Araceli Bruch - Carme Karr contra la incultura femenina

Si del primer impuls se’n desprenia aquesta constatació, de l’estudi de les tres conferències que apleguem en aquest volum se’n deriven una colla de raonaments que anirem desgranant a partir de consideracions com ara:

De com la fertilitat del pensament karrià incideix en el desvetllament femení i en l’esclat de la consciència feminista, i de com va evolucionant envers les tesis sufragistes que recalaran en la consecució del vot per a les dones.

De com Karr s’incorpora a la dita «palpitació mundial del moviment feminista» com a senyal indiscutible de progrés i de modernitat.

De com cabdella el fil de la genealogia feminista per teixir el seu camp d’acció en pro de la cultura femenina i de la reforma educativa, promovent i emparant el deler d’instruir-se de la dona catalana.

De com la veu integradora d’una burgesa procliu al lliure pensament conjuga valors tradicionals com el sentit del deure i la missió de la maternitat, apostant per una dona instruïda i moderna en benefici de l’educació de fills i filles, i dignificant el paper com a esposa cultivada en grau d’igualtat espiritual amb l’home.

De com albira l’educació de les noies en institucions caduques que malmeten la confiança en les seves capacitats, el dret a ser aptes per al treball i gaudir dels seus guanys, i de com assolir una educació que dignifiqui l’estat de solteria i la lluita pel respecte a les dones en general.

De com el seu sentiment de servei a la pàtria, a recer de Solidaritat Catalana, alça l’estàndard de la catalanitat i s’adscriu al corrent noucentista.

De com la tenacitat de l’escriptora i periodista –que s’hostatja rere pseudònims irònics com «L’Escardot» o «Xènia», en al·lusió a Eugeni d’Ors, «Xènius», a qui interpel·la amb subtil murrieria– atorga carta de reconeixement intel·lectual i artístic a dones creadores amb l’altaveu de la revista Feminal , que manté activa tota una dècada (1907-1917).

De com la veu ardida de Karr s’atreveix a enfilar els graons de la palestra pública per denunciar la hipocresia de la societat patriarcal, criticar l’arquetip de l’home català per la seva manca de món i de finor i posar el dit a la nafra en la indiferència, l’escepticisme –àdhuc el cinisme– manifest vers la causa de les dones, a qui sense rubor ridiculitzen.

De com des del seu «modest esperit de dona» combina un llenguatge franc i directe, pregant indulgència i reclamant benevolència per convidar els seus contemporanis, homes i dones, a llençar per la borda prejudicis ridículs i estèrils, fer foc nou i implicar-se en «l’avenir de la dona catalana».

La motivació que presideix el relat que us oferim al llindar de cada conferència és senzilla i planera: compartir les nostres reflexions per deixar a la vostra consideració no solament un tast de la seva obra, sinó sobretot la modernitat del corpus karrià, la vigència del seu pensament.

L’horitzó assenyalat, el camí traçat, les seves utopies i els seus somnis, el seu verb encès, les seves realitzacions…, són encara les nostres? Com ens han educat? Hem foragitat el sentit del ridícul quan enfilem els graons de les palestres públiques? Ens sentim prou escoltades, respectades, reconegudes? Sentim aquell buit insofrible en la plenitud de la vida? Esmercem el temps en la bellesa que es marceix o cultivem l’encant de la paraula? Seguim vessant llàgrimes de desencant? Compartim plenament amb els nostres companys l’interès per la causa femenina?

Les conferències que llegireu a continuació són les de la primera tanda que en va impartir la nostra autora a l’Ateneu Barcelonès.

El 6 d’abril de 1910, Carme Karr i Alfonsetti (1865-1943) era una figura prou coneguda dins el món de les lletres catalanes, sobretot com a escriptora i periodista. Recordem que com a narradora ja havia publicat Bolves i Clixés (ambdues el 1906), i com a periodista destacava pels seus articles agosarats a favor de la causa femenina, que sovint signava amb pseudònims ben significatius com «L’Escardot», «Joana Romeu», «Una Liceista», «Xènia»…

La seva veu començava a ser escoltada i respectada com a activista cultural a favor de «la pobreta causa femenina» –com ella mateixa en deia–, un qualificatiu que operava obertament de reclam, amb una crítica implícita a la manca d’interès per la qüestió de la dona, no absent de certa recança.

