Nadia Terranova - Adeu fantasmes

–Ja ho decidiré jo, quines coses llencem i quines no, vostès a treballar, que hi ha molta feina –vaig respondre bruscament a en Nikos.

Mentrestant, la meva mare i el seu pare s’havien posat d’acord amb l’horari: cada dia de les set del matí a les cinc de la tarda. I si podien, una mica més, no podien perdre hores de llum, s’havien d’afanyar a fer les feines més pesades quan encara no fes tanta calor. Vaig veure que en Nikos tenia una cicatriu gran al pòmul esquerre. Ni jo ni ell vam sentir la necessitat d’afegir res més abans d’acomiadar-nos. Els fills saben ser persones silencioses.

Un cop vam tornar a estar a soles, la mare i jo vam esmorzar, intercanviant quatre paraules («Com és que vas pensar en el ninot, ahir?». «En qui?». «En el ninot, aquell veí de casa». «Li agradaves, mama». «Però què dius». «Mirava pel balcó per veure’t». «Què dius?». Després, quan el sol ens ho va permetre, vam pujar al terrat i en el capvespre vaig contemplar el que m’envoltava.

Era això: terrats d’altres edificis, antenes antigues, estenedors amb llençols estesos, núvols alts que de tan fins s’esfilagarsaven, l’arqueologia dels vaixells encallats al port, el port militar replegat en si mateix i desconfiat com una destral, els mateixos perfils de sempre: difuminats, tranquils i distants. I jo: la nena que esperava el diumenge per pujar al terrat amb el pare. Obria la porta del traster, agafava el cotxet vermell i pedalava, ficant-me per tot arreu, entre les taules i el balancí. Ell es quedava quiet, dret, amb les mans a les butxaques, la mare s’abocava a l’ampit i mirava el mar esperant que tornés alguna cosa que nosaltres no podíem veure. D’aquell món no en quedava ni rastre. Al terrat ja no hi havia quedat res i després de les obres l’últim record també s’esvairia per sempre.

–No canviarà res, només el terra –va dir, en canvi, la mare, en intuir el meu temor.

Vaig seure a la gatzoneta repenjada a la paret exterior del traster. El sostre estava a punt d’ensorrar-se, i continuava essent el lloc més bonic de tota la casa, de la ciutat sencera, de tot el món, de fet. Potser per això s’ensorrava: per pudor i timidesa. La llum blanca de l’Estret estava impregnada de meravelles, era més densa que la boira i estava tocada pel mar de setembre i les fulles de palmera malaltes per culpa de l’epidèmia del morrut roig.

–Totes, les ha destrossades –va dir la mare–. Totes, quina desgràcia.

Ens vam quedar al terrat mentre la llum virava de blanca a blava i a fosca. Va passar una hora, dues hores, i les veus del carrer arribaven fins dalt, ara fortes, ara més fluixes, una simfonia completa als nostres peus. Parlaven sota nostre, el carrer en obres estava de gom a gom, parlaven per nosaltres. Si hi havia un art en què la mare i jo havíem adquirit traça durant la meva adolescència era l’art del silenci.

Cada nit, tot sopant, clavant amb força la forquilla al costat d’un pollastre cruixent i cremat, una amanida de tomàquets insípids, sopes massa salades, formatge i pastanagues, fetges i carn en conserva, ens queixàvem de la nevera, que no havia refredat l’aigua de la taula, i del forn, que no havia escalfat prou les viandes. La mare i jo volíem demostrar al pare que ens en sortíem. No et pronunciem ni tan sols avui, li recordàvem amb el tovalló que havia relliscat sota la cadira de pur cansament i ningú tenia cap ganes de recollir. I llavors, després d’haver-li manat que es quedés més enllà dels recintes d’allò innombrable, com a mínim durant la nit, exhaustes i amb un pijama qualsevol, ens ficàvem al llit.

Vam fer el mateix tan bon punt vam baixar del terrat: a última hora del primer dia a casa. Ens vam dir bona nit amb un petó a la galta, com les nenes que havíem sigut.

