Nadia Terranova - Adeu fantasmes

El sexe és un llenguatge, i entre en Pietro i jo hi havia hagut moltes paraules pronunciades al principi de la nostra relació, quan jo m’escapava de Sicília i d’una família incompleta i plena de silencis, i ell m’acollia a Roma com a company, pare i germà. I allà, en aquella ciutat, vaig trobar el meu propi jo renovat, i ell sempre hi era, amb una disposició que em commovia. Durant aquells primers mesos ens despullàvem a la més mínima i, després de desitjar-nos fins a caure rendits, érem feliços. Tot i que hi havia un detall que ens hauria pogut advertir que allò no duraria gaire: no fèiem mai l’amor dues vegades, a la primera ja ens apaivagàvem, i després ràpidament ens començàvem a separar i vestir. Tot allò que buscàvem aconseguíem donar-nos-ho en poca estona i no s’allargava mai, i després recuperàvem el nostre aspecte, aquella alteritat que també havia estat la nostra llei d’atracció. Però aviat –massa d’hora per a una història que havia de ser la història de la nostra vida– aquella alteritat es va convertir en una enemiga. El cos havia deixat de ser el lloc de la comunicació. La tendresa s’abocava a les cerimònies quotidianes, les converses i les atencions. I de dia, encara que discutíssim, en realitat, no ens fèiem mai mal: vivíem a l’ombra, l’un de l’altra, vetllàvem l’un per l’altra amb una delicadesa que no havia vist mai. Al cap d’un temps que s’acabés el desig, vam trobar el nostre ritual per donar-nos plaer igualment. Després, fins i tot aquell intercanvi va quedar fora d’ús, com un diccionari antic.

La culpa era meva, jo ja ho sabia. Devia haver estat jo qui em vaig tancar primer, desacostumada com estava a l’obertura i a la comunió.

Però a en Pietro, i només a ell, li havia explicat la història del meu pare, i no hi havia tingut res a objectar, acceptant l’anomalia. Feia tres setmanes que ens coneixíem i tots dos acabàvem de fer vint anys quan ell es va presentar a la nostra primera cita seriosa amb un paquet: a dins hi havia una samarreta blava de patinadora i un diari amb tapa dura. En aquell moment vaig veure que era l’home que havia estat esperant. Ell no sabia que de petita patinava molt, ni que escrivia moltes coses de mi en alguns diaris amagats als calaixos. Però, en el fons, sí que ho sabia.

I així va ser com li vaig confessar que el meu pare havia desaparegut quan jo tenia tretze anys. No mort, sinó desaparegut en el no-res –vaig continuar, mentre esperava que em fes la pregunta que em temia: i tu i la teva mare no vau fer res per frenar-lo?

Però en Pietro, aquella pregunta, no me la va fer. No em va preguntar res, escoltava atentament les quatre frases que jo li vaig confessar: el meu pare, professor d’institut, un matí va sortir de casa i no va tornar mai més. I aleshores va canviar de tema. Em va dir que la meva feina al centre de secundària m’acabaria portant per mal camí: les vides dels altres, d’alumnes, pares i companys, m’haurien acabat arrossegant i no trigaria gaire a estar esclavitzada i ser infeliç. No va dir que les vides no es repliquen i que no tenia sentit reproduir la del meu pare, convertint-me en una professora, com ell: es va fixar en un altre aspecte. La gentada de les aules i els passadissos no em deixaria respirar, i per això començaria a escriure i plasmar en les meves històries el dolor que no sabria on més deixar.

Fins aleshores, en Pietro i jo sempre havíem viscut moments alegres, i va ser així com vaig descobrir que jo portava aquell dolor clavat a la mirada i em vaig anar convencent que la seva capacitat per llegir-lo no era normal. Vaig crear la nostra vida a partir d’aquesta convicció. Dia rere dia vaig anar confiant en ell. La seva serietat era una roca i com totes les roques tenia parets que podien ser feixugues i de mal escalar. De vegades em deia a mi mateixa que ja no seria capaç de demanar hora al dentista tota sola ni de pagar el compte o els impostos si no em recordava de guardar tots els tiquets a les carpetes que ell havia organitzat per a la nostra casa de lloguer; estar junts cada dia, prendre junts les decisions, saber-se de memòria l’olor, el sexe i el caràcter de l’altre: això era el matrimoni. La resta era un mar tempestuós i desconegut que no valia la pena travessar.

