Araceli Bruch - Carme Karr contra la incultura femenina

El seu net i biògraf, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012), va publicar l’any 2010 una sentida biografia de la seva àvia, on posava de manifest com la sol·licitaven d’arreu i com ella, potser esperonada per l’acollida que tingué a la revista Joventut signant com a «Xènia» i polemitzant amb Eugeni d’Ors (1881-1954), «Xènius», es va anar reafirmant com a intel·lectual.

Aquestes consideracions i altres que se’n puguin derivar expliquen, en part, per què diem que la vida de Carme Karr no s’adeia gens a la del gruix de les dones de la burgesia catalana de l’època. L’estudi del personatge i la seva obra ens mena a afirmar que Carme Karr era el que se’n diu un veritable «vers lliure», com ho aniria mostrant al llarg de la seva vida.

En la seva trajectòria, la revista Feminal mereix un capítol a part. Hi va esmerçar temps i esforç, i durant deu anys va ser la nineta dels seus ulls. La història de la revista i els seus continguts ajuden a comprendre l’evolució del personatge i els seus posicionaments polítics. Feminal fou una publicació escrita íntegrament en català, creada per dones que pertanyien a la Lliga Patriòtica de Dames (grup polític femení de la Lliga Regionalista) i estaven adscrites a la revista Or y Grana: Setmanari autonomista pera las donas . Al costat de Carme Karr hi havia Dolors Monserdà (1845-1919), Maria Josepa Massanés (1811-1887), Caterina Albert (1869-1966), Maria Domènech de Cañellas (1874-1952) i Carmen de Burgos (1867-1932), entre d’altres.

Donava a conèixer continguts sobre projectes educatius adreçats a les dones, reportatges sobre la participació femenina en qualsevol terreny cultural o professional i articles de reflexió sobre el feminisme i el paper de les dones en les institucions, sense oblidar els temes més tòpics de les revistes femenines convencionals, com informació sobre moda, publicitat d’actes socials i benèfics, etc. Des dels seus inicis va tenir especial cura a incloure obres de pintores, compositores i escriptores: pàgines literàries i musicals que oferien partitures, poemes i contes breus il·lustrats.

Algunes artistes vinculades a la revista es cohesionaren a l’entorn de diverses causes socials i feien donacions d’obres d’art per a beneficència. A la conflagració de la Gran Guerra europea hi van respondre creant el 1915 el Comitè Femení Pacifista, fundat i presidit per la mateixa Karr, amb iniciatives com la de confegir postals amb lemes pacifistes, escrites i il·lustrades per escriptors i artistes de reconegut prestigi. Les vendes estaven destinades a ajudar els orfes de guerra; també van organitzar un festival artístic per rifar paissos de vanos signats pels artistes, entre altres iniciatives.

Abans d’aquestes contribucions (que avui ens semblarien un pèl kitsch), cal esmentar que el 1914 fou l’única dona que signà el Manifest per a la Unitat Moral d’Europa, redactat per Eugeni d’Ors i signat també per Romain Rolland (1866-1944), amb una voluntat clarament antigermànica i amb el desig, compartit pels signants, de denunciar la Primera Guerra Mundial com una veritable guerra civil europea.

En definitiva, si els primers temps Feminal responia a l’ideari del feminisme catòlic i conservador, els continguts de la revista van anar evolucionant a mesura que les seves col·laboradores, amb Carme Karr al capdavant, van anar prenent posicions en defensa dels drets civils i polítics de les dones.

Carme Karr passà a ser una defensora acèrrima del vot femení, convençuda de la importància cabdal que significava per a l’avenir de les dones i del salt sense precedents que suposava per a «la pobreta causa femenina», a favor de la qual feia tants anys que lluitava. La dedicació a la causa pel sufragi femení, l’inici de la qual per part seva situem el 1917, coincideix amb el moment en què s’acaben les publicacions periòdiques de la revista Feminal que, anys més tard i per raons històriques, es tornarien a emprendre en castellà durant un breu període, molt menys significatiu que el primer.

El 1931, Carme Karr participà activament en la campanya «definitiva» en defensa del sufragi de les dones, després d’una llarga dècada de lluita dins el moviment sufragista.

Amb tot, val a dir que el ritme de la seva activitat pública sembla retrocedir durant els anys republicans i especialment els de la Guerra Civil, com bé ens recorda el seu net Josep Maria Ainaud de Lasarte, o com es desprèn de les narracions que va escriure aleshores, dedicades als seus nets i besnets, mentre vivia reclosa a la casa del carrer Duquessa d’Orleans, a Sarrià.

El 1939, el fatídic any de la «Victoria», amb l’entrada a Barcelona de les tropes comandades pel general Yagüe, Carme Karr accentuà encara més el seu distanciament amb una societat en la qual havia figurat com a veritable «donassa». No anava errada, aquells no eren temps propicis per a aquella dona que hem qualificat de «vers lliure», feminista i catalanista. Ni ho tornarien a ser en vida seva.

El 29 de desembre de 1943, quan Carme Karr i Alfonsetti va morir, ni tan sols La Vanguardia li dedicà un record. Aquest diari havia parlat de la il·lustre escriptora uns mesos abans, però ho va fer en una petita columna per informar els lectors de l’edició del seu darrer llibre de contes. També havia ressenyat el 1910 les seves conferències a l’Ateneu Barcelonès.

Aquests apunts biogràfics, alguns òbviament posteriors a l’any que ens ocupa, són del tot rellevants i, a parer nostre, útils per comprendre el rerefons de l’oradora que, a través dels seus escrits, ens disposem a escoltar.