Nikos Kavadias - Guàrdia

El primer oficial va fer un badall.

—Bona conversa que has anat a trobar. De posar-se a plorar. Treu alguna altra cosa, a veure si ens posem de bon humor. Si fossis casat i tinguessis fills, faries tots els possibles per tornar a casa, gaudir dels fills i morir entre ells. No dius la veritat. No et creus això que dius. T’agrada dir-ho, només. ¿No t’has enamorat mai?

Va trigar a respondre. Es va acostar a la garita i amb l’ungla va escriure alguna cosa al vidre entelat.

—La veritat és pecat. La mena de mentida més grollera, la més inhumana. Es pot dir només si és per salvar la pell a algú i que no el pengin, només en aquest cas.

—¿L’has dita mai?

—Una vegada i prou, i encara ho estic pagant.

—¿I vas salvar la pell a algú, dient-la?

—La meva, hi vaig perdre.

—Vinga, conta-m’ho.

—Tenia quinze anys... Feia primer de batxillerat, de l’antic. Mentider, putaner i lladre. Cada tarda anava a Vurla. Em venia algun llibre, feia córrer els dits dins la cartera del pare, i m’ho manegava. Llavors va obrir una “casa”, la d’Athinà, prop de l’estació. Setanta dracmes. Set vegades més que a Vurla i que a ca l’Arkhondo. I quines mosses! Una de Salònica, que feia molt poc que havien declarat. Jo anava estret d’armilla. La xavalla no m’arribava ni per a una vegada a la setmana. Em vaig recordar d’aquell malastruc anell que la mare mai no es posava. D’or, amb petits diamants. L’havia vist moltes vegades, al seu armari, embolicat amb un tros de paper, posat a part de les altres joies. El vaig pispar fàcilment. Teníem vacances, perquè eren festes. Vaig sortir a buscar un cosí meu, més gran que jo, que estava fet un bon murri. Enlloc. Vaig anar a veure un canviador i em va fer fora. Un altre me’n donava cent dracmes. El vaig engegar a la merda i me’n vaig anar. Tant és, vaig pensar, aquesta tarda me’n desempallego la mar de bé. Tot pujant les escales de casa, vaig sentir el Kokó, el vell papagai, que grallava una paraula que acostumava a dir. “Lladre... lladre...” No era la primera vegada que el sentia, però, mira, en aquell moment no em va fer gens de gràcia. En arribar al vestíbul, vaig adonar-me que l’havia vessada. La Melí, una encantadora criada que teníem, s’estava dreta, plorosa, amb el seu farcellet a la mà. Al seu costat, la mare, feta una fúria, li deia:

”—Si em dius la veritat, no t’ha de passar res.

”Ho vaig comprendre. Per un instant, vaig titubejar. Però ja havia passat aquella edat en què tots els nens són malvats. Jo la hi tenia jurada, a la Melí. Li ho havia demanat moltes vegades, però ella m’havia escridassat. Fins i tot, ho havia dit a la mare. I jo havia rebut més d’un clatellot davant seu. L’odiava. Tan plorosa i vermella, estava més bella que mai.

”—¿Què passa? —vaig preguntar.

”—Passa a dintre a dinar —em va dir la mare.

”—Enlloc, no vaig. Digueu-me què és el que passa. Podria ser que jo en sapigués alguna cosa.

”La cefalònia em va mirar de reüll i va dir:

”—S’ha perdut un anell. Aquest matí l’he vist, amb els meus ulls. A la meva cambra no hi ha entrat ningú més que aquesta, quan hi ha anat a escombrar. Passa a dinar.

”Vaig ficar la mà dins la butxaca de l’armilla i el vaig treure. El vaig alçar enlaire, agafant-lo entre dos dits.

”—Mi-te’l.

”Els ulls de la Melí, els seus bells ulls plorosos, es van engrandir d’una manera estranya. Els de la mare es van empetitir com puntets.

”—¿On l’has trobat?

”No oblidaré mai la seva veu. No estava enfadada. Desesperada.

”—No l’he trobat. L’he agafat de bon matí. L’he robat, per vendre’l. Agafa’l.

