Ottessa Moshfegh - El meu any de repòs i relaxació

Se suposava que l’art de Ducat era subversiu, irreverent, xocant, però tot plegat no era més que merdeta contracultural enllaunada, «punk, però amb diners», res que pogués inspirar més que una breu caminada per comprar un conjunt poc afavoridor a Comme des Garçons. La Natasha m’havia agafat per fer el paper de la subalterna avorrida, i, la major part del temps, amb el poc esforç que dedicava a la feina n’hi havia prou. Jo era la noia de disseny. Decoració de moda. Era la mala bèstia que seia rere el taulell i no parava gens d’atenció a la gent que entrava a la galeria, el bombonet que feia morros i duia conjunts avantguardistes indesxifrablement sensacionals. M’havien dit que fes la ximple si algú em demanava alguna cosa. Tu fes l’orni. No els donis mai una llista de preus. La Natasha només em pagava 22.000 dòlars anuals. Sense l’herència, m’hauria vist obligada a trobar una feina que em donés més ingressos. I segurament hauria hagut de viure a Brooklyn, amb companys de pis. Era afortunada de tenir els diners dels meus difunts pares, ho sabia, però també era una cosa depriment.

L’artista estrella de la Natasha era en Ping Xi, un paio de vint-i-tres anys amb aspecte pubescent de Diamond Bar, Califòrnia. La Natasha pensava que era una bona inversió perquè era asiaticoamericà i l’havien expulsat de CalArts per haver disparat una pistola dins del seu taller. Aportaria certa distinció a l’establiment. «Vull que la galeria sigui més cerebral », explicava. «El mercat s’està allunyant de l’emoció. Ara el que importa és el procés, les idees, la consolidació d’una marca. La masculinitat està en voga, ara mateix.» La primera vegada que l’obra d’en Ping Xi es va exhibir a Ducat va ser com a part d’una exposició col·lectiva anomenada Cos de substància , i consistia en quadres d’esquitxos, a l’estil de Jackson Pollock, fets amb el seu propi semen. L’artista afirmava haver-se entaforat una minúscula boleta de pigment de color en pols per la punta del penis i haver-se masturbat sobre unes teles enormes. Havia posat a les pintures abstractes uns títols que suggerien que cadascuna d’elles tenia un significat polític profund i fosc. Marea enterbolida per la sang , Hivern a la ciutat de Ho Chi Minh i Posta de sol sobre l’avinguda dels Franctiradors . Nen palestí decapitat . Bombes fora, Nairobi . Tot plegat no tenia ni cap ni peus, però a la gent li encantava.

La Natasha estava especialment orgullosa de l’exposició Cos de substància perquè tots els artistes tenien menys de vint-i-cinc anys i els havia descobert ella mateixa. Li semblava que allò demostraria el seu do per detectar la genialitat. L’única obra que m’agradava de l’exposició era de l’Aiyla Marzawi, una noia de dinou anys que estudiava a Pratt. Era una catifa blanca enorme de Crate & Barrel tacada amb petjades de sang i un ample rastre de sang. Havia de fer la impressió que s’hi havia arrossegat un cos sagnant per sobre. La Natasha em va dir que la sang de la catifa era humana, però no va posar aquest detall a la nota de premsa. «Sembla que per internet pots encarregar qualsevol cosa de la Xina. Dents. Ossos. Parts del cos.» La catifa sanguinolenta estava valorada en 75.000 dòlars.

