Ottessa Moshfegh - El meu any de repòs i relaxació

Una vegada li vaig preguntar:

—Si haguessis de triar entre només mamades i només coits durant la resta de la teva vida, què preferiries?

—Les mamades —va respondre ell.

—Això és una mica de gais, no? —vaig preguntar jo—. Això d’estar més interessat per les boques que per les figues?

Es va estar setmanes sense parlar-me.

Però en Trevor feia metre noranta. Era net, estava en forma i era segur de si mateix. El preferia un milió de vegades als hipsters setciències i asocials que veia per la ciutat i a la galeria. A la universitat, el departament d’història de l’art anava ple d’aquella espècie concreta de mascle jove. Aquells marrecs estudiosos, intel·lectuals i privats d’encant eren una alternativa als tabolaires i faldillers habituals de les fraternitats, i als paios rectes i formals que feien els primers cursos de medicina. Com a estudiant d’història de l’art, jo no podia escapar-me’n. «Xavals» que llegien Nietzsche al metro, que llegien Proust, que llegien David Foster Wallace, que escrivien les seves agudes reflexions en quaderns negres Moleskine de butxaca. Panxuts i camaprims, vestits amb dessuadores de caputxa i cremallera, tabards blau marí o parques verd militar, vambes New Balance, gorres de punt, bosses de tela, mans petites, artells peluts, potser un cap de cérvol tatuat sobre un bíceps flàccid. Es cargolaven ells mateixos els cigarrets, no es rentaven prou les dents, gastaven cent dòlars a la setmana en cafè. Venien a Ducat, la galeria on vaig acabar treballant, amb les seves xicotes, més joves que ells i normalment asiàtiques. «Una xicota asiàtica vol dir que el paio té la cigala petita», em va dir un dia la Reva. Els sentia dir collonades sobre les obres d’art. Es planyien de l’èxit dels altres. Pensaven que volien adoració, ser influents i honorats pel seu enginy, que es mereixien ser venerats, però amb prou feines es podien mirar al mirall. A mi em feia l’efecte que tots prenien Rivotril. Gairebé tots vivien a Brooklyn, una altra raó per la qual m’alegrava viure a l’Upper East Side. Allà dalt ningú no escoltava els Moldy Peaches. Allà dalt a ningú no li importaven una merda la «ironia», Dogma 95 ni en Klaus Kinski.

La cosa pitjor era que aquells paios intentaven fer passar la seva inseguretat per «sensibilitat», i se’n sortien. Serien ells, els qui portarien els museus i les revistes, i només em contractarien si pensessin que jo potser me’ls tiraria. No obstant això, quan havia estat en festes amb ells, o de copes als bars, no em paraven gens d’atenció. Es prenien tan seriosament a si mateixos, estaven tan absorts en la conversa que mantenien amb altres nois clavats a ells, que semblava que es debatessin amb una decisió tan crucial que el món hauria pogut esclatar. Em volien fer creure que no pensaven deixar-se distreure per «una xona». La veritat devia ser que les vagines simplement els atemorien, que tenien por de no poder-ne entendre una de tan bonica i rosada com la meva, i que les seves pròpies incapacitats sexuals els avergonyien, tenien por de la seva cigala, tenien por de si mateixos. Se centraven, doncs, en «idees abstractes» i acabaven desenvolupant addiccions a la beguda per esmorteir el fàstic que sentien envers si mateixos, i que ells preferien anomenar «tedi existencial». Era fàcil imaginar-se aquells paios masturbant-se pensant en la Chloë Sevigny, la Selma Blair, la Leelee Sobieski. La Winona Ryder.

En Trevor es devia masturbar pensant en la Britney Spears. O en la Janis Joplin. No vaig entendre mai la seva duplicitat. I ell no volia mai «posar-se de genolls». Podia comptar amb una sola mà les vegades que m’havia menjat la figa. Quan ho havia intentat no tenia ni idea del que havia de fer, però semblava aclaparat amb la seva pròpia generositat i la seva passió, com si el fet de posposar que li xuclessin la cigala fos tan obscè, tan insensat, hagués exigit tant de coratge, que s’hagués deixat esbalaït a si mateix. La seva manera de fer petons era agressiva, rítmica, com si s’hagués estudiat un manual. Tenia la mandíbula estreta i angulosa, i una barbeta que semblava un trist afegitó d’última hora. La seva pell era d’un to uniforme i ben hidratada, més suau fins i tot que la meva. Gairebé no s’havia d’afaitar. Sempre feia olor de grans magatzems. Si l’hagués conegut ara, hauria pensat que era gai.

Però en Trevor, com a mínim, tenia l’arrogància sincera necessària per fer valer la seva fanfarroneria. Ell no s’acovardia davant la seva pròpia ambició, com aquells hipsters. I sabia com manipular-me: per això, com a mínim, havia de respectar-lo, encara que l’odiés pel mateix motiu.

Quan vaig començar la hibernació, en Trevor i jo no ens parlàvem. Segurament li vaig trucar en algun moment, al principi, sota el vel negre de l’Ambien, però no sé si em va agafar mai el telèfon. Me’l podia imaginar perfectament endinsant-se en la vagina d’una dona complicada de quaranta anys i escaig, espolsant-se qualsevol pensament de mi com qui passa pel costat dels paquets de macarrons amb formatge i de cereals de núvol deshidratat en el prestatge d’un supermercat. Jo era cosa de criatures. Jo era una poca-soltada. Eren calories que no valien la pena. Ell deia que li agradaven més les morenes. «Em donen espai per ser jo mateix», m’explicava. «Les rosses distreuen. Pensa en la teva bellesa com un taló d’Aquil·les. Quedes massa a la superfície. No ho dic en un sentit ofensiu, però és la veritat. Costa mirar més enllà del teu aspecte.»

Des de l’adolescència havia vacil·lat entre voler tenir l’aspecte de la blanca anglosaxona protestant consentida que era i el de la perduda que sentia que era i que hauria d’haver estat si hagués tingut una mica de coratge. Havia comprat a Bergdorf’s, a Barneys i a botigues vintage de gamma alta de l’East Village. El resultat era un vestuari meravellós, el principal actiu professional que tenia com a llicenciada novella. Em va resultar fàcil aconseguir la feina d’empleada a Ducat, una de la dotzena de galeries de «belles arts» del carrer 21 Oest. No tenia cap gran pla d’arribar a ser conservadora, ni cap estratagema magnífic per anar escalant posicions en una jerarquia. Només intentava passar el temps. Pensava que si feia coses normals —com per exemple aguantar una feina— podria ofegar la part de mi que ho odiava tot. Si hagués estat un home, potser m’hauria entregat a una vida criminal. Però