Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

—El dipòsit ple a la 4!

—Dièsel Ristretto? —pregunta el Dependent mentre manipula l’ordinador.

—No. 95 Intenso, avainillat.

—Ja el tens.

—No li demana una identificació? —En Rèquiem assenyala el cartell de «Per emplenar el dipòsit en torn de nit es requerirà DNI» gargotejat amb pressa i retolador de traç gruixut sobre una cartolina, al costat del pot de les propines folrat amb dibuixos eròtics esgrogueïts d’antigues publicacions pornogràfiques.

—És clienta habitual —s’excusa sense ganes el Dependent.

—I no sap quin combustible consumeix el seu cotxe?

—El canvia molt sovint, cada cop que se li mor un marit. Té molt mala sort, aquesta dona.

—Sí que és mala sort, sí.

La dona penja la mànega al sortidor i torna a pagar amb un feix de bitllets a la mà. Quan s’acosta a en Rèquiem, li pica l’ullet. En Rèquiem fa un simulacre de somriure i ella deixa un bitllet de cinquanta sobre la barra.

—Avui convido jo —diu, es passa la llengua pels llavis i se’n va remenant un cul embotit en leotards de gimnasta de cuneta.

—És el seu dia de sort —rebla el Dependent.

—Això sembla. Oblidi el cafè. Posi’m un trifàsic… amb el millor conyac que tingui.

L’aranya que teixia una teranyina entre les ampolles fuig en sentir-se amenaçada.

—Vol uns caramels per a la gola?

—No. Només busco informació.

El bufador. El bufador el crida. El foc ho purifica tot.

—Li costarà diners, doncs.

—Cobri’m el trifàsic —esgrimeix el bitllet de cinquanta euros que la vídua enleotardada ha entregat alegrement.

El Dependent tecleja a la caixa registradora i n’hi torna dos de vint i un grapat de xavalla. En Rèquiem els guarda a la butxaca d’on havia extret la targeta —no usa mai cartera—, però fa lliscar un dels bitllets sobre la barra. Pel camí, s’hi adhereixen substàncies mucoses indeterminades.

—Què vol saber?

—Em pregunto si coneix aquesta noia. —Desbloqueja el mòbil i busca la fotografia del rostre de la Lynette que va fer durant l’autòpsia. Està inflada i cianòtica, els ulls rebotits, el llavi tort en un gest que deixa a l’aire unes genives fosques, els cabells esbullats sobre el front.

—És maca —respon el Dependent—. Sembla molt viva. És la seva nòvia? Ha desaparegut i l’està buscant?

—No. Vivia aquí, abans, a la mansió Santes Creus.

—Fa un any que…

—… va cremar. Ho sé. Però la coneixia?

—Deixi’m mirar… —engrapa el mòbil i se l’acosta a pocs centímetres dels ulls, com si l’hagués de fer servir per pentinar-se les pestanyes—. Sí. Havia vingut alguna vegada per aquí. Em sona.

—Hi va parlar?

—Segur que no l’envia el meu psiquiatre?

—No.

—Crec que només la veia jo, aquesta noia. Entrava, s’asseia aquí en el mateix lloc on vostè és ara i s’hi passava hores en silenci. Estava més prima i menys blava, però ara la recordo bé: és ella.

—No li va dir mai res, aleshores?

—Només un cop. Però ja li dic que fins ara que m’ha ensenyat la foto —li torna el telèfon— creia que era, ja sap, una altra de les veus del meu cap. Tothom la ignorava, era com si no existís. Com en aquelles pel·lícules que descobreixes que el protagonista té un amic que en realitat és una projecció d’ell mateix i que no ha existit mai més enllà de la seva fantasia, no sé si m’entén.

—Què li va dir?

—Què?

—Diu que hi va parlar només un cop.

—Que moriríem tots.

En Rèquiem fa un glop del trifàsic, lletós, amargant i tebi com una escopinada.

—Així tal qual?

