Charlotte Delbo - Cap de nosaltres tornarà

Desposseïdes de l’abric, moltes anaven amb els braços nus. Creuaven els braços i se’ls fregaven amb les mans primes. Les altres es protegien el cap. No tenien més d’un centímetre de pèl, no feia gaire que hi eren. Totes tremolaven.

El pati era massa esquifit per encabir-les, però es comprimien a la part assolellada i apartaven cap a l’ombra les que agonitzaven. Assegudes a la neu, esperaven. I per la mirada es notava que ja no veien res, res del que les envoltava, res del pati, res de les moribundes i les mortes, res d’elles mateixes. Eren allà, a la neu, sacsejades per tremolors que no podien reprimir.

De sobte, com responent a un senyal, totes es posaven a udolar. Un udol que s’inflava, s’enlairava, s’enlairava i s’eixamplava per damunt dels murs. No eren més que boques que udolaven, que udolaven al cel. Un parterre de boques torçades.

L’udol s’esquinçava i enmig del silenci se sentien sanglots aïllats. S’ensorraven. Abatudes, resignades, potser. No eren més que ulls enclotats. Un parterre d’ulls enclotats.

Aviat no podien més d’acceptar, de resignar-se. Un udol s’enlairava, més salvatge, s’enlairava i s’esquinçava, i el silenci tornava a caure amb els sanglots i els ulls enclotats de la desesperació.

En la virolaina de parracs i la multitud de rostres, les que no ploraven ni udolaven havien deixat de tremolar.

I els udols recomençaven.

Res no sentia aquelles crides des de la riba de l’horror. El món s’aturava lluny d’aquí. El món que diu: “Estaria bé sortir a caminar.” Només ho sentien les nostres oïdes i nosaltres ja no érem part dels vius. Esperàvem el nostre torn.

Un darrer silenci dura molta estona. ¿Són totes mortes? No. Són allà. Vençudes i la seva consciència encara refusa, refusa, es tensa, vol protestar, lluitar. Els udols s’enlairen de nou, s’enlairen i s’inflen i s’eixamplen. De nou no són més que boques que udolen al cel.

Els silencis i els udols estriaven les hores.

El sol es retirava. L’ombra anava omplint tot el pati. Només quedava una filera il·luminada de caps que un últim raig de sol retallava, contorns ossuts deformats pels crits.

Aleshores se sent l’estrèpit dels camions que els udols cobreixen a l’acte. I quan s’obre la porta el pati es torna massa gran. Totes s’han aixecat i es comprimeixen contra el mur oposat i, en l’espai buit, a la neu bruta, hi ha més cadàvers dels que havíem pogut comptar.

Entren dos presoners. En veure’ls redoblen els udols. És el kommando del cel.

Armats amb bastons, volen empènyer les dones cap a la porta. Elles no es mouen. Inertes. Després cedeixen. Gairebé sense que les hagin d’empentar, s’apropen.

El primer camió s’ha aturat a tocar de la porta.

Un presoner s’està dret dalt del camió, un gegant que duu una jupa amb el coll de pell girat i una gorra d’astracan calada fins a les orelles.

(Els del kommando del cel tenen privilegis. Van ben abrigats, s’atipen. Durant tres mesos. Passat el termini, en vénen d’altres que els expedeixen a ells. Cap al cel. Cap al forn. I així cada tres mesos. Són els que s’ocupen de les cambres de gas i les xemeneies.)

A l’esquena de la jupa hi duu pintada la creu vermella. Les dones també la duen; cada vegada n’hi ha més, de vestits ratllats amb la creu.

Els dos altres empenyen les dones cap a ell. Ell es descorda el cinturó i l’agafa ben fort pels extrems, el passa per les aixelles d’una dona rere l’altra i les carrega. Les llença a la plataforma del camió. Quan elles tornen en si, s’aixequen. Hi ha reflexos inalterables.

Uf. Uf. Una altra, una altra. Uf. Uf. Una altra.

Treballa ràpid, com algú que se sap la feina, un que vol fer-la cada vegada més bé. El camió està ple. No prou. Amb l’esquena, empeny i apila i continua carregant. Les dones queden esclafades les unes contra les altres. Ja no criden, no tremolen.

Quan realment ja no pot afegir-ne cap més, salta a terra, alça l’abatible, subjecta les cadenetes. Dóna un darrer cop d’ull a la feina com si fos una feina. Amb la força dels braços, encara n’atrapa algunes que llença sobre les altres. Les altres les reben al cap, a les espatlles. No criden, no tremolen. Té el carregament llest, puja al costat del xofer. Som-hi! L’SS engega.

