Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

—Fa soroll un arbre que cau al bosc si no el pot sentir ningú? —pensa en veu alta la Dalsy.

—Són llenyataires? —pregunta en Kurosawa, que ha trobat un escarabat cruspint-se el pepperoni de la pizza i el fa córrer entre els dits.

—Què?

—Que si són llenyataires. Has dit que talen arbres. Són monstres còsmics que es dediquen al negoci de la fusta?

—No —respon, contundent, la Dalsy.

—Ah. Aleshores a què es dediquen?

—Són muntures. Deuen transportar algú —diu en Rèquiem.

—Algú que no els pot veure? Què són, monstres pigall?

—Algun altre monstre galàctic que no apareix a internet. —En Rèquiem fa escarafalls, el porro traçant esteles ataronjades entre la fumarada.

—Monstres cecs. Els munten monstres cecs de l’espai exterior. Per anar a on?

—Són llenyataires —cedeix la Dalsy, tan contundent com quan ho havia negat—. Talen arbres al bosc.

—Ho veus. Jo tenia raó.

—Ens estem desviant —en Rèquiem intenta reprendre el fil—. Tenim un Rei de Groc, que en realitat és l’aparença d’un déu a la nostra realitat, que viu en un planeta on hi ha un llac i una ciutat i un castell protegit per monstres invisibles...

—Llenyataires —puntualitza en Kurosawa.

—Monstres invisibles lle-nya-tai-res amb llicència de transport públic interdimensional.

—Que a més es poden colar en els teus somnis —diu la Dalsy.

—I de tot això no hi ha res escrit enlloc que no siguin pàgines d’internet.

—I fòrums d’ocultisme. Res.

—Ni llibres, ni relats, ni jocs de taula, ni res.

—Res de res.

—No em puc creure que una mitologia com aquesta no tingui cap reflex literari.

—Espera, espera, espera. —En Kurosawa ha tingut una epifania i salta sobre el sofà per anar corrent a l’habitació—. Em sembla que he llegit sobre una cosa així.

—És tot per amor a l’art8 —sentencia la Dalsy.

En Rèquiem fa una pipada al porro. La Dalsy rasclumeja el broc del bric de llet de civada amb la llengua. A la televisió, policies amb casc i passamuntanyes carreguen amb porres i fusells contra manifestants mocadorats que els llencen pedres. Podria ser Barcelona, Santiago de Xile, Hong Kong o el tràiler d’un videojoc. Les flames els hipnotitzen, el caos és atractiu; la violència, llaminera. La mosca de l’altaveu barrat silencia les barricades a la pantalla amb un ball aleatori. El fum sembla brollar del televisor, fluid, orgànic, seductor, dolç. Fins que la veu psicotròpicament nasal d’en Kurosawa trenca l’encant.

—Aquí! —diu i assenyala un llibret blanc amb un marrec de mirada buida a la coberta—. La història d’un d’aquests genets siderals que viu en un asteroide volcànic a milions d’anys d’aquí. Mira, mira. Està obsessionat a talar els arbres del seu planeta i recorre l’univers de món en món per apoderar-se’n. Es fa dir el Príncep i explica històries de serps gegants que poden endrapar elefants. És això! Aquesta és la mitologia que busquem. Aquest és el Rei de Groc! Si només n’has de veure el color dels cabells!

—Això és El petit príncep , nen. —En Rèquiem li ha arrabassat el llibre i el fulleja, els ulls entretancats i ressecs—. I a més l’hauries d’haver tornat a la biblioteca fa nou anys.

—El vaig treure el primer cop que em van donar permís de la trena i vaig pujar a Barcelona a veure els meus pares. I aquí es va quedar, amb els vídeos de la Greta.

—No t’hi deixaran agafar cap altre llibre més en préstec durant una bona temporada —confirma la Dalsy.

—Tens sort si no hi ha un franctirador esperant que passis la porta —aventura en Rèquiem.

—Hi ha un llibre, però, que val més que evitis —la Dalsy alça l’índex.

—No crec que li representi cap problema —diu en Rèquiem, garneu.

— El Rei de Groc —diu la Dalsy, i obté una resposta de mirades atònites—. A veure, si ets una divinitat, no t’has d’esmerçar gaire amb el títol.

—Il·lustra’ns.

Ella fa una cerca ràpida a la xarxa i els mostra una col·lecció d’imatges gòtiques, lletres daurades, velluts gastats, àcars digitalitzats, la foto d’una infanta ictèrica i símbols arcans.

—Se suposa que El Rei de Groc és el text d’una obra de teatre que torna boig a qui el llegeix. «Aquell qui s’hi submergeixi —cita literalment d’un fòrum de singles conspiranoics— es veurà posseït per Hàstur, que el sotmetrà a voluntat fins a conduir-lo a la devastació moral, intel·lectual i física.»

En Rèquiem s’inclina endavant i aparta la flassada.

—I on dius que el puc aconseguir?

Unes passes el desvetllen.

