Nadia Terranova - Adeu fantasmes

El sol va il·luminar el rètol de plàstic d’un supermercat abandonat. «Benvinguts a Sicília», em van rebre uns llums que estaven apagats des de feia deu anys. I ràpidament i en silenci vam deixar la zona portuària.

Entre carrers dedicats als mites del mar, el carrer Colapesce i el de la Fata Morgana, ens esperava la casa. No era sinó un afegit lleig i tardà a un palauet d’època, una corona de plàstic cenyida al cap d’una reina original; testimonis de la decadència eren les restes de frisos dels balcons de sota, un lleó de cabells daurats i esquerdats, símbols nobiliaris destenyits i descolorits i persianes verdes de fusta mig penjant. Hi havíem viscut juntes durant més de vint anys, des del dia que vaig néixer fins que me’n vaig anar a Roma; la infantesa i l’adolescència s’havien quedat vetllant la casa com orenetes, que per cert vaig sentir com espetegaven les ales, fora de temporada, mentre la mare regirava la bossa buscant les claus. Cada primavera feien niu a la façana del palau de davant. Quan era petita, a les tardes, espiava des de darrere les persianes l’amuntegament de fils negres. Al matí, tan bon punt marxava a escola, en buscava un d’igual sota el meu balcó. Amb l’instint ferotge dels nens sentia que la primavera era l’estació de la mort i de la terra que es podreix sota la celebració de les flors. Però com que volia participar en aquell engany i els seus perfums, pregava perquè alguna oreneta escollís casa meva com a espai de trànsit. Per què no s’aturen a casa nostra també?, protestava entrant al cotxe, i la mare, distreta, més enfeinada fent marxa enrere que no pas calmant-me: val més així, només fan nius on hi ha brutícia.

La vaig tornar a mirar i havia trobat les claus.

–En què penses? –em va preguntar.

–Te’n recordes del ninot? –em va venir al cap, i ella va riure.

Era com li dèiem al veí de davant, un home que es passava la tarda mirant pel balcó, sobre el niu que els ocells estaven construint, del qual ell no sabia res. S’hi passava el dia, desconeixedor que tenia animals que no paraven quiets sota els peus, un home amb una cara rodona i tendra com una nina. Quan la mare va obrir la casa érem tres: entre nosaltres s’havia interposat l’antiga complicitat d’un dels nostres malnoms, una criatura que només vèiem ella i jo.

Entrant vaig sentir l’olor d’humitat de les parets, barrejada amb la de la pols. Vaig pensar en el meu marit i em vaig aferrar a la seva imatge: encara era a la feina, ja estava cansat de tot el dia, li hauria d’haver enviat un missatge per dir-li que havia arribat.

Ràpidament, la casa em va reclamar.

L’habitació on havia dormit, jugat i estudiat s’havia quedat aturada en el temps. El terra i les parets eren plenes del magma dels objectes escampats des del quarto del terrat, que la meva mare havia buidat abans que jo arribés. Una habitació morta, envaïda per onades de records.

–No hi havia lloc ni a l’estudi ni a la sala d’estar, són plens de runa –es va justificar, amb aquell to de veu de les persones que no es volen equivocar mai.

En efecte, a les altres habitacions el diluvi d’estuc blanc s’havia acumulat als sofàs, les cadires i els prestatges. En canvi, a la meva habitació, la vida que havíem acumulat juntes estava escampada pels mobles i per terra. Els nius només es fan on hi ha brutícia.

Vaig esternudar.

–Sempre t’ha molestat la pols –va dir la meva mare.

–No és veritat, em vaig tornar al·lèrgica quan em vaig allunyar del mar.

Quan me’n vaig anar de Sicília, primer em va canviar el nas, que cada vegada es va anar tancant més, amb hostilitat i menyspreu pel poc oxigen, impregnat de ciment i de contaminació, de la capital. Després la pell, per culpa de l’aigua calcària que sortia de les aixetes i dels tubs d’escapament dels cotxes. I finalment l’esquena, que se’m va encorbar de manera antinatural de pujar i baixar d’autobusos i tramvies. Així vaig passar de ser de Messina a ser de Roma, i de noia em vaig convertir en adulta i esposa.

