Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

—Sempre fa gràcia —s’excusa en Kurosawa.

La Dalsy va cap a l’habitació amb la sensació que viu amb dos nens que sempre volen veure la mateixa pel·lícula de la princesa pescanova, una i una altra vegada. Treu el cadenat i es desvesteix per posar-se el pijama. Després de l’enfrontament amb els borratxos, ha donat per finalitzada la jornada i ara només vol asseure’s una estona, beure un litre d’orxata i no pensar en res.

En Rèquiem apareix per la porta.

—Tens un moment?

—Estic en calces.

—M’espero.

En Rèquiem plega els braços i compleix la seva paraula. Ella fa uns saltirons per embotir-se en uns pantalons que guarda de Rangun, i que no estan gaire millor que la flassada del menjador. Surt de l’habitació, tanca la porta i va cap a la cuina. Examen sorpresa de Primer de Nevera.

—Kurosawa!

En Rèquiem la segueix com un gosset que espera que l’amoixin.

—Demà! —en Kurosawa respon a la pregunta inexistent.

—Això em vas dir ahir!

—Tècnicament, t’ho he dit de matinada —matisa des del sofà—. Per tant, la resposta encara és demà.

Un petarrell de frustració s’obre pas entre els músculs facials de la Dalsy.

—Tinc llet de civada amb vainilla —ofereix en Rèquiem—. No és llet de veritat i la vainilla és un additiu cancerigen, però sembla orxata.

Ella l’accepta i en Rèquiem li omple un got de crema de xocolata reutilitzat.

—No sembla orxata —diu ella després de fer-ne un glop.

—No, però durant uns segons has tingut la il·lusió que podia semblar-ho. Això és millor que res.

—Fas de coach, ara? —S’acaba la beguda d’un glop.

—No és pas tan dolenta, eh?

—Què volies?

—Tu saps qui és el Rei de Groc?

—Què passa? Que han explotat els servidors de Google?

—No ho sé. Han explotat els servidors de Google? —pregunta a en Kurosawa, que acaba de fer una pipada i es torna a amagar sota el llençol.

No hi ha resposta.

—No pots mirar-ho a internet? Havies d’esperar que arribés? Qui soc? Ta mare?

—A la primera pregunta: el router ha petat i ens hem quedat sense dades als mòbils. A la segona: tu ets una tia llegida i sempre tens aquests temes de conversa que al·lucinem d’on els treus. A la tercera i quarta: afortunadament no, perquè si ma mare em veiés fer el que tu m’has vist fer des que compartim pis ja l’hauria matat del disgust.

Sembla que els arguments són convincents o que la llet de civada se li ha posat bé, perquè amolla un somriure.

—D’on ho has tret, això del Rei de Groc?

Forjada en el creepypastisme dels canals de YouTube més obscurs i l’evangelisme sinistre dels podcasts, la Dalsy té un coneixement superficialment enciclopèdic sobre tot el que està relacionat amb la mitologia del terror: emètiques possessions demoníaques, laberíntics hotels encantats, assassins de màscares icòniques, aberracions metamòrfiques antropòfagues, complexos d’Èdip mal curats, canibalisme per la via de la motoserra, òrgans de direcció de diputacions provincials, taxistes insomnes, taxistes en general, anticrists prepuberals, procrists senils, ectoplasmes ectoplastes, morts reviscolats, morts d’ullals esmolats, satanistes encaputxats, vilatans aficionades al vímet, armaris ultradimensionals, talps semihumans, bruixes guapes i bruixes lletges, pallassos, nazis, males dones i ultracossos.

—Alguns consideren el Rei de Groc una divinitat. —La Dalsy s’arrauleix al sofà i fa un altre glop a la llet de civada, el vuitè; ja se n’ha begut dos brics.

—Qui? —pregunta en Rèquiem—. No he sentit mai de cap religió que venerés aquest Rei de Groc.