”D’una revolada vaig enfilar el passadís i vaig ensopegar amb el pare, que s’acariciava el masclet tot somrient. El meu pare... el contrabandista de Laoag, 2 el jugador de Tianjin, 3 el botiguer de Passalimani, 4 a les seves velleses, l’home més despietat que he conegut, m’havia perdonat en aquell mateix moment. Amb la mare, encara hauríem de passar comptes.

—¿I la Melí?

—La meva humiliació es va produir davant dels seus ulls, al rentador. I, encara que la mare l’hagués cridat perquè hi fos, tan aviat com va haver acabat amb mi la va engegar com si hagués vingut pel seu compte. Uns quants dies més tard, un diumenge que tots eren fora de casa, va venir a trobar-me mentre jo estava llegint. Vaig notar que el seu alè m’acariciava, que em cremava. Portava un perfum de violeta barat.

”—¿Estàs llegint?

”—Sí.

”—¿No sortiràs?

”—No.

”—¿Vols que em quedi amb tu?

”—No.

”Em va acariciar el cap.

”—Si vols, no surto... Gràcies per allò... I ja t’ho he dit: si vols res de mi...

”—Sí, quan tornis, porta’m l’ Eva 5 del quiosc d’en Iorgis.

”—¿Res més, senyor Nikos?

”—Res més.

”Se’n va anar.

—¿Has tornat a robar, des de llavors?

—Sí, moltes vegades. Quan ens vam separar, a Espanya, vaig anar d’oficial en pràctiques en un paquet dels grans. Havia embarcat una bodega de càrrega general. A mitjanit, la vigília de cap d’any del trenta, descarregàvem al Pireu. Els treballadors van esbotzar una caixa de despertadors francesos. En vam agafar un cadascú i vam clavar l’embalatge normalment, amb les seves cintes. Em vaig posar el meu dins la granota, vaig pujar a coberta i vaig fer via cap a la meva cabina, per deixar anar llast. També tenia unes quantes xocolates a les butxaques. Les regalaria a una de Mitilini, l’Amersa. Davant la porta de la primera classe, el capità conversava amb el cap de comptabilitat, en Makrís. Em van cridar. Em vaig quedar una mica apartat.

”—¿Ha quedat desembarassada, la número tres? —em va preguntar el cap de comptabilitat.

”—Sí, ara mateix —li vaig respondre—. Estan tancant les escotilles.

”—Acosta’t —em va fer el meu oncle—. ¿Heu arreglat bé les caixes dels rellotges?

”—Sí, capità Iorgis.

”—Muda’t i vés a veure la mare.

”Vaig respirar i vaig fer per anar-me’n. Llavors, no sé si perquè m’empaita el diable o perquè els treballadors havien donat corda a l’alarma, per riure, el cas és que es va sentir un enrenou terrible dins de la meva granota. El despertador va fer un escàndol de cal Déu. Abans no ho havien entès, jo ja havia pujat a la coberta de dalt i l’havia entaforat en un amagatall.

”—Malparit —em va dir l’oncle mentre m’obria d’una empenta la porta de la cabina—, lladre. Sort en tens de quin és el dia que serà avui.

Geràssimos va riure.

—Doncs mira, aquell rellotge, t’ho pots ben creure, ja fa divuit anys i encara el tinc i funciona. ¿Has robat mai, tu?

—També jo he tingut l’ocasió, també, i he escurat alguna bodega que estava embarcant. Una vegada vaig esbotzar una caixa amb sabates angleses marrons. Pell de porc. Una dotzena de parells, em va semblar. A la nit, vaig cridar el meu encarregat de bodega, per repartir-nos-les. N’estava tot orgullós. Ell, lladregot de primera, els va donar un cop d’ull, va remenar el cap i em va dir:

”—Graponer, unglallarg, ¿com t’ho has fet per cagar-la així? Totes del peu dret.

”—Trobarem la caixa amb les del peu esquerre —li vaig dir.

”En va. El consignador se sabia l’ofici. Al següent viatge, des del mateix port, vam tornar a carregar caixes de sabates. En vam treure unes quantes a la llum. Totes negres i del peu dret. El consignador, un jueu, les consignava en dues companyies, potser fins i tot tres, barrejades.

—Malaguanyades. ¿Què en vau fer?

—Espera’t, que ara ho veuràs. Les vam vendre a un del Pireu que treballotejava en això i en allò. Al cap de quinze dies es va presentar davant del vaixell i em va esperar.