La Drexler assisteix a la sortida. Amb els punys als malucs, vigila, com un cap que vigila la feina i està satisfet.

Les dones del camió no criden. Massa comprimides, intenten alliberar els braços o el tors. Incomprensible que algú encara alliberi un braç, que encara vulgui incorporar-se.

Una estira el bust molt enrere per damunt de la barana. Dreta. Tensa. Els ulls li espurnegen. Mira la Drexler amb odi, amb menyspreu, un menyspreu que hauria de matar. No ha udolat amb les altres, només la malaltia li beu la cara.

El camió arrenca. La Drexler la segueix amb la mirada.

Quan el camió s’allunya, agita la mà en senyal de comiat i riu. Riu. I fa adéu amb la mà molta estona.

És la primera vegada que la veiem riure.

Un altre camió s’atura a la porta del block 25.

Deixo de mirar.

Quan s’allarga és que en passa alguna. Error en el compte o perill. ¿Quina mena de perill? No se sap mai. Un perill.

S’apropa un SS que de seguida reconeixem. El metge. Ràpidament les més fortes es posen al davant, les més blaves es pessiguen les galtes. Ve cap a nosaltres, ens mira. ¿Sap com ens puny la seva mirada?

Passa de llarg.

Tornem a respirar.

Més endavant, s’atura a les files de les gregues. Pregunta: “¿Quines dones de vint a trenta anys han tingut un fill viu?”

Han de renovar els conillets d’Índies del block d’experiments.

Les gregues acaben d’arribar.

Nosaltres fa massa que hi som. Unes quantes setmanes. Estem massa primes o massa febles perquè ens obrin el ventre.

