Charlotte Delbo - Cap de nosaltres tornarà

És un sentiment que es pot haver tingut a la vida. Saben que cal desconfiar dels sentiments.

Hi ha els que vénen de Varsòvia amb grans xals i farcells ben nuats

hi ha els que vénen de Zagreb les dones amb mocadors al cap

hi ha els que vénen del Danubi amb jerseis de llanes multicolors fets a la vora del foc hi ha els que vénen de Grècia, han portat olives negres i rahat-lokum

hi ha els que vénen de Montecarlo

eren al casino

duen frac amb el plastró destrossat pel viatge

són panxuts i calbs

són banquers grassos que jugaven a la banca

hi ha nuvis que sortien de la sinagoga amb la núvia de blanc i amb el vel, tota arrugada per la nit passada al terra del vagó

el nuvi de negre i amb copalta, amb els guants bruts

els pares i els convidats, les dones amb la bossa de mà brocada de perles

a tots els reca no haver pogut passar per casa a posar-se roba menys delicada.

El rabí va ben dret i obre la comitiva. Sempre ha estat un exemple per als altres.

Hi ha les nenes d’un internat amb faldilles prisades totes iguals, el barret amb un llaç blau que voleia. Quan baixen es posen bé els mitjons. Caminen amb gràcia de cinc en cinc com a la passejada dels dijous, agafades de la mà i sense saber. ¿Què els pot passar a unes nenes d’internat que van amb la mestra? La mestra els diu: “Porteu-vos bé, nenes.” No tenen cap ganes de no portar-se bé.

Hi ha la gent gran que rebia notícies dels fills a Amèrica. S’havien fet una idea de l’estranger per les postals. Res no s’assemblava al que veuen aquí. Els fills no s’ho podran creure.

Hi ha els intel·lectuals. Són metges o arquitectes, compositors o poetes, es distingeixen pel caminar i les ulleres. També han vist moltes coses al llarg de la vida. Han estudiat molt. Alguns han imaginat molt per escriure els seus llibres i res del que han imaginat no s’assembla al que veuen aquí.

Hi ha els pelleters de les grans ciutats i tots els sastres per home i dona, tots els confeccionistes que havien emigrat a Occident i que no reconeixen en aquesta terra la dels seus avantpassats.

Hi ha els habitants inesgotables de les ciutats on cada home ocupa el seu alvèol i aquí es converteixen en files interminables i sembla mentida com podien cabre tots als alvèols superposats de les ciutats.

Hi ha una mare que clava una bufetada al seu fill de cinc anys potser perquè no vol donar-li la mà i ella vol que s’estigui quiet al seu costat. És fàcil perdre’s i no s’han de separar en un indret desconegut i ple de gent. Clava una bufetada al seu fill i nosaltres, que sabem, no li ho perdonem. Val a dir que no canviaria res si el cobrís de petons.

Hi ha els que havien viatjat divuit dies i s’havien tornat bojos i s’havien matat entre ells als vagons i

els que s’havien ofegat durant el viatge de tan premuts que anaven

evidentment aquests no baixen.

Hi ha una nena que abraça la seva nina ben fort, també asfixien les nines.

Hi ha dues germanes amb abrics blancs que havien sortit a passejar i no han tornat per sopar. Els pares encara passen ànsia.

De cinc en cinc s’endinsen pel carrer de l’arribada. És el carrer de la sortida però no ho saben. És el carrer que només s’agafa una vegada.

Caminen en un ordre perfecte —que no els puguin retreure res.

Arriben a un edifici i sospiren. Per fi han arribat.

I quan criden a les dones que es despullin, elles primer despullen les criatures procurant no despertar-les del tot. Després de tantes nits de viatge estan nervioses i rondinen

i elles comencen a despullar-se davant de les criatures, què hi farem

i quan reben una tovallola cadascuna es preocupen per si l’aigua de la dutxa sortirà prou calenta, que les criatures podrien refredar-se i quan els homes entren per una altra porta a la sala de dutxes, també nus, elles amaguen les criatures amb el seu cos.

