Nadia Terranova - Adeu fantasmes

Adeu fantasmes

NADIA TERRANOVA

Traducció de Judith Jordà

Títol original: Addio fantasmi

© Nadia Terranova, 2018

Publicat a Itàlia per Giulio Einaudi editore, Torí, 2018

Publicat d’acord amb Nadia Terranova juntament amb l’agència literària

Mala Testa Lit. Ag. i The Ella Sher Literary Agency

Primera edició: setembre del 2020

© de la traducció: Judith Jordà, 2020

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Impressió: Romanyà Valls

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-122546-0-0

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

PRIMERA PART PRIMERA PART

EL NOM PRIMERA PART

Els nius només es fan on hi ha brutícia

Primer nocturn

La llum blanca de l’Estret

Segon nocturn

Les sis i setze per sempre

Tres centímetres

Tercer nocturn (migdiada)

L’hora de les foscors

SEGONA PART

EL COS

La vida és un tancar i obrir d’ulls

Quart nocturn (migdiada)

Les coses que no fem

Cinquè nocturn

Coses terribles com si fossin normals, i potser a l’inrevés

Les cases dels altres

Bosses de plàstic negre

Sisè nocturn (migdiada)

Buidar

Setè nocturn

TERCERA PART

LA VEU

La infelicitat no era la regla de tothom, sinó l’excepció de casa nostra

Eternament (com un nocturn)

Fanals

L’Annunziata

La casa de l’home dels ninots

Vuitè nocturn

La tristesa inacabada

L’adeu

Nota al text

als supervivents

Sempre tenia la sensació que nosaltres érem una família estranya de gent que no era ni rica ni pobra, molt més rica que els pobres i molt més pobra que els rics, amb un jardí que era una cosa de rics, però amb un lavabo fosc on hi creixien fongs.

NATALIA GINZBURG, Infantesa

Un matí de mitjans de setembre la mare em va trucar per dir-me que al cap d’uns dies començarien les obres del sostre de casa nostra. I em va dir això exactament: nostra. Però jo ja tenia de feia temps una altra casa en una altra ciutat de la qual m’havia d’ocupar, una casa que havia llogat amb una altra persona; ja no hi havia cap altra casa que pogués anomenar nostra, aquella etiqueta s’havia esfumat quan en vaig marxar i amb el pas dels anys en vaig netejar els records amb una violència del tot refinada. Sí, ja sabia que el sostre s’estava desplomant –havia començat a desplomar-se quan vaig néixer i no havia parat d’esquerdar-se i de ploure pols i runa durant tot el temps que vaig viure allà dins– però jo no n’era responsable de cap manera, no tenim la culpa d’heretar coses que no volem heretar i que ja hem rebutjat. Escrivia per a la ràdio falses històries reals que havien rebut una popularitat inesperada, tenia un home, una feina, una ciutat diferent, nits noves i un altre ritme.

La mare em va dir que sempre s’havia hagut d’ocupar dels problemes ella tota sola i que la casa li suposava una càrrega feixuga, que ja estava cansada. Arreglar el sostre, que era pla i enrajolat i que també servia de terrat, seria la seva última mostra de generositat, perquè evidentment no podia posar la casa en venda, atrotinada com estava, per després comprar-se’n una altra de més petita i en bon estat. Em va dir que hi havia una empresa que arreglaria els esfondraments provocats pel mal temps, el mal aïllament i antigues reformes dels veïns, mentre a casa nostra –i ho va tornar a repetir: nostra– a sota del sostre, a sota dels peus i la feina dels obrers, ella i jo havíem d’examinar els mobles, utensilis i llibres per començar-la a buidar: no volia que un dia li pogués retreure que havia regalat els meus objectes, hi havia d’anar per decidir de quines coses em volia desprendre.

Vaig pensar que seria fàcil, perquè, a part d’una capsa metàl·lica de color vermell que tenia guardada en un calaix, no volia res més.

