Marc Pastor - L'horror de Rèquiem

—Mira, Dalsy… perquè et deies Dalsy, oi?

—Sí.

—De veritat, no cal continuar per aquí. Fem veure que no has arribat tard i ja està.

—No. Vull dir sí. Però ja és això. Un quant que pot o no pot estar aquí i ara, pot aparèixer aquí i abans. El mateix. L’única pega és que en el moment d’observar-lo, el fixem. N’eliminem el rastre de probabilitat. Que és el que ha passat quan he arribat: hem fixat la meva arribada en el temps no estimat, i per això sembla, però només sembla, que hagi arribat tard.

—Pots donar-me el sushi, sisplau?

—Sí, esclar, perdona —la Dalsy obre la motxilla groga i en treu dues bossetes de plàstic relligades.

De l’interior del pis, una veu masculina pregunta si passa res.

—És el meu marit… —comença a justificar-se la Francesca, però la Dalsy li segella els llavis amb el dit índex.

—Calla, o no passarem el test de Bechdel. —Es col·loca de nou la motxilla, agafa la bicicleta i encara les escales—. Recorda puntuar-me bé!

La Dalsy ha fet totes les entregues i examina les peticions del mòbil. Té una recollida d’hamburgueses a l’altra punta de la ciutat, una petició d’àcid ascòrbic a vint minuts d’on es troba ara (qui vol vitamina C a mitja nit?) i vuit demandes d’alcohol repartides en diferents barris. Fins i tot una partícula quàntica hauria de resignar-se a perdre puntuació per no poder atendre totes les entrades, avui.

—Eh, nena!

Reconeixerà aquest crit el lector que hagi rondat pel carrer a certes hores de la nit. És un codi senzill que, habitualment, significa «problemes». La Dalsy fa la resposta habitual: ignorar-lo. Es posa el casc amb un dibuix d’una caca rosa amb cara i ulls de nou sobre el hijab i accepta l’encàrrec d’anar al Bon Pastor —quinze minuts a bon pedal— a portar-hi dues ampolles de Jack Daniels i una garrafa de Pepsi-Cola.

Algú altre hi insisteix, ara més alt:

—Ep, que et parlem a tu, guapa!

Es gira a poc a poc i es troba cinc brètols de festa, embravits, un dels quals s’avança a trompicons i esbossa el que un llimac imaginaria com un somriure seductor. Quan el té a un metre de distància, l’home exhala vapors d’alcohol en forma de fonemes. La transcripció literal seria un desgavell, però en una traducció més o menys fidel, la Dalsy interpreta que ha dit:

—Em sembla que tens una coseta per a nosaltres…

—Estic treballant, he fet totes les entregues i ningú m’ha pagat en efectiu. Per no tenir no tinc ni temps, per a vosaltres.

—Amb aquests ulls tan macos que tens i aquesta boqueta antipàtica… —Aquesta és una altra aproximació a les paraules del llimac ebri—. Això és perquè treballes massa. Vine amb nosaltres, que una noia no pot anar sola pel món. Hi ha massa gent dolenta.

La Dalsy fa un pas enrere cap a la bicicleta, quan de sobte sent les mans d’algú que no tenia controlat que l’engrapa dels braços. És un sisè home, que havia anat a pixar a un arbre i se l’ha trobada de tornada. Fins i tot en una nit calorosa i humida de juliol, pot sentir-ne l’alè càlid al clatell. Una gota de suor freda li davalla per l’esquena.

—Ningú et protegirà millor que nosaltres, oi, nois?

Riallades, ereccions guturals, fregar de mans.

—Sé protegir-me sola —els adverteix la Dalsy.

Esclafit de riure simiesc del llimac, que té un eco a la colla.

—Aleshores res, noia —mastega el valent—. Ara tornaràs a treballar, no et preocupis.

—Digues al teu amic que em deixi anar.

—Abans ens faràs un petó de bona nit, oi?

—És la meva última advertència: digues al teu amic que em deixi anar, si no voleu prendre mal.

Aplaudiments per l’acudit. Els amigatxos del llimac es calcen bé els pantalons i es passen la llengua pels llavis, famolencs, excitats, depredadors que ensumarien la presa si no pudissin a ginebra de cisterna.

