta enreixada dóna al pati del block 25, un pati voltat de murs. Una porta comunica amb el camp, però si s’obre quan hi passes pel davant has de córrer, tocar el dos, intentar no mirar ni la porta ni el que hi ha al darrere. Fuig. Nosaltres, a través de la finestreta, podem veure. No girem mai el cap en aquella direcció.

—Mireu. Mireu.

Al principi dubtes del que estàs veient. Has de distingir-los en la neu. El pati n’està ple. Nus. Apilats els uns damunt dels altres. Blancs, d’un blanc que blaveja en la neu. Els caps estan rapats, els pèls del pubis rectes, tibats. Cadàvers congelats. Blancs amb les ungles marró. Els dits del peu estirats cap amunt són ridículs, la veritat. Terriblement ridículs.

Bulevard Courtais, a Montluçon. Esperava el meu pare a les Nouvelles-Galeries. Era a l’estiu, el sol escalfava el carrer. Hi havia un camió aturat i uns homes que el descarregaven. Era un lliurament de maniquins per a l’aparador. Cada home n’agafava un a coll i el posava a l’entrada de la botiga. Els maniquins anaven nus, amb les articulacions a la vista. Els homes els portaven amb cura, els estiraven al peu de la paret, damunt de la vorera calenta.

Jo mirava. Em torbava la nuesa dels maniquins. Sovint n’havia vist a l’aparador, de maniquins, amb vestit, sabates, perruca i el braç doblegat en un gest artificial. No havia pensat mai que n’hi hagués de nus, sense cabells. No havia pensat mai que n’hi hagués fora de l’aparador, de la llum elèctrica, d’aquell gest. Descobrir-ho em produïa el mateix malestar que veure un mort per primer cop.

Ara els maniquins jeuen a la neu, immersos en la claror hivernal que em recorda el sol al carrer.

Les que jeuen allà a la neu són les nostres companyes d’ahir. Ahir durant el recompte estaven dretes. S’aguantaven en files de cinc a cada costat de la Lagerstrasse. Anaven a treballar, s’arrossegaven cap als aiguamolls. Ahir tenien gana. Tenien polls, es grataven. Ahir s’havien empassat la sopa fastigosa. Tenien diarrea i les pegaven. Ahir patien. Ahir desitjaven morir.

Ara són allà, cadàvers nus a la neu. S’han mort al block 25. Al block 25 la mort no té la serenor que n’esperes, fins i tot aquí.

Un matí, perquè s’havien desmaiat durant el recompte o perquè estaven més lívides que les altres, un SS els feia un senyal. Els feia formar una columna on veies, augmentades, totes les degradacions, totes les tares que abans es diluïen en la massa. I la columna, conduïda per l’SS, era empesa fins al block 25.

Hi havia les que hi anaven soles. De manera voluntària. Com un suïcidi. Esperaven que s’obrís la porta quan venia un SS a inspeccionar —i entraven.

També hi havia les que no corrien prou ràpid el dia que calia córrer.

Hi havia les que havien cridat quan les companyes les havien hagut d’abandonar a la porta: “No em deixeu. No em deixeu.”

Durant dies havien passat gana i set, sobretot set. Havien tingut fred, estirades gairebé sense roba damunt d’uns taulons, sense màrfega ni manta. Tancades amb moribundes i boges, esperant torn per a l’agonia o la follia. Al matí, sortien. Les feien sortir a cops de bastó. Cops de bastó a moribundes i boges. Les vives havien d’arrossegar al pati les mortes de la nit, perquè les mortes també s’havien de comptar. Passava l’SS. Es divertia aviant-los el gos. Se sentien udols per tot el camp. Eren els udols de la nit. Després el silenci. S’havia acabat el recompte. Era el silenci del dia. Les vives tornaven a entrar. Les mortes es quedaven a la neu. Les havien despullades. La roba s’aprofitaria per a d’altres.

Cada dos o tres dies, els camions passaven a recollir les vives per dur-les a la cambra de gas, les mortes per llençar-les al forn crematori. La bogeria devia ser l’última esperança de les que entraven allà. Algunes, amb l’astúcia de les encaparrades a viure, s’escapolien a la sortida. De vegades passaven unes quantes setmanes al block 25, mai més de tres. Les veies per la reixa de la finestra. Suplicaven: “Aigua, aigua.” Hi ha espectres que parlen.

—Mireu. Us asseguro que s’ha mogut. Aquella, la penúltima. La mà... ha obert els dits, n’estic segura.

Els dits s’obren lentament, és la neu que floreix com una anemone de mar descolorida.

—No mireu. ¿Per què mireu? —implora la Yvonne P. amb els ulls ben oberts, clavats en el cadàver que encara viu.

—Menja’t la sopa —diu la Cécile—. A elles ja no els falta de res.

Jo també miro. Miro aquell cadàver que es mou i em deixa insensible. Ara sóc una persona gran. Puc mirar els maniquins nus sense que em facin por.

Al matí i a la tarda, pel camí dels aiguamolls, ens creuàvem amb columnes d’homes. Els jueus anaven de civil. Esparracats, amb una creu roja pintada de qualsevol manera a l’esquena. Com les jueves. Roba informe que se cenyien al cos. Els altres anaven ratllats. Els uniformes suraven damunt de les espatlles magres.