Vaig ficar una mica de roba a la maleta i vaig comprar per internet un bitllet de tren per a l’endemà. Miraria el paisatge per la finestra durant el llarg trajecte calabrès que discorre davant del mar fins a Villa San Giovanni i d’allà agafaria el ferri cap a Messina per trobar-me amb la meva mare i donar-li el cop de mà que em demanava.

Aquella nit vaig somiar que m’ofegava.

El peu del meu marit reposant sobre el meu turmell escalfava el llit i, de cop, de la tebior de sota el llençol començava a entrar aigua.

Caminava com si sabés on anar i l’aigua em refrescava els turmells, els panxells, els genolls i després les cuixes, els malucs, la panxa, el pit i les espatlles, i fins i tot la barbeta i la boca, fins que, tan bon punt intentava parlar, desapareixia engolida per una onada. Feia un segon que estava caminant i al cap d’un moment m’estava ofegant: no se m’entelava la vista ni perdia les forces, només passava això, que al cap d’un moment entrava a la mar i el meu cos ja no existia.

Em vaig despertar i em vaig incorporar. Vaig avisar en veu baixa en Pietro, el meu marit, no perquè el necessités sinó perquè no el volia excloure del fet que m’estava morint. Em semblava important, morir-me, i volia que en fos testimoni. Tenia els braços i les aixelles suades, suor al front i a les espatlles. Ell em va agafar pel colze, es va esforçar a obrir els ulls i va seure al meu costat. No ens podíem dir res que a mi em consolés, i vaig veure que no podia compartir ni el desassossec ni la por del somni.

Una vegada, més de deu anys enrere, quan feia pocs mesos que estàvem junts, li vaig recriminar que els meus malsons no li importaven gaire. Quan era petita, la meva àvia paterna volia que els hi expliqués, si no, no te n’alliberes, deia, i ara que ella ja no hi era, si ell no m’ho demanava jo no podia explicar-los i no m’alliberava de res. Així que, a la nit, quan em despertava amb un sobresalt, en Pietro havia après a preguntar-me com estava. I al matí, abans d’anar a treballar: explica’m què has somiat, hi insistia un cop i un altre, i jo intentava respondre-li però no funcionava, les coses no funcionen mai quan es transporten d’una època a una altra, ja estan bé allà on són i sempre hi ha un motiu per què els records continuïn essent records i no vinguin a molestar el present. M’havia equivocat explicant-li allò de l’àvia: amb ella, en el llit perfumat pels llençols antics, la història fluïa amb naturalitat, però, amb ell, obrir-me em costava. Aquella nit ens va tornar a passar el mateix, cap dels dos tenia ganes de parlar i aquell acord que havíem tingut quedava enrere, tan enrere com les èpoques en què responíem a la por amb desig i als malsons amb sexe.

Vaig agafar l’ampolla d’aigua de plàstic de la tauleta de nit i en vaig fer uns bons glops. El meu marit em va tocar suaument l’esquena amb aquell amor que ara sentíem, un amor cansat amb unes mans que no eren mai prou íntimes i que m’acariciaven la panxa a l’altura del melic, unes mans desesperades que s’aferraven a la tira de la samarreta, a la goma de les calces, un amor que poques vegades canviava i anava més enllà, amb un afecte que esdevenia estàtic i que s’esberlava, retraient-se després d’una petita il·lusió per fer-nos tornar a ser dues entitats ben separades. Jo bevia i m’empassava l’aigua i en Pietro m’agafava pel braç, jo m’estirava i ell també, jo em girava de costat i ell es girava primer cap a mi, en forma de cullera, i després cap a l’altra banda, i finalment quedàvem amb les esquenes frec a frec per abraçar-nos i intentar tornar-nos a adormir. Escarrassar-se a seguir-me, mig endormiscat, era la seva manera d’estimar-me, la manera en què les persones encara es poden estimar al cap de deu anys. De cop, els nostres cossos havien deixat de funcionar junts, de quedar atrapats en el son i la vetlla que el precedeix, ens havíem convertit en repel·lents mutus.