Nikos Kavadias - Guàrdia

”—Et presento la Cretenca; és millor que no pas jo.

”Em va estranyar. Vaig quedar parat.

”—Sí, Nikolís —em va dir—. Nosaltres hem menjat del mateix plat i no està bé que ho tornem a fer junts. Que vagi bé. Nervi! I quan vulguis, vine de casa amb el Mikhalis, que menjarem.

”Els vaig fer de padrí en una església dels afores d’Atenes. Ella anava sense pintar, portava un vestit jaqueta fet d’una americana i va estar plorant tant com va cantar el mossèn. La vaig tornar a veure durant l’ocupació, una nit, passada l’hora, que buscava una farmàcia per al seu fill. I encara una altra cosa. En algunes ciutats, prop de les fronteres, quan mor un soldat, aquestes dones, les “qualssevol”, demanen permís, guarneixen el mort i el vetllen. L’acompanyen fins a l’església, i llavors es queden fora. I li porten kól·liva 4 un temps...

Es va interrompre i va encendre un altre cigarret.

—S’apaguen, aquest collons de... —va murmurar.

—La humitat. Toquis el que toquis, quedes xop —va dir el primer oficial—. ¿Has acabat? La puta és puta. Això és el que li van ensenyar, i a això s’ha acostumat. De benintencionades, no diré que no n’hi hagi. N’hi ha molts que s’hi casen. Com a mantingudes, encara tenen estil. Quan algú s’hi casa, la cosa no rutlla. Hi ha tres oficis amb carnet: elles, els comediants i nosaltres. Palangana, escenari i coberta. Tothom pot canviar de feina, com de camisa; nosaltres, mai.

Van sonar tres repics dobles i un de sol. Un mariner va baixar escala avall.

El telegrafista es ficà la mà per sota la camisa.

—Estic fregit de grans de la calor. T’hi poses talc i es torna fang. De petit ja eres caparrut, Geràssimos. A veure si acabem. Anava amb el Polikós . 5 Del Pireu a Salònica. Davant del rebost, asseguda sobre el seu bagulet, hi havia una meuca. Més lletja que un pecat. Un mariner la va abordar ben aviat:

”—Tindrem maror. Et posaré en alguna banda, que et puguis ajeure.

”—No.

”Al vespre, li va portar un plat de menjar.

”—No ho vull.

”A mitjanit, se li va tornar a acostar.

”—¿Un cigarret?

”—No, boc. Si veus que estic fumant. Ja et pots fer a la idea: no me les abaixaré. He deixat Vurla i vaig a Vardari. 6 Si t’agrado, véns allà. Aquí no. ¿Li has demanat mai formatge, al botiguer, el diumenge, quan te l’has trobat pel carrer? Au, vés a veure si en trobes alguna de les de la primera classe. No m’emprenyis més.

”Mentrestant, a la cabina del capità, les alçava com orelles de llebre una dama que, al seu país, tothom respectava, amb quatre fills i un senyor marit. ¿Has pensat mai què és el que les putes regalen per quatre rals? Deixen que a sobre se’ls posin esguerrats, cecs, geperuts, homes que puden mortalment, que tenen benes per tot el cos, bojos, tots aquells que no hi ha dona que els acariciï. Viuen als bordells, els diem dones públiques. Les altres, les que són a fora, ¿com les hem d’anomenar? Troba’m la paraula.

El primer oficial se li va girar d’esquena i va entrar dins la caseta del timoner.

Clarejava. Un aire calent va començar a bufar de proa. Un mariner va sortir del castell cordant-se els pantalons, i rere seu un maquinista.

1.Ciutat del Peloponès, a l’entrada del golf de Corint.

2.Famós cafè a la plaça Síndagma, d’Atenes.

3.Barri d’Atenes, anomenat així per la fàbrica de gas d’enllumenat.

4.Sèmola de blat amb fruits secs que s’ofereix als funerals.

5.Vapor dels oncles materns de Kavadias.

6.Barris del Pireu i de Salònica, on es concentraven els prostíbuls.

