Nikos Kavadias - Guàrdia

—¿Quina mena de persona és, el capità?

—Un vedell. Segueix el teu mateix sistema, en la qüestió del tractament. Al mar Roig es tapa amb cobrellit de llana. Té una estufa elèctrica i l’encén aquí, dimoni d’home, en aquests mars.

—¿És bon mariner?

—No sap quants dits té a la mà, el tros d’ase.

—¿És de Cefalònia?

—I ara! Ni ho sap, d’on és. La seva dona és germana de l’amo. ¿Ho entens? Al pont no se’l coneix. Em fa arribar les ordres i prou, pel cambrer. ¿No hi has parlat gens?

—No. Ahir va venir per primera vegada a la porta de la cabina de ràdio. “T’agafarà rampa”, em diu. “T’has posat el ventilador dalt de l’esquena.” Em va preguntar si tenia cap Thissavrós , 5 5. Thissavrós ( Tresor ), revista popular il·lustrada, editada setmanalment a Atenes des del 1938 fins que la dictadura anomenada dels Coronels la féu tancar, el 1968. o revistes. Li vaig dir que no i se’n va anar. La roba li feia pudor de medicaments. No t’he deixat dormir. Vaig a treure les bateries. Vaja, quina estació de ràdio! Adéu.

—Si vols, puja durant la meva guàrdia, i la farem petar. De dotze a quatre. Recordarem els vells temps.

—No hi faltaré.

Se’n va anar. El primer oficial es va quedar sol. La llum es va apagar tota sola. Es va descordar els botons dels pantalons i es va deixar anar panxa enlaire sobre el sofà. Les sabates li van caure a terra amb estrèpit. El rellotge marcava tres quarts de sis, hora local.

El Piteas , cargo de cinc mil tones, standard de la Primera Guerra, amb sentines i motor d’expansió doble, navegava a set nusos, a l’alçada de Singapur. Pels ulls de bou entrava una llum marcida, malalta, que feia olor d’àcid fènic.

1.Probablement, el Brown’s Nautical Almanac , que es publica des de 1877 i que proporciona informació astronòmica i sobre marees i ports.

2.Illa i ciutat d’Indonèsia, dins la Regió Especial d’Aceh.

3.Ciutat xinesa de la província de Canton, a la costa del mar de la Xina Meridional.

4.Ciutat portuària d’Egipte, a l’extrem nord del canal de Suez.

5. Thissavrós ( Tresor ), revista popular il·lustrada, editada setmanalment a Atenes des del 1938 fins que la dictadura anomenada dels Coronels la féu tancar, el 1968.

—No el forcis, ¿m’entens? El mareges a dreta, a esquerra: per això et domina. Malgastem una tona de carbó, en la nostra guàrdia, amb els teus cops de timó. T’ho he dit mil vegades: cal suavitat. Si hi hagués corrents, diria a fer punyetes.

—No és pas culpa meva, capità Geràssimos. No es deixa governar. Capfiquem un parell de braces.

—Ara m’ensenyaràs de navegar, tu, Polikhronis... ¿On és en Diamandís?

—És a veure la corredora —murmurà el relleu.

—¿Qui l’hi ha fet anar? ¿Què vol dir, la corredora?

—No ho sé.

—Em sembla que aquí ens estem tocant els pebrots. ¿Ho entens?

Es va repenjar a la barana, va agafar els prismàtics i va dir:

—Governant d’aquesta manera, ¿distingeixes bé el verd?

—Sí.

—Tal com l’estàs veient, i que no el perdis ni un instant.

—Ni un instant.

El radiotelegrafista va pujar sense fer soroll i es va parar al seu costat.

—Hola. T’he enviat el comunicat.

—Sí, l’he rebut. Alguna cosa s’està preparant a la punta de Hong Kong.

—Encara estem lluny. Fins que no serem allà dalt...

—Ja es veia a venir. Però escolta, ¿tu quan dorms?

El radiotelegrafista es va arronsar d’espatlles.

—Al migdia he fet un parell d’hores i a la matinada un parell més.

—¿Tan poc?

—M’he passat anys fent la pitjor guàrdia en els paquets. De dotze a quatre, i sense que féssim relleus. He perdut el plaer del dormir. De despertar-te i poder tornar-te a adormir al cap de poc...

Diamandís va pujar furtivament, cordant-se els pantalons. Va escopir la punta de cigarret, la va esclafar amb el peu i es va entaforar a la garita.

—Els paquets, eh. Parla-me’n, parla-me’n —va dir el primer oficial.