La sèrie «Film transparent», de l’Annie Pinker, consistia en cúmuls de petits objectes embolicats en plàstic d’ús alimentari. N’hi havia un amb minúscules fruites de massapà i clauers de peu de conill, un altre amb flors seques i condons. Protectors per a tanga usats i cargolats i bales de goma. Un Big Mac amb patates i rosaris barats de plàstic. Les dents de llet de l’artista, o això deia ella, i xocolatines M&M de colors nadalencs. Transgressions vulgars que sortien a 25.000 dòlars la peça. I després hi havia les fotografies de grans dimensions de maniquins embolicats en teles de color carn, fetes per en Max Welch. Era un idiota integral. Jo tenia la sospita que la Natasha i ell cardaven. En un pedestal baix, en un racó, una petita escultura dels germans Brahams: un parell de micos de joguina fets de pèl púbic humà. Ambdós micos tenien una petita erecció que aflorava entre el pèl. Els penis estaven fets de titani blanc i tenien càmeres, col·locades de tal manera que retratessin l’entrecuix dels espectadors. Les fotos es baixaven a una pàgina web. Una contrasenya específica per entrar-hi i veure les imatges de l’entrecuix de la gent costava cent dòlars. Els micos mateix costaven un quart de milió de dòlars la parella.

A la feina, durant la pausa del dinar, anava a fer nones durant una hora al petit magatzem sota les escales. «Anar a fer nones» és un terme molt infantil, però el que feia era això. La tonalitat del meu son nocturn era més variable, en general imprevisible, però cada vegada que m’ajeia en aquella habitacioneta m’endinsava directament en una buidor negra, en un espai infinit de no-res. En aquell espai no sentia ni por ni alegria. No tenia visions. No tenia idees. Si tenia algun pensament nítid, el sentia, i el so que feia reverberava una vegada i una altra fins que la foscor l’absorbia i desapareixia. No feia falta cap resposta. Cap conversa insulsa amb mi mateixa. Era una estona plàcida. Al magatzem hi havia un conducte de ventilació que anava vessant aire fresc que havia agafat l’olor de la roba neta de l’hotel del costat. No hi havia feina per fer, no havia d’equilibrar ni de compensar res perquè no hi havia res, res en absolut. I, no obstant això, era conscient del no-res. D’alguna manera, estava desperta mentre dormia. Em sentia bé. Gairebé feliç.

Però sortir d’aquell son era insuportable. Tota la meva vida em passava rabent per davant dels ulls de la pitjor manera possible: la ment se’m tornava a omplir de tots els records grisos, de cada petita cosa que m’havia conduït al punt on era. Intentava recordar una altra cosa —una versió més bona, una història feliç, potser, o simplement una vida igual de grisa però diferent, les digressions de la qual fossin com a mínim interessants—, però no rutllava mai. Sempre continuava sent jo mateixa. De vegades em despertava amb la cara humida de llàgrimes. Les úniques vegades que plorava, de fet, eren quan se m’arrencava d’aquell son, quan em sonava el despertador del mòbil. Llavors havia de pujar feixugament per les escales, fer-me un cafè a la petita cuina i fregar-me els ulls per treure-me’n les lleganyes. Sempre trigava una estona a adaptar-me a la llum forta dels fluorescents.

Durant més o menys un any, amb la Natasha tot semblava anar bé. La vegada que em va empipar més va ser quan vaig demanar els bolis equivocats.

—Per què tenim tots aquests bolis barats que fan clic? Fan molt de soroll quan en treus la punta. No ho sents, això?

S’estava allà plantada, fent clic-clic amb el boli davant meu.

—Em sap greu, Natasha —vaig dir—. Demanaré bolis més silenciosos.

—Ja han vingut els de Fed-Ex?

Jo gairebé mai no sabia què respondre, a allò.

Un cop vaig començar a veure la doctora Tuttle dormia catorze o quinze hores cada nit entre setmana, més aquella hora extra durant la pausa del dinar. Els caps de setmana només estava desperta unes quantes hores al dia. I, quan ho estava, no ho estava del tot, sinó que em trobava en una mena de tenebra, un estat tèrbol entre la realitat i el somni. A la feina em vaig tornar deixada i mandrosa, més grisa, més buida, menys present. Allò em satisfeia, però la necessitat de fer coses era problemàtica. Quan la gent em parlava, havia de repetir-me mentalment el que m’havien dit per entendre-ho. Vaig dir a la doctora Tuttle que em costava concentrar-me. Ella va dir que segurament es tractava de «boira mental».

—Ja dorms prou? —em preguntava cada setmana quan anava a veure-la.