Mars mudes, grans però buides, entraven pel tanc de proa, ballaven un moment damunt la bodega i s’escolaven pels embornals. El Piteas cabussava de proa una mica i tot seguit alçava el cap. Vint hores feia que durava, aquest joc.

El contramestre Vanguelis, de Farsa, 1 parlava amb el primer oficial amb la seva veu dura.

—Tot tal com has dit. Els tascons travats. Un parell de trompades han fet rodar el bot. L’hem assegurat. He portat a proa aquelles fermes del timó. All right . Calant al màxim i ensenyant l’hèlice. On s’és vist! I com més va més s’embraveix.

—D’acord, Vanguelis. Vés a estirar-te.

De tant en tant llampegava per llevant.

—Diamandís!

Es va acostar.

—Desperta el teu oncle i digues-li que fa un temps de llops. Si vol, que pugi.

“¿Que pugi a fer què?”, va pensar. “Quina barra, el porc: a pixar-se a coberta!”

Diamandís va pujar esbufegant.

—M’ha dit, capità Geràssimos, que no pot. S’ha posat una bossa d’aigua als ronyons. Diu que facis el que creguis convenient i que li ho facis saber.

El primer oficial va bufar al conducte de veu de la sala de màquines i va cridar:

—Afluixa les revolucions. Mitja marxa.

Al moment el vaixell va començar a acomodar-se sobre el mar. Les cabussades van disminuir, com si de sobte s’hagués fet la calma. El radiotelegrafista va pujar i es va aturar un moment per acostumar-se a la foscor.

—El butlletí de Hong Kong. Agafa’l.

—¿Què diu?

—El tifó ha canviat de rumb, de Palawan a Mindoro. No és per res, però això és molt enllà.

—Maleït siga! —va murmurar el primer oficial—. El que ens faltava. ¿És vaixell per orsar, aquest? Al capdavall, ni amb vaixell nou de trinca, el mar no tolera tossuderies. Velocitat és l’únic que has de tenir, per fugir del sarau. Quina cafetera, redéu. Quaranta anys funcionant. Sort, i prou. Toca ferro. A Biscaia, sis mesos enrere, tot just havíem doblat l’illa d’Oues-sant, al mar li van pujar els fums al cap, amb el vent. Se’n van enfonsar quatre. Dos eren nous. Al mar Negre, fa dos anys, va amainar el temporal. Gregal amb baula de tramuntana, i capejant. Ens va tenir llàstima, que si no no ens n’hauríem pas sortit. El 46, al maig, tot just havíem entrat a Sydney, el cicló es va posar com una pólvora, a Tasmània. O Déu ens té llàstima, o el diable no es recorda de nosaltres. Però ho tinc coll avall que tard o d’hora ens enfonsarem.

—He vingut per fixar la situació —el va tallar el radiotelegrafista.

—Sí. Anem. ¿Has mirat el radiogoniòmetre?

—Sí. És un sistema antiquat, però ja fa el fet. Anem.

Van entrar al charter room .

—Diamandís, estigues a la brúixola, que ja et cridaré.

El vailet va treure la tapa i la va deixar a terra. Quan es va ajupir, la cara se li va il·luminar amb la llum del compàs. Sense afaitar i amagrida; tibada.

—Mitja quarta a la dreta, ben suau.

—Ja hi és —va dir Diamandís.

—Mitja més. Fins a gregal amb baula de tramuntana.

—Gregal amb baula de tramuntana —va respondre el timoner.

—Ara, recte.

—Recte —va repetir el timoner.

—I ara, Diamandís, baixa i digues al merdós del teu oncle que hem afluixat la marxa i hem fixat la situació. I fes dos cafès amb poc sucre.

Van sortir de la timonera i van anar cap a la banda dreta de la coberta. El radiotelegrafista va treure els cigarrets.

—No encenguis. Espera que vinguin els cafès, home. Escolta, ¿saps per on surt l’ànima de l’ofegat?

Va somriure.

—Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-me’n.

—Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se n’escapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar l’un de l’altre, les mosques cardant davant dels moribunds. M’espanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si t’atrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿M’entens?