La llum del celobert s’escola tènue a través de la cortina estampada de pirates i taurons simpàtics, herència de la família que vivia abans a l’apartament i que en Rèquiem, per mandra o per deixadesa estètica (però sobretot per mandra), no ha canviat. No recorda les taques de sang eixuta com pètals de rosa gegants que hi ha a les cantonades, així que ho atribueix a les ombres d’una habitació en la tenebra de la matinada. El despertador està apagat i no mostra l’hora. Cap gos borda fora. Cap camió de les escombraries buida els contenidors amb l’estrèpit d’unes mandíbules hidràuliques. Cap tub d’escapament trucat de ciclomotor trenca la barrera del timpà carrer amunt. En Rèquiem dedueix que o han envasat la realitat al buit, o el seu cervell passeja per un entreson viscós. S’agafa al coixí com a un transistor, xuta el llençol ben lluny de les cames suades i es tomba al llit.

Les passes s’acosten.

Deu ser la Dalsy en un dels continus viatges a la nevera. No és sols que la noia no dormi mai; és que tampoc no deixa de treballar: no en té prou de passar-se el dia d’una banda a una altra que de nit entrena.

Quan en Rèquiem vol dir-li que faci menys soroll, no pot articular una sola paraula. Una ranera li puja gola amunt i xoca contra els llavis, cosits. Uns fils grossos d’espart li penetren a la carn una, dues, tres, quatre, cinc, sis vegades, com cucs ressecs que li han tancat la boca. Es palpa la cara, inspira fort pel nas, el cor s’accelera, es dreça sobre el matalàs i una nàusea l’amenaça d’ofegar-lo.

No pot cridar. Els músculs garratibats li impedeixen aixecar-se.

La Lynette Santes Creus entra per la porta, una aparició espectral, mocador al cap, rebequeta, roba de psiquiàtric. S’atura als peus del llit i sotja en Rèquiem, que plora llàgrimes mucoses, terroritzat. A les parets, les taques de sang formen mapes de terres inhòspites que cap home no ha trepitjat mai. La Lynette té la pell cerosa i una teranyina de rius cians li recorre les galtes i li encercla els ulls, d’una escleròtica d’ou ferrat. Es desbotona la rebequeta, que cau a terra. Fa lliscar la bata i es mostra nua, apergaminada, el tòrax amb el recosit en i grega amb què en Rèquiem la va tancar a la sala d’autòpsies. Els dits de la Lynette són urpes de voltor que arrenquen els punts un a un i fan brollar els òrgans, les vísceres, les gases i els guants ensangonats, i una pudor d’orina i espàrrecs ho empastifa tot, i en Rèquiem vol cridar i no pot i a més aquesta setmana li tocava neteja de les habitacions perquè s’ho havia canviat amb el Kurosawa a canvi de no fer els banys.

Un cruixit retorça les extremitats de l’aparició fins a atorgar-los un aspecte aràcnid. La vulva, rasurada, es dilata i en surten unes arrels tentaculars, gelatinoses, de no més d’un pam de llargada, que s’enganxen a la part interior de les cuixes i fuetegen l’aire i escupen una substància amniòtica i corrosiva com el conyac del bar d’un prostíbul de carretera. La Lynette retrocedeix fins a la paret i inicia un ascens lent, els colzes colpejant l’envà, els dits fracturats, les ungles es parteixen en bocinets que xisclen amb vida pròpia. La Lynette, o l’aranya alopècica en què s’ha transformat, no deixa de fitar en Rèquiem, tot i que el cos és un garbuix d’articulacions impossibles, enfilada dalt de la paret com una humitat que no se’n va mai, i ara obre tant la boca que la pell de la mandíbula s’esquinça, i l’espetec de la llengua és el d’un fuet d’un galiot i l’alè li put a fuet i allioli i un ull l’esguarda des de la gola, un ull rodó, de parpelleig nictitant, inquiet, i en Rèquiem no pot apartar-ne la mirada i gairebé no sent el brunzit, que cada cop és més intens i que fa tremolar la tauleta de nit amb el mòbil a mig carregar i la trinxadora de cabdells de maria i un matamosques estucat de les restes de dípters mutilats, que aprofita per agafar i esgrimir contra la monstruositat que repta pel sostre i se situa cara a cara, si el rostre partit amb l’ull epiglòtic es pot considerar una cara, i obre un portal de constel·lacions negres, la tinta d’un univers llunyà escampada sobre un oceà d’acne galàctic, i una roca que viatja a tota velocitat, un gran meteorit, un asteroide com un tron, que recorre les distàncies infinites amb un objectiu concret, que és l’anell que batega al puny d’en Rèquiem i li crema el palmell i hi escarifica la lletra hac que ha esdevingut un símbol en espiral, el remolí pervers i abassegador sorgit de les profunditats d’un mal insondable que somriu, ho pot veure a la retina de l’ull a l’esòfag de la Lynette Santes Creus, a punt de parlar, preparat per revelar l’adveniment del Rei, si és que en Rèquiem deixa d’esgrimir el matamosques com si fos un espadatxí atàxic d’una santa vegada.