En aquest sentit es va ocupar de crear i dirigir un suplement de la revista La Ilustració Catalana que li encomanà el seu director, l’escriptor Francesc Matheu i Fornells (1851-1938). A partir d’aquest encàrrec va intuir, amb encert, que aquells afegitons «femenins» que tradicionalment publicaven revistes i periòdics podien ser l’escletxa idònia per capgirar els «pobres» continguts dedicats a les dones. Així fou com el 28 d’abril de 1907 va aparèixer el primer número de la revista Feminal, que aviat brillaria amb llum pròpia i que faria fortuna per dotar «la pobreta causa femenina» d’una carta de navegar.

Quan aquell 6 d’abril Carme Karr va pujar per primera vegada a la palestra de l’Ateneu era una dona de quaranta-cinc anys en l’esclat de la maduresa. La revista Feminal feia tres anys que havia encetat la seva singladura, dignificant el paper de les dones, i ella s’havia fet per mèrits propis un espai com a representant del moviment feminista conservador català.

De manera més o menys explícita, les conferències s’emmarquen en la crisi post-Setmana Tràgica, moment en què es planteja la imperiosa necessitat que experimenta la societat catalana de comptar amb les dones per tal de cooperar en una mena «d’apostolat», el de «la gran obra del progrés i de la cultura de Catalunya» i, en el cas de les mares, «per disposar de l’avenir dels fills».

Abans d’entrar de ple en el que va significar aquell esdeveniment del tot inusual a l’Ateneu Barcelonès i de reflexionar sobre el contingut expositiu de les tres conferències, escau situar la figura de Karr a partir d’unes breus consideracions biogràfiques.

Sigui dit d’entrada que el perfil de Carme Karr no corresponia al d’una dona burgesa convencional, afirmació que en bona part s’explica per la tipologia familiar de procedència, Karr-Alfonsetti, i per la seva pròpia família, Lasarte-Karr, que ella va formar en casar-se el 1890, com intentarem argumentar tot seguit.

Carme Karr i Alfonsetti procedia d’una nissaga, que va arribar a terres catalanes el Vuit-cents, formada per militars, enginyers, escriptors i periodistes amb arrels franceses, italianes i, fins i tot, bavareses, a més de basques. Una família culta i cosmopolita que el 1865, quan ella va néixer, estava ben arrelada a Catalunya. Com sol passar en aquests casos, els pares escullen un nom de pila, Carme, d’ús comú a Catalunya i alhora amb prou ressò en la literatura francesa a mitjan segle XIX.

Tampoc no era habitual el perfil social de la família que creà amb el seu marit, Josep Maria de Lasarte i Janer (1857-1921), d’orígens benestants com ella. Lasarte i Janer era advocat, una professió que per motius diversos no va exercir. La seva ascendència ideològica es vincula amb mons tan contraposats com el tradicionalisme polític, d’una banda i, de l’altra, el progressisme esquerrà o el federalisme catalanista representat per Rossend Arús o Valentí Almirall. Encara més, Josep Maria de Lasarte va ser un francmaçó destacat. El marit de Carme Karr fou un home de salut fràgil que va patir fortes depressions, fet que va requerir internar-lo diverses vegades a l’institut psiquiàtric Pere Mata de Reus.

El matrimoni Lasarte-Karr va tenir quatre fills: Montserrat, Joan, Carme i Paulina. El febrer de 1905, un fet luctuós va marcar la família, quan la filla gran, Montserrat, va morir mentre estava internada en una escola religiosa, a l’edat de tretze anys. El lloc i la circumstància en què es va produir el decés van ser doblement punyents per a Carme Karr, una mare que no havia pogut dedicar a la seva filla l’atenció desitjada, atès que en aquell moment tenia el focus d’atenció en la cura d’una de les crisis mentals del seu marit. Tot i ser mare amatent dels seus altres tres fills –en Joan, la Carme i la Paulina– és fàcil de suposar que Carme Karr no pogués delectar-se amb una vida familiar totalment joiosa. I això ens decanta a pensar que, si no va ser aquest buit d’insatisfacció la raó principal que l’empenyé vers una dedicació d’ampli reconeixement en l’àmbit literari, periodístic o fins i tot musical, és molt probable que hi contribuís en gran manera.