El matí que el meu pare va sortir de casa per no tornar-hi mai més encara no s’havia acabat: dintre meu, el rellotge no havia marcat mai la tarda. A l’hora de dinar dibuixava la frontera que separava la vida enmig dels altres, als pupitres de l’escola, de la vida de casa, i aquella frontera era: estofats de carn al forn, enciam envasat, iogurt i gelat de nata. Després de desparar taula el temps invertia la seva direcció i a la tarda les habitacions es convertien en una selva, el passadís en un canyó i l’estudi en un oceà. Jo desembarcava a l’escriptori, obria el vocabulari de grec, m’enfilava de genolls a la cadira i començava a traduir.

La meva amiga Sara era l’única que envaïa la casa. Venia a estudiar a casa tan bon punt la seva veïna sortia i deixava el gos tot sol, una gossa vella que bordava de nostàlgia. Aquell plor ensorrava les parets i les orelles, explicava la Sara, en canvi a casa regnava el silenci. Ens assèiem juntes i fèiem els deures fins tard. Per tant, hi havia algú que es refugiava a casa, la trobava acollidora i amb certs atractius. Encara que una vegada el pare l’hagués definida com el pitjor lloc on havia hagut de viure mai, cosa que jo també vaig acabar per pensar, un pis grandiós, on cada cop s’amuntegaven més mobles de diferents èpoques, on la pintura blava de les parets estava escrostonada a les cantonades. El llarg passadís acabava en un rellotge de pèndol sense mecanisme que ningú tenia temps ni ganes de tornar-hi a posar. Al cap d’un any de la desaparició del pare, la mare es va parar a mirar-lo i va dir: l’havíem d’haver posat abans, el rellotge. Va ser la cosa més semblant que va pronunciar al nom del meu pare, i la vaig envejar per haver-s’hi acostat tant, més que jo, més del que jo era capaç. En allò que havia estat el despatx del pare, quatre taulons de fusta contraxapada repenjats en maons vermells feien de prestatgeria, encara ocupats pels diccionaris d’hebreu, alemany i francès –no hi havia cap llengua de què el meu pare no n’hagués començat a estudiar l’alfabet i la fonètica i que no hagués abandonat ràpidament, i després informàtica, medicina, mineralogia, cada ciència que durant els últims anys va voler començar, com si fos una concessió, va tolerar viure amb nosaltres: les reflexions de Sèneca, la bogeria d’Erasme, les poesies sud-americanes, els as-saigs sobre política soviètica i un llibre il·lustrat sobre el terratrèmol de Messina de 1908. Abans de desaparèixer, un cop ja havia plegat de la feina, el pare llegia per no sentir el brogit de la seva infelicitat, fins que l’esforç no se li va fer insuportable.

La seva absència ens vigilava durant les tardes d’estudi, la Sara i jo ni tan sols tocàvem els seus llibres, n’hauríem comprat de nous si hagués calgut. Nenes que feien prova d’una amistat cega: jo no era amiga de ningú més i tampoc no ho podria ser mai, no deixava entreveure res dels malsons que em visitaven, i els meus ulls eren eixuts, enrolats en una forma rígida de resistència. Jo era culpable de la desaparició del meu pare: això és el que pensava, perquè era amb mi amb qui no havia volgut viure més. Era jo que me n’ocupava durant l’última època, quan la mare se n’anava a treballar (no ens podem permetre perdre el meu sou, també, deia) i cada dia em deia adeu amb la mateixa frase: estic tranquil·la, perquè sé que estàs amb el papa. Era la guardiana del meu pare, així que era la culpable de la seva fuga.

El primer dia d’institut la Sara va seure al meu costat, quan jo, vuit mesos després de desaparèixer el meu pare, exiliada de la classe on em sentia una leprosa, em pensava que la meva culpa era tan gran que em sortiria una deformitat i em rebutjarien pel meu defecte físic.

Quan el pare va desaparèixer vaig trigar uns quants dies a anar a escola. Quan hi vaig tornar, cap dels meus companys me’n va dir res, ningú em va fer preguntes. Al capdavall, a casa no hi havien estat mai: amb ell deprimit i sempre al llit, jo no tenia amics ni parlava mai de la meva família. A l’institut no hi havia els antics companys, no hi havia testimonis, però tothom tenia un pare i una mare, vius o morts, això sí. Potser alguns havien llegit al diari la història de la desaparició del meu pare: per a una adolescent no hi havia res més espantós que entrar en una classe nova i intuir que algú pot saber alguna cosa seva però que no l’hi comentarà mai.