—No pertany al mainstream, com si diguéssim. Evidentment, no el trobaràs al santoral de cap de les monoteistes, ni forma part del panteó de les politeistes més conegudes. Per no tenir, no té una església com a tal, no hi ha un corpus ritualista ni una adoració devota més o menys organitzada5.

—Sempre em deixes flipat —diu en Kurosawa.

—Soc la reina de l’infodúmping. —Somriure monàrquic i tornada a la sobreexposició d’informació dialogada—. El cas és que ni tan sols és un déu en si. És només un dels avatars d’una divinitat en la nostra dimensió. I abans que em pregunteu què és un avatar: és l’ambaixador d’un ens superior a la nostra realitat.

—I aquesta divinitat és…? —Li dona el peu en Rèquiem.

—Hàstur. Un monstre amorf, tentacular i escamós, que viu a Aldebaran, a la constel·lació de Taure —aquí és on la Dalsy ha de consultar el mòbil—, a la riba del llac Hali.

—Un llac? —El sentit aràcnid d’en Rèquiem li etziba una cleca.

—Un llac fètid sota un cel d’estrelles negres.

—I una ciutat abandonada.

—Carcosa.

—És el planeta del meu somni…

—Si que aspires a poc —diu en Kurosawa.

—Que no. Que és el planeta que vaig somiar. Hi havia aquest llac i una ciutat al fons. Vaig entrar en un castell en ruïnes. Què era?

—Aquí no hi arribo. El castell que dius encara no té cap ressenya a internet. Però potser és el castell del Rei de Groc, o d’algú de la seva cort de monstruositats còsmiques.

—Els biají! —crida en Kurosawa, i amb l’exaltació relaxa l’esfínter i amolla un pet trompeter que es guanya la recriminació dels companys de pis.

—Si t’has de cagar a sobre ves al bany —protesta en Rèquiem.

—És l’alarma corporal que m’avisa quan fa estona que no menjo res. I no fa pudor.

El menjador put a escorxador tropical un matí calorós d’estiu.

—He portat una pizza que no han acceptat perquè m’havia caigut a terra. La tinc a la motxilla, Sawa.

—En voleu? —ofereix en Kurosawa mentre s’aixeca i els genolls i les molles del sofà grinyolen en una coral harmònica.

En Rèquiem fa que no amb el cap, envermellit per la manca d’oxigen.

—Tu t’ho perds. I que sàpigues que a la feina has de suportar pudors molt més fastigoses que els meus pets i no et queixes.

—A la feina em paguen.

—I jo et regalo les meves ventositats; soc així de generós.

—Té raó. No en el seu altruisme gasós. En els byakhee. —L’ignora en Rèquiem, que s’ha rendit al seu sistema respiratori—. En el somni, els byakhee eren els protectors del castell.

—Mala peça al teler6. Els byakhee —espera uns segons que carregui la pàgina en el telèfon— són criatures alades grosses com un camió i tan agressives que ningú que les hagi vist ha sobreviscut.

—Aleshores com ho sabem, que les han vist, si no han sobreviscut?

—Per testimonis indirectes, suposo. Però no tenim més descripció que són horribles, mig insecte mig drac, queratinosos7, d’urpes palmejades com les dels ànecs, la qual cosa no és gaire terrorífica, que serveixen de muntura a genets experimentats i poden volar a la velocitat de la llum.

—Trobo que és massa descripció per no tenir testimonis directes vius.

—No ho sé, Rick —intervé en Kurosawa amb mitja pizza pengim-penjam de la boca—: sembla fals.

—Si no els ha vist ningú, no hauríem de tenir-ne cap descripció —continua el raonament en Rèquiem.

—Si no és que n’han desenterrat algun fòssil, com els dels dinosaures —raona en Kurosawa.

—Però això implica veure’ls. No hi diu que no els ha vist «vius» ningú —fa el senyal de les cometes per acompanyar la paraula entre cometes—. Hi diu que no els ha vist ningú.