Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

—És provisional —matisa—. El meu està en obres perquè fa una setmana s’hi va calar foc el reposador de la màquina de vènding. Com un bonze, una cosa molt desagradable. El tercer, des de principi d’any.

—Ho entenc.

—El sutge costa de marxar.

—No cal que es justifiqui.

El psiquiatre s’alça i li ofereix la mà. En Rèquiem encaixa amb fermesa i li trenca dues falanges. Per sort, el metge és esquerrà i enfunda la mà dreta de nou a la butxaca, amb els dits inflats i retorçats com una girafa feta amb globus per un pallasso begut.

—M’ha dit el noi que volia informació sobre la Lynette Santes Creus.

—Exacte.

—Que és vostè el seu cosí.

En Rèquiem agafa una targeta de visita del metge de la pila que hi ha sobre l’escriptori i la guarda a la butxaca dels texans.

—No és ben bé així. Soc detectiu privat. Estic investigant-ne el suïcidi. —Abans per impuls que per cap fred, a en Rèquiem li sembla més adient fer-se passar per investigador que per cosí.

—Què vol saber? Ella va escapolir-se quan encara era viva. D’altra manera, hauria estat més complicat. No impossible, però sí més difícil.

—La família troba a faltar una joia que ella duia a sobre: un anell —s’arrisca.

—Tenia entès que tota la seva família havia mort.

—Sí? Vull dir: sí. I tant. És una família diferent.

—Com de diferent?

—Uns cosins. Uns cosins tercers.

—Cosins detectius?

—No. Cosins de tercera. Van anar al dipòsit a reconèixer el cadàver i els va costar perquè feia temps que no la veien i l’última vegada ella encara respirava.

—La mort canvia molt les persones. La majoria no tornen a ser les mateixes.

—Exacte. Els cosins... llunyans van trobar a faltar un anell.

—O sigui que feia temps que no la veien però van detectar que li faltava un anell.

—Són una branca de la família amb un vincle emocional escàs, però molt gasius.

—I per què m’explica tot això?

—Em preguntava si la Lynette tenia l’anell quan estava aquí tancada.

—Aquí no tenim a ningú tancat.

—Ja m’ha entès.

—No recordo cap anell.

—Un anell negre, amb una lletra hac ben visible.

—Tampoc no recordo aquest anell.

—Però recorda la Lynette.

—Esclar, home. Tinc l’expedient per aquí. —Rebusca entre papers i finalment n’extreu una carpeta amb el logo de l’hospital, que desplega com pot sobre la taula. La llum de la bombeta titil·la—. S’ha d’arxivar, perquè dubto que hi parli més, amb la Lynette. Vejam: trastorn paranoide de la personalitat. Delirava. Es pensava que conspiraven contra ella. Que li volien fer mal.

—I per això es va suïcidar.

—Irònic, oi?

—Qui?

—Qui, què?

—Qui li volia fer mal?

La llum se’n va unes mil·lèsimes de segon i, quan torna, en Rèquiem té el doctor Gisbert a tocar, sostenint la carpeta verda. Pot ensumar-li la flaire de rapè. De fet, encara té una mica de tabac d’esnifar enganxat als pèls aràcnids que li pengen dels narius.

—Tothom. Desconfiava de tothom. De mi el primer. Feia uns crits horribles quan m’hi atansava, i després es quedava calladeta, els ulls fora d’òrbita, els llavis tremolosos, encongida com un cadellet indefens...

—Ja me’n faig al càrrec.

—Ho va passar molt malament, arran de l’incendi a la Mansió Santes Creus.

—Expliqui’m això de l’incendi.

—La família tenia una casa a Sant Feliu de Llobregat. La mala combustió d’una estufa catalítica va cremar-la fins als fonaments, amb tots els parents a dins, menys ella.

—Potser la mania persecutòria venia d’aquí. Potser algú sí que va intentar matar-la.

—Per què ho diu?

—Potser volien matar tots els Santes Creus i ella va sobreviure.

—No hi havia pensat. —El doctor Gisbert es posa la mà sana al mentó i se’l grata. L’altra mà li palpita i té un aspecte preocupant.

—No hi havia pensat?

—Però no tots són morts, no? Vostè treballa per a uns cosins!