—Gent, enrenou, un port cada dia. No es pot arraconar ni un ral. T’ho gastes tot en taxis. Les parelles que carden a la cambra del costat i no et deixen cloure l’ull. Tens cabina i no en tens.

—¿Per què?

—Perquè ¿on dormiran els recomanats que viatgen en coberta? Quantes vegades he dormit a les butaques! ¿No hi has estat, en un paquet?

—Una vegada, sis mesos. Però en vaig sortir escaldat.

—Conta, conta.

—Tu acaba; ja et contaré.

—¿El passatge? Vaja, quina càrrega. Pitjor que el mineral i que el gra de lli. Ni que transportis el teu millor amic, el teu germà, com si diguéssim, i que t’escarrassis per ell, així que haurà arribat al port on baixa, ja l’has perdut. Ni les gràcies, no et donarà. ¿T’ho vols creure? Se n’oblidarà.

—Potser no en té la culpa. Que estigui atabalat.

—I els tripulants dels paquets, unes criatures, que ja s’han mudat tres hores abans no es veu el port. Amb tots els mals hàbits del passatge: “¿Quan arribarem? ¿A quina hora? ¿Hi haurà maror? ¿Heu rebut el comunicat?” Podrits, mesquins. Com corbs sobre el passamà, esperen la carronya. Pobra de l’òrfena que viatja sola. De la que ve de Paramé, amb el farcell a la mà.

—Un moment. Diamandís!

L’agregat va apagar el cigarret i es va acostar.

—T’he dit que no fumis durant la guàrdia. Puja a l’Aldis 1 i digues nom i destí a aquell pallús que baixa. A poc a poc, que et pugui clissar.

—¿I després?

—Després em vaig afartar del Mediterrani. Em vaig embarcar en un dels grans de la companyia, un que feia la línia d’Austràlia: Gènova, Port Saïd, Aden, Colombo, Fremantle, Melbourne: trenta-tres dies de viatge. Gaudies del mar. Haguessis vist, a Gènova, per una banda, com embarcaven els emigrants! Els altaveus vociferaven en cinc llengües. Un batibull de gent, sobreeixint de colors. Cadascú amb la seva religió i tots plegats sense fe. Anaven a tornar a començar. Molts amb el número del camp al braç. Dones que se n’anaven amb tu per un cigarret, per un traguet, per no res, perquè estaven tipes de dir que no. Així que vam haver arribat a l’últim port, me’n vaig anar a dormir, i quan em vaig despertar se’ls havia empassat tots el gebre del Yara Yara. 2 ¿Què se n’havia fet, de tot aquell brogit, de la fressa que durant tants dies m’havia fet dormir, que ja m’havia afartat i que estimava? Cobertes desolades, plenes de cadires trencades, de diaris en totes les llengües, llibres en hebreu, pintes i bossetes buides... Ja m’entens. I després la mànega ho escombrava tot de cop.

—Ja m’imagino què devies fer amb les jueves. T’ho devies passar bé.

El radiotelegrafista no va dir res. Va encendre un misto, el va alçar enlaire, com si volgués distingir, amb aquella petita flama, els ulls del primer oficial, i el va apagar sense encendre’s cap cigarret.

—No. Mai al mar. Vint anys en aquestes garjoles, i no he empastifat la meva llitera. Per mi que porta malastrugança. Quan alguna m’agradava i em deia que sí, anàvem als hotels dels ports. Mai al vaixell.

—Manies. Tots vosaltres, els que treballeu amb la ràdio, esteu guillats. El corrent us puja al cap. ¿Per què et vas fer radiotelegrafista? Vas començar per arribar a capità.

—No volia arribar a res. Només volia viatjar. Els que anaven amb mi la primera vegada que ens vam embarcar ja s’havien tret els papers al cap de quatre anys, tu també. A mi m’agradava la proa. La despreocupació. Molts capitans que eren paisans nostres es van posar a donar-me consells. D’altres es burlaven de mi i m’assenyalaven amb el dit. Em vaig sentir ferit en la meva dignitat. Em vaig preparar per treure’m el títol d’oficial de tercera classe. Llavors em vaig trobar un armador que era cosí de la mare. L’única persona que em comprenia i em perdonava. Sempre em donava feina, sense preguntar-me per què viatjava. Li ho vaig dir. “Fes-te ràdio”, em va dir. “Abans que no esberlar una proa, més val que destrossem una estació de ràdio.” Jo bevia, ja m’entens. ¿Tu et vas treure el de capità?