–Mentre vivia aquí respirava bé –vaig insistir.

I en els ulls de la meva mare va aparèixer una immensa satisfacció. Mentrestant, el meu cansament es va transformar en son, així que li vaig demanar que sopéssim més d’hora i després, finalment, em vaig tancar a la meva habitació.

Cada cop que feia un moviment s’alçava pols de les lleixes de fusta clara plenes de llibres, dels quals n’acariciava la contraportada, del coixí i de les fotos emmarcades per on passava el dit, del cobrellit de tela rosa que vaig enretirar per estirar-me: el matalàs s’havia quedat petit, m’hauria hagut de tallar els peus a l’altura dels turmells. Aquesta idea em va fer riure, m’hi vaig deixar caure i vaig apartar coixins i llençols. De moltes de les edats que havia tingut no en tenia cap record però, en canvi, recordava la història de la cistella de vímet on m’havien posat per marxar de l’hospital el dia que vaig néixer. I també la típica història de la manta blava de llana regal d’una cosina per celebrar el meu naixement, una cosina que la meva mare no suportava perquè el seu promès era fat i rabassut, de cuixes curtes i grosses, que –repetia sovint amb cara d’angúnia– s’havia presentat a l’hospital amb una armilla de pell i a ella, que acabava de parir, aquella olor de gastat li va fer venir ois. A la meva mare li encantava la cistella i odiava la manta. Estava acostumada a projectar sobre els objectes el que pensava de qui els havia tocat. Entre la cistella, a terra, i la manta, damunt de la calaixera, havia de trobar el meu lloc per dormir.

Als calaixos encara hi havia la meva roba interior, vaig agafar una samarreta i vaig tancar els ulls per no sentir l’aplec de totes les coses.

Em desperto amb àcars als pulmons. Ànsia o asma, no hauria hagut d’acceptar dormir aquí, tornar sempre és un error. La pols o el mal de mar, no puc respirar, vaig anar a dormir massa aviat.

Soc una dona adulta atrapada a les fosques amb les nines de la seva infantesa. Les altres famílies n’haurien conservada una com a molt, però la meva mare va decidir guardar-les totes. N’hi ha una d’asseguda a la cistella, al mateix lloc que jo mateixa de nadó, parpelleja en la foscor.

Les cases dels meus companys de classe estaven tan buides que quan hi entrava semblava que es desenganxessin de terra; els propietaris tenien la llibertat de deixar-les en qualsevol moment, mentre que la mare i jo, a casa nostra, amb prou feines caminàvem, encadenades pels objectes que no llençàvem. Ho guardàvem tot, no pas per celebrar el passat sinó per aprofitar-los en un futur. Allò que havia tingut un ús en el passat podia tornar a ser útil, calia tenir fe en els objectes i no cometre l’error de llençar-los. Nosaltres no els conservàvem per recordar, sinó per esperar. Tots els objectes tenien la seva funció i ens feien xantatge, i ara són al meu voltant mirant-me.

El pijama de ratlles de quan tenia tres anys, conservat per als fills que no he tingut. L’aixovar i la coberteria de plata ennegrida, els llums de sostre embolicats amb draps blancs, per a la vida matrimonial i la casa nova que a Roma no he comprat. Els guants de boxa femenina, que només van servir per a quatre classes esgotadores en un gimnàs amb terra de goma, fins que vaig entendre que em podien entrenar a qualsevol cosa menys a defensar-me; com a màxim, hauria après a no ser la més dolenta. I vinga objectes, desenes i centenars, de tota forma i dimensió, titelles, llibres, joguines de plàstic de colors, pintes de fusta, capses de vestits. Conservava i patia la voluntat de conservar, esperava i patia la voluntat d’esperar.

Ara l’habitació està saturada d’esperança inutilitzada.