Nadia Terranova - Adeu fantasmes

Per les persianes entra una ràfega de vent, el xaloc s’emporta les fulles seques de l’àloe del balcó que està mort de calor. Si tanco els ulls, aquell balcó desencadena els records.

Un. Fent pipi entre les plantes, una nit que vaig arribar beguda després de fer una foguera a la platja amb amics i sense forces per travessar el passadís i arribar al lavabo.

Dos. A trenc d’alba sentia soroll de cavalls pel carrer, em pensava que somiava que passava un carro o una carrossa, quan em despertava ho explicava a la mare i ella feia que sí amb el cap sense creure-se’m. Una nit, mirant per la finestra, vaig descobrir que provenia de curses clandestines: els delinqüents de la barriada del costat tancaven els carrers i els convertien en un pal·li mafiós, la gent apinyada apostant per genets menors d’edat i equins moribunds. El meu barri submís, atrapat entre els palaus senyorials del centre i les cases populars del turó, que havia nascut i crescut disculpant-se per l’anonimat, ara estava envaït per uns i altres, i s’anaven alternant. Tanco els ulls encara més fort, és una història desagradable.

Tres, l’ensurt. Una nit, quan ja havia decidit que me n’anava i estava a punt d’acabar les maletes definitivament, vaig sortir al balcó a fumar. Unes passes que venien del carrer em van fer abaixar la mirada: un noi amb la caputxa de la dessuadora posada i les mans a les butxaques es va aturar, va mirar a dreta i esquerra, es va ajupir de cop per deixar una cosa sota un cotxe i va fugir. En aquella època el barri estava infestat de petits traficants de droga, que aprofitaven la foscor de les voreres perquè els fanals no funcionaven. Vaig entrar, vaig tan-car les persianes i els porticons, exagerant la por: si aquell noi hagués alçat la mirada i m’hagués vist al balcó, com a mínim m’hauria matat, tenia por, i per consolar-me em deia que me n’aniria, me n’aniria, me n’aniria

Quatre. Bé hi ha d’haver un quart record, encara que sigui poca cosa. Res a fer. La nit porta records urticants, insomni i desesperació. Pensar en el sexe em podria ajudar, si em pogués concentrar.

El son torna amb els consells de la meva mare. No t’aboquis al balcó, que trontolla, aviat haurem d’arreglar la façana, també. Això ja no és problema teu, li vaig respondre esquivant el seu futur, si l’has de vendre, no?

Em van despertar la calor i les veus del matí, vaig buscar el peu d’en Pietro i mentre estirava el meu en el buit vaig recordar que era al meu llit de joveneta, que estava sola i que encara no li havia dit res. No ens agradava parlar per telèfon quan érem lluny, ni a mi ni al meu marit, havíem fet un pacte de no envair-nos, així quan les nostres vides estiguessin lluny poguéssim agafar camins diferents, tots els camins possibles. «Bon dia», vaig escriure, estava tan endormiscada que em fallaven els dits i premia les tecles amb els ulls mig tancats. «Jo estic bé, espero que tu també». La falta de l’interrogant era el senyal: no estàs obligat a respondre’m, ja sé que hi ets.

Pel carrer, dos pisos més avall, el tub d’escapament en mal estat d’una moto reduïa velocitat, una noia cridava algú en veu alta i des del balcó de davant se sentien els cops d’estores que algú estava espolsant al sol. A l’habitació, la llum va alçar massa la pols, els objectes van quedar ben perfilats, els pensaments recuperaven l’ordre. El record de l’insomni em va fer alçar de cop, espantada: era millor que m’espavilés, que no em quedés més al llit després d’una nit tan difícil.

Vaig travessar el passadís descalça, amb les calces i la samarreta que m’havia posat per dormir. A la cuina, da-munt del forn apagat, un full de quadradets al bec de la cafetera amb la lletra prescriptiva de la meva mare i l’imperatiu d’una sola paraula: «Engegar». En passar per davant de la seva habitació m’havia fixat que era buida, però tampoc em calien proves. Sabia perfectament que estàvem soles, la casa i jo.