El metge fa el gest d’acompanyar-lo a la sortida. De cua d’ull, en Rèquiem guipa un llimac escolant-se entre la paperassa de la taula. La llum se’n va de nou i quan torna en un brunzit ja són a les escales que menen a recepció, malgrat que en Rèquiem juraria que no ha fet ni un pas.

—Que siguis paranoic no vol dir que no et persegueixin —diu en Rèquiem en un somriure forçat, provant d’allargar la conversa.

—Qui li ha dit això? —L’Heribert Gisbert arrufa el front.

—Ningú. Vull dir que són coses que es diuen.

—No en faci cas. Digui als cosins que la Lynette no tenia cap anell com el que vostè m’ha descrit. I digui’ls que se n’oblidin, que no busquin fantasmes.

—No he parlat de fantasmes —diu en Rèquiem mentre és amablement empès escales amunt pel doctor.

—Així m’agrada, la parapsicologia no porta enlloc més que a la bogeria. I ja tinc prou pacients. Passi-ho bé.

Ara podríem seguir en Rèquiem i acompanyar-lo al bany, que fa una estona que la bufeta marca el dipòsit ple. El veuríem creuar la mirada amb el recepcionista, que plora desconsoladament davant la trista història del familiar d’un pacient (un cosí, amb tota probabilitat) que ha perdut el tiquet del pàrquing. Observaríem com busca la Mansió Santes Creus al mòbil i en troba l’adreça, un parell de vincles a diaris digitals, un anunci de cases d’apostes virtuals i un article del Time Out sobre les cases encantades més misterioses de l’àrea metropolitana. Però ens quedarem una estona amb el doctor Heribert Gisbert, que retorna al despatx i s’embena la mà lesionada, esquinça l’esparadrap a queixalades i marca de memòria un número en un telèfon de dial amb els dits de la mà bona.

—Mestre? (L...) Magister, sí. Perdó. Magister. (...) Acabo de rebre una visita al despatx preguntant per la Lynette. (...) Que és al Paradís, ara? (…) Ah, el prostíbul, esclar. Però pot parlar? (…) Sí, sí. (…) No, no. No li he dit res. (...) I tant, i tant. (...) Demanava per l’anell. (...) No ho sé. No m’ha dit res de cap medalla, no semblava olimpista. (...) He dinat al menjador de l’hospital, un desastre: tot reescalfat, com sempre. (...) M’està repetint, però em prendré un antiàcid. (...) Sí. (...) Sí, sí, sí. (...) No. (...) No m’ha interessat mai la lluita grecoromana, però miraré si queden entrades. (...) Un detectiu. (...) Sí. (...) Un cosí, que és detectiu. (...) D’acord. (...) Quedem així. (...) Vinga, dios , dios .

Clic.

La primera referència que hi ha sobre l’enclavament del que segles després seria la Mansió Santes Creus és dels voltants del 700 abans de Crist, quan un grapat de laietans va establir-se al vessant sud del Turó d’en Pisca, als afores del que avui coneixem com Sant Feliu de Llobregat.

Era un poblat on van arribar a viure mig centenar de persones comptant-hi tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a vot que qualsevol dels seus veïns 2 . En excavacions arqueològiques recents s’hi han trobat restes d’àmfores, de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia i massaliota, així com peces d’un collaret d’origen púnic (per consultar l’entrada a la Viquipèdia, cliqueu aquí).

El nom del poblat ibèric, Puig Perillós, prové de la troballa d’una necròpolis en el mateix indret, on es comptabilitzen mig centenar d’esquelets carbonitzats, comptant-hi els de tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a morir socarrimades que qualsevol dels seus veïns 3 .

Entre els ossos, s’hi van trobar dues plaquetes de plom minúscules (avui oportunament desaparegudes en circumstàncies misterioses per necessitats narratives) datades del 500 aC (segle amunt, segle avall), amb inscripcions en el que sembla la llengua ibèrica. Un misteri que ningú encara ha aconseguit desxifrar però que han estat adjudicades amb una seguretat quasi total als habitants humans, ja que es considera improbable que cap de les ovelles dominés l’idioma ibèric ni hi tingués gens d’interès.