Vaig sentir el meu marit a l’esquena, frec a frec, durant cinc o deu minuts i després com es va adormir, mentre jo continuava arraulida cap a la paret esperant no haver-me de tornar a encarar a l’aigua. La nit amagava armes per defensar-se, però ja no me’n quedaven. M’estava tornant invisible, però si m’hagués ofegat, si m’hagués mort, hauria volgut que en Pietro em veiés.

El contrapès de la por més fosca sempre és una lleugeresa inesperada, per això em van venir ganes de fer l’amor com si haguéssim pogut devorar-nos, com al principi. Em vaig girar i vaig començar a acariciar-lo fogosament, però ell va fer un soroll que va interrompre el ritme de la seva respiració, mentre el seu cos es contreia per defensar-se. Ens podíem tocar i abraçar-nos, però la possibilitat de fer l’amor ens encongia com si fóssim animals atemorits: no significaria que ens tinguéssim més confiança sinó menys, perdríem aquell mínim d’intimitat corporal que ens havia costat tant d’aconseguir. Ens coneixíem massa bé per desafiar el pudor de veure’ns nus, una visió davant la qual ni l’un ni l’altre aconseguiríem deixar-nos anar, no perquè no trobéssim que el cos de l’altre no fos bonic o atractiu, sinó perquè no sabríem què dir-li ni com fer-ho, ara que entre nosaltres dormia aquell diccionari inservible.

Jo també em vaig arronsar, cap a l’altre costat, i li vaig donar l’esquena altre cop. Li vaig agafar la mà i me la vaig posar a l’altura del melic, rumiant amb els ulls oberts. Vaig pensar que li estava agraïda per aquell consell de feia deu anys. A les meves falses històries reals, hi posava una part del meu dolor i l’aigua que vessava del passat, i esperava que escriure fos suficient per salvar-me, però després arribava un xiuxiueig, em pertorbava una veu que em suggeria que amb la gratitud no n’hi ha prou perquè un matrimoni no faci aigües.

I així, en aquell insomni que no s’acabava mai, entre la meva suor, la respiració regular d’en Pietro i la por d’un naufragi esperava el trenc d’alba que no arribava mai. Però tot acaba arribant, tard o d’hora, a destrossar les persones que hem estat o que ens pensàvem que érem. Amb la primera claror em vaig llevar en silenci, li vaig fer un petó als llavis i me’n vaig anar cap a l’estació deixant-lo en el son.

Empesa per la gentada que desembarcava del ferri, vaig passar per les portes giratòries i vaig veure la meva mare. Portava un vestit clar i curt fins als genolls, s’havia deixat créixer els cabells fins a sota les espatlles. La cara, tot i que els seus seixanta-vuit anys l’hi haurien pogut deixar marques, semblava la d’una joveneta. El seu cos magre es va interposar entre el meu i l’illa, tot fent-me d’entrada a la ciutat. Notava que a mesura que creixia –que envellia– s’assemblava més a mi, ni que la filla fos ella; em va somriure amb una ingenuïtat com la que jo tenia temps enrere, i així vaig descobrir que no l’havia perduda, que només l’hi havia deixada en herència a ella. Em va preguntar com havia anat el viatge i per què havia preferit anar amb tren i no amb avió. Per a mi era normal pujar a un vagó a Roma, esperar que es veiés la mar des de la finestra, baixar a l’estació de Villa San Giovanni per tallar l’Estret pel mig amb la llum de setembre, gaudir de les crestes de les onades que feia el xaloc, seure a la gatzoneta en el pont entre els desconeguts que fumaven recolzant-se a la barana i escollir un punt entre Scilla i Cariddi i posseir-lo amb la mirada durant tota la travessia. La travessia: una raó per la qual valia la pena tornar-hi.