—Va dir que la fi del món s’apropava i no hi havia marxa enrere. Em va mirar directament als ulls i em va dir que m’acomiadés de la gent que estimo, que em preparés, perquè l’adveniment de no sé quin rei ja havia començat i ella n’era culpable. Va ser l’última vegada que la vaig veure, no ho sé, fa cosa d’un mes. Escolti, el psiquiatre aquest que m’ha recomanat és el mateix de la noia?

—Sí.

—I vostè existeix o també surt del meu cap?

—A veure, hi ha diferents corrents filosòfics que encara es barallen per respondre aquesta pregunta… —En Rèquiem aprofita per estirar els músculs i desemperesir-se—. Sigui com sigui, si visqués dins del seu cap, també seria real, oi? Vull dir: si existeixo només per a vostè, soc real «per a vostè».

El Dependent està més temptat que mai d’encendre el bufador i rostir aquest espectre molest que no calla. Posats a delirar, preferia la noia apocalíptica.

—La conversa s’ha acabat —sentencia, l’esguard enfosquit.

—No s’ho prengui així —diu en Rèquiem—. Què volia dir amb l’adveniment d’un rei?

Silenci per resposta. Precisament ara ha decidit fer cas del psiquiatre i ignorar les veus que li parlen.

En Rèquiem hi insisteix:

—Si em respon la pregunta prometo anar-me’n i no tornar mai més.

L’oferta és temptadora. El Dependent neteja el tub escalfador de la màquina de cafè amb el mateix drap que ha anat refregant arreu del local.

Penjat de la paret sobre la porta del bany com una escopeta catòdica de Txèkhov, el televisor. L’home del temps parla del pas proper a la Terra d’un cometa descobert fa pocs dies el pròxim 13 d’agost —no queda ni un mes—. Aleshores, es dedica a repassar la intensa activitat volcànica de l’Stromboli i un parell de volcans islandesos de noms de luxació palatal, tempestes torrencials a l’est d’Europa, el front de dos ciclons bessons que han arrasat Madagascar, un tifó de dimensions gegantines que ha causat desenes de milers de morts a la Polinèsia, quatre terratrèmols simultanis a l’Amèrica Llatina que han engolit poblacions senceres, un huracà que ha fet desaparèixer mig estat de Texas, incendis massius a Sibèria i l’Amazones i un tsunami que ha esbarriat l’illa de Kyushu, al Japó.

El Dependent sospira i es gira cap a l’home de vestit i fedora blaus que es corba sobre un got de whisky. Aquest dona la seva aprovació amb un encongir-se d’espatlles, i continua invisible a ulls del món, tot un falcó nocturn.

—Aquell Que No Es Pot Anomenar, em va dir. El Rei de Groc.

—Jo crec que el principal escull és que veiem el temps com una línia recta, del punt A al punt B, com si fos una cursa a contrarellotge i no hi hagués cap desviament ni drecera possible —diu la Dalsy.

—Però si fas tard, fas tard. Si havies d’arribar abans de les deu, no pots presentar-te a quarts de dotze. —La Francesca, emprenyada, braços en nansa.

—Això és al que em refereixo: vivim engabiats en fusos horaris, en una continuïtat esclavitzadora que és falsa —i recalca, com si parlés en negreta:— Fal-sa. Ens guiem com zombis a partir de les coordenades absurdes d’una roca que gira a tota velocitat sobre si mateixa al voltant d’una bola de gas en flames. No sé tu, però com a vara de mesurar em sembla primitiu.

—És la que hi ha. —La Francesca es recolza en el marc de la porta.

—Mira les partícules quàntiques, per exemple. Tu creus que a un quant li importa si ha de rotar sobre una estrella? A un quant l’hi bufen, les estrelles. Són estrelles en si mateixes, en certa manera. Un quant… saps què és un quant, oi?

—Sí, però no crec que…

La Dalsy la interromp. Va llançada, com cada cop que s’engresca a garlar.

—S’ha demostrat que una partícula quàntica pot aparèixer aquí i en un altre indret de l’univers simultàniament, perquè també pot no estar en cap dels dos llocs alhora. Ja m’entens. O no, perquè ja saps allò que diuen que si entens la mecànica quàntica, és que no l’has entès de veritat. O sigui, vull dir: un quant ara, aquí, pot estar ara i aquí, em segueixes?