Els pops ens oprimien amb els seus músculs viscosos i quan aconseguíem alliberar un braç llavors un tentacle se’ns enroscava al coll, ens comprimia les vèrtebres, les estrenyia fins a fer-les petar, les vèrtebres, la tràquea, l’esòfag, la laringe, la faringe i tots els conductes que hi ha al coll, els estrenyia fins a partir-los. Calia alliberar el coll i, per evitar l’estrangulament, cedir els braços, les cames, la cintura als tentacles adherents, invasius que es multiplicaven sense fi, que sorgien de tot arreu tan incomptables que tenies la temptació d’abandonar la lluita i aquella vigilància extenuant. Els tentacles es desplegaven, desplegaven la seva amenaça. L’amenaça quedava suspesa una bona estona i nosaltres allà, hipnotitzades, incapaces d’arriscar-nos a esquivar la bèstia que s’abraonava, s’enroscava, s’enganxava, espremia. Ja anàvem a sucumbir quan de sobte teníem la sensació de despertar-nos. No són pops, és el fang. Nedem pel fang, un fang viscós amb onades inesgotables de tentacles. És un mar de fang per on hem de nedar, nedar per força, nedar fins a esgotar-nos i perdre l’alè per treure el cap dels remolins de llot. Ens encongim de fàstic, tenim fang als ulls, al nas, a la boca, ens ofega i agitem els braços per mirar de recuperar l’equilibri en aquest fang que ens embolica amb els seus braços de pop. I seria fàcil nedar pel fang si no ens obliguessin a portar tragues plenes de terrossos, tan feixugues que la càrrega t’arrossega sense remei cap al fons, és per això que el fang se’t fica al coll i a les orelles, enganxós, glaçat. Alçar aquestes tragues damunt del cap costa un esforç sobrehumà i la companya del davant s’enfonsa, desapareix, engolida pel fang. Cal estirar-la, que suri, deixar la traga, impossible desfer-se’n, la duem encadenada als canells, tan estretament, tan fort, que ens enfonsem plegades en un cos a cos mortal, lligades l’una a l’altra per la traga d’on cauen els terrossos que es barregen amb el fang on bracegem en un darrer intent d’alliberarnos i ara la traga està plena d’ulls i dents, ulls que lluen, dents que riuen i il·luminen el fang com madrèpores fosforescents una aigua espessa, i tots aquests ulls i totes aquestes dents flamegen i vociferen, es claven, mosseguen, es claven, mosseguen, es claven i mosseguen per totes bandes i vociferen schneller , schneller , weiter , weiter i quan donem cops de puny a aquestes cares totes dents i ulls els punys només troben fundes toves, esponges podrides. Volem fugir, nedar fora d’aquest llim. El fangar està ple com una piscina un migdia d’estiu i xoquem per totes bandes amb masses fugisseres i olioses que ens impedeixen la retirada, i les espatlles rodolen, es giren, empenten altres espatlles. És un desgavell de cossos, un tumult de braços i cames, i quan per fi creiem tocar una cosa sòlida és que hem topat amb els taulons on dormim i tot s’esvaeix en l’ombra on es mou una cama que és de la Lulu, un braç que és de la Yvonne, un cap contra el meu pit que m’oprimeix i que és el cap de la Viva, i em desperta la sensació d’estar arran de l’abisme, arran del quadrat, a punt de caure al passadís, m’enfonso en un altre malson, i és que aquella cova plena d’ombra respirava, respirava i alenava, cada replec estremit per mil somnis dolorosos i més malsons. De l’ombra es desprèn una ombra que llisca, llisca a terra pel fang i corre cap a la porta de la cova i aquesta ombra en desperta d’altres que llisquen i corren i no encerten el camí en la nit, palpen i dubten, es freguen, es parlen amb paraules sense sentit: “¿On tinc les sabates? ¿Ets tu? La disenteria, és el tercer cop que surto.” Tornen altres ombres que busquen el seu lloc amb les mans, el lloc del cap palpant un cap, i de tots els pisos pugen malsons que van formant-se en l’ombra, de tots els pisos pugen planys i gemecs de cossos malferits que lluiten contra el fang, contra les cares de hiena que bramen weiter , weiter perquè aquestes hienes bramen paraules així i no tens més remei que arraulir-te i intentar suscitar un malson suportable, potser el de quan tornes a casa i dius: Sóc jo, he tornat, ¿veieu? i tots els parents que creies corsecats per l’ànsia es giren de cara a la paret i callen, estranys a força d’indiferència. Repeteixes: Sóc jo, aquí em teniu, ara sé que és de veritat, que no estic somiant; he somiat tantes vegades que tornava i després el despertar era horrible, però aquest cop és veritat, és veritat perquè sóc a la cuina, toco l’aigüera. Ja veus, mamà, sóc jo, i el fred de la pedra em desperta. És un totxo que s’ha desprès de l’envà que separa el nostre quadrat del veí on dormen i gemeguen altres larves i somien sota les mantes amb què es tapen —són sudaris que les tapen perquè són mortes, tant se val si avui o demà, són mortes per a la tornada a la cuina on les espera la mare i et sents caure en un forat d’ombra, un forat sense fi —és el forat de la nit o bé un altre malson, o bé la nostra mort de veritat, i lluitem amb fúria, lluitem. Cal tornar, cal tornar a casa, tornar per tocar amb les mans l’aigüera de pedra i lluitem contra el vertigen que ens xucla cap al fons del forat de la nit o de la mort, tibem un darrer cop l’energia en un esforç desesperat i ens aferrem al totxo, el totxo fred que estrenyem contra el cor, el totxo que hem arrencat d’una pila de totxos cimentats pel glaç, trenquem el glaç amb les ungles, ràpid, ràpid, els bastons i les corretges volen —ràpid més ràpid que les ungles sagnen— i aquest totxo fred contra el cor el portem a una altra pila, en un seguici llòbrec on totes anem amb un totxo damunt del cor perquè és així que es transporten els totxos aquí, un totxo rere l’altre, del matí al vespre, d’una pila a una altra pila, del matí al vespre, i no n’hi ha prou que tot el dia portis totxos a les obres, també els portes de nit, perquè de nit ens persegueix tot alhora, el fang dels aiguamolls on ens enfonsem, els totxos freds que hem de portar contra el cor, les kapos que bramen i els gossos que caminen pel fang com si fos terra ferma i ens mosseguen a un senyal dels ulls que flamegen en l’ombra i tenim l’alè càlid i humit del gos a la cara i la por ens perleja les temples. I la nit és més esgotadora que el dia, poblada de tos i ranera amb les que agonitzen solitàries, comprimides contra les altres que lluiten amb el fang, els gossos, els totxos i els brams, les que trobarem mortes quan ens despertem l’endemà, les que transportarem fins a la porta enmig del fang i deixarem allà, embolicades amb la manta en què han lliurat la vida. I cada morta és tan lleugera i feixuga com les ombres de la nit, lleugera de tan descarnada i feixuga per la suma de patiments que ningú compartirà mai.