L’avís de la Dalsy no és cap farol ni pretén enganyar-los per guanyar temps. Pot ser que el seu físic menut, d’extremitats primes com branquillons a punt de trencar-se, la dolçor innocent d’un rostre púber o la veu tan aguda que li ha valgut un malnom farmacològic (per la necessitat imperiosa de recórrer a l’analgèsic infantil) facin creure que és una noia delicada. La Dalsy és aquella participant ofensivament curteta d’un concurs de talents, carn de picota i mofa, pur bullying televisiu, que acaba fent plorar el jurat i posa el públic dempeus, tot són pells gallinàcies i goles gordianes, amb la seva interpretació angelical de l’ària més popular de l’òpera més famosa. Nascuda l’any més catastròfic a la claveguera més pudent de la barraca més atrotinada del carrer més enfangat del barri més miserable del districte més pobre de Rangun, a Myanmar, la Dalsy és una mestra en bokudenryu jujutsu koshimawari iaiheiho4.

—Vinga, nena.

Amb un gest velocíssim de la mà, treu la catana de la saia, lligada al quadre de la bicicleta, s’allibera del captor amb un cop del casc que li rebenta el nas i es col·loca en chudan kamae, la posició de guàrdia amb l’espasa apuntant directament a l’estèrnum del llimac.

—Vinga, medusomental.

A dos metres rere el llimac, l’Assetjador #3 aplaudeix sorprès.

—Tenim una samurai!

La Dalsy fa una ganyota de desaprovació, prem la punta de l’espasa contra el pit i li esquinça un bocí de samarreta.

—No cal posar-se així. —La catana de la Dalsy té unes propietats logopèdiques excepcionals perquè ara el llimac vocalitza a la perfecció—. Només et dèiem unes floretes. Ets una noia maca…

—Però si no deu saber ni fer-la servir! —crida l’Assetjador #4.

L’Assetjador #5 no té línia de diàleg perquè és aquell tipus d’home que sempre es deixa emportar pels col·legues i no bada mai boca, ni tan sols per aturar-los.

—Calla, idiota! La senyoreta i jo estem parlant! —El llimac no gira el cap, hipnotitzat pel centelleig del metall.

—Recull el teu amic de terra —la Dalsy assenyala el noi de la cara cubista, que es mira les mans ensangonades com si no hagués vist sang mai abans— i foteu el camp d’aquí, motherflèquers.

El llimac té les mans enlaire en senyal de pau i rendició i d’haver-se miccionat als pantalons.

—I a partir d’ara, vigileu què feu i a qui ho feu —rebla la Dalsy—. Hi ha molta gent dolenta.

Melodia seca d’oboè, els Assetjadors que se’n van amb la cua entre les cames, la Dalsy que enfunda la catana i puja a la bicicleta, en blanc i negre, els títols de crèdit en kanjis gegants sobreimpressionats mentre ella pedaleja cap a l’horitzó, s’atura en un semàfor, passa una bossa de supermercat fent giragonses pel vent, fos a negre.

S’obren les llums de la sala.

De fet, les encén la Dalsy en arribar al pis que comparteix amb en Rèquiem i en Kurosawa, perquè estan tots dos a les fosques, les cares il·luminades per la resplendor d’un televisor que té més polzades que metres quadrats l’apartament, filtrats per una boirina cannàbica. Com vampirs emporrats fan un esgarip amb l’impacte lumínic i es refugien inútilment sota una flassada foradada per les cremades.

—Apaga! Apaga! —l’insta en Kurosawa.

La Dalsy l’ignora, recolza la bicicleta contra la paret del rebedor (un rebedor office: un penja-robes trencat, un penjador de claus on els ganxos són penis i un cendrer Cinzano sobre un tamboret furtat d’un bar entre la porta d’entrada i la sala d’estar) i fa una llambregada a la tele.

—Una altra vegada el programa de les duanes? —exclama.

—És el que intenten portar tortugues tropicals amagades dins del recte —diu en Rèquiem des de sota la flassada, com un fantasma cosit a trets.

—Quants cops l’heu vist?