Quan em quedava sola en una casa que no era meva em bellugava en una mena de paràlisi, amb la precaució d’obeir i la mirada severa dels propietaris absents al clatell. Si em recomanaven que em tragués les sabates caminava descalça, si patien perquè no es trenqués una cosa jo ni m’hi acostava, com si realment em poguessin recriminar que infringia les seves regles. Conscient d’aquella tensió, intentava que no m’acollís mai ningú i quan viatjava sempre triava hotels anònims, llits amb els cobrellits de color de carmí i aquarel·les de paisatges als capçals, habitacions neutres, no invasives, on portar els meus malsons i l’insomni. Buscava consol estant sola, tot i que no ho estava mai. D’ençà que tinc memòria no he estat mai sola, sobretot a la casa de Messina. Allà, fins als tretze anys, la meva soledat estava habitada per les presències dels pares de la meva mare, que havien mort tots dos abans que jo nasqués. La casa l’havíem heretada d’ells, i durant molt de temps no es van resignar a deixar-la. Reapareixien un cop a l’any, per Tots Sants, però tenia la sensació que sempre vetllaven, fins i tot en els moments més íntims, al lavabo o mentre em deixava endur per fantasies secretes.

En aquella mateixa cuina, la Sara, la meva amiga d’adolescència, em va explicar que s’ho havia muntat amb dos nois alhora. La nostra relació estava a les acaballes, érem a tocar d’un d’aquells abandons inevitables que marquen les amistats abans d’arribar a l’edat adulta. Érem testimonis l’una de l’altra d’aquells anys de què ens avergonyíem i que hauríem preferit oblidar. Aquella tarda, una de les últimes, ens faltava poc per ser majors d’edat i jo l’envejava per haver fet allò que jo no m’atreviria a fer mai. Si hagués intentat divertir-me, els morts de la família s’haurien presentat als peus del llit per mirar-me fixament en silenci, n’estava segura. Els morts són jutges gelosos de tots els actes que ja no poden fer, dels errors que ja no poden cometre, de les diversions dels supervivents. Els morts de la meva mare s’havien quedat a la casa amb l’objectiu específic de conèixer-me, la neta que va néixer després del traspàs. El meu avi, interceptant el primer ictus just abans que es manifestés, va acostar el cotxe al voral i es va deixar morir a l’autopista, amb els quatre intermitents posats; la meva àvia va caure malalta al cap d’uns mesos, tenia un càncer; i així la casa va acabar en mans de la seva única filla, la meva mare. Els dos ancians ens venien a visitar la nit de Tots Sants, quan jo deixava el pa i la llet preparats a tau-la. L’endemà al matí em trobava que s’havien begut la meitat de la llet i s’havien menjat la meitat del pa, un sobre amb un bitllet, els dolços d’ametlla amb forma d’os de mort, durs i impecables, que jo rosegava fent-me mal a les dents, i la típica fruita de massapà, intacta perquè era tan dolça que feia vomitar. Per atipar-te només calia mirar-ne la perfecció: esculpida i acolorida amb for-ma de figa de moro, de grans de raïm i de talls de síndria. Que fos la meva mare qui fes el paper dels morts i fes tota la comèdia no feia que aquella visita nocturna resultés menys verídica. Aquesta era la mort que jo coneixia fins als tretze anys: una línia recta i cega que tenia a veure amb l’herència i l’inevitable pas del temps, un lloc d’on les persones només tornen un cop l’any per una festa, un fet desafortunat però, al cap i a la fi, fèrtil. Era així, i no em feia por.

Després, un dematí, el meu pare va desaparèixer.

No com els avis que ja s’havien fet grans abans que jo nasqués, no com quan un accident o un infart posen fi a una vida. La mort és un punt tancat, mentre que la desaparició és la falta de punt, d’un signe o altre de puntuació al final de les paraules. Qui desapareix redissenya el temps i per a qui sobreviu comença un cercle d’obsessions. El meu pare, aquell matí, havia decidit esfumar-se, va tancar la porta davant meu i de la mare, que no ens vam merèixer cap comiat ni explicació. Després d’unes quantes setmanes d’immobilitat al llit matrimonial, s’havia aixecat, havia aturat el despertador a les sis i setze i havia sortit de casa per no tornar mai més.