I potser aleshores tots ho comprenen.

I ara no serveix de res que ho comprenguin perquè no ho poden explicar als que esperen a l’andana

als que circulen en vagons a les fosques a través de tots els països per arribar aquí

als que són en algun camp i els angoixa la sortida perquè temen el clima o el treball i tenen por de deixar els seus béns

als que s’amaguen a les muntanyes i als boscos i han acabat la paciència de viure amagats. Passi el que passi tornaran a casa. ¿Com vols que els vagin a buscar a casa si no han fet mal a ningú?

als que no han volgut amagar-se perquè no pots abandonar-ho tot

als que creien tenir les criatures a recer en un internat catòlic on les senyoretes són tan bones.

Vestiran una orquestra amb les faldilles prisades de les nenes. El comandant vol que toquin valsos vienesos els diumenges al matí.

Una cap de block, per donar aspecte domèstic a la seva finestra, es farà unes cortines amb el xal de pregària que duia el rabí per celebrar el sàbat en qualsevol circumstància i a qualsevol lloc.

Una kapo es disfressarà amb el frac i el copalta del nuvi, la seva amiga amb el vel de la núvia i de nit jugaran a noces mentre les altres jeuen al llit mortes de cansament. Les kapos s’ho poden passar bé, elles de nit no estan cansades.

A les alemanyes que estan malaltes els repartiran olives negres i lokums però no els agraden les olives de Kalamata ni cap altra mena d’oliva.

I tot el dia i tota la nit

cada dia i cada nit les xemeneies fumegen amb aquest combustible de tots els països d’Europa

uns homes al costat de les xemeneies es passen el dia passant les cendres per trobar l’or fos de les dents d’or. Aquests jueus duen tots or a la boca i n’hi ha tants que en surten tones.

I a la primavera homes i dones escampen les cendres pels aiguamolls assecats que llauren per primer cop i fertilitzen amb fosfat humà.

Porten un sac lligat a la panxa i colguen la mà en la pols d’ossos humans que sembren a grapats tot lluitant contra el vent que els la torna a la cara, i al vespre tenen la cara blanca, les arrugues marcades per la suor que ha regalimat entremig de la pols.

I no han de patir perquè s’acabi el fertilitzant, arriben trens i més trens arriben cada dia i cada nit a cada hora cada dia i cada nit.

És l’estació més gran del món en arribades i sortides.

Només els que entren al camp saben després què els ha passat als altres i ploren d’haver-se’n separat a l’estació perquè aquell dia l’oficial va ordenar als més joves que formessin una fila a part

bé cal que també n’hi hagi per assecar els aiguamolls i escampar la cendra dels altres.

I troben que hauria valgut més no haver entrat mai aquí i no haver sabut mai.

Vosaltres que heu plorat dos mil anys

un que va agonitzar tres dies i tres nits

quantes llàgrimes tindreu

pels que van agonitzar

molt més que tres-centes nits i molt més que tres-cents dies llargs

com

plorareu

els que van agonitzar tantes agonies

i eren incomptables

Ells no creien en la resurrecció en l’eternitat

I sabien que vosaltres no ploraríeu.

Oh vosaltres que sabeu

¿sabíeu que la gana fa brillar els ulls que la set els entela?

Oh vosaltres que sabeu

¿sabíeu que pots veure la mare morta

i no vessar ni una llàgrima?

Oh vosaltres que sabeu

¿sabíeu que al matí et vols morir

que al vespre tens por?

Oh vosaltres que sabeu

¿sabíeu que un dia és més que un any

un minut més que una vida?

Oh vosaltres que sabeu

¿sabíeu que les cames són més vulnerables que els ulls

els nervis més durs que els ossos

el cor més sòlid que l’acer?

¿Sabíeu que les pedres dels camins no ploren

que només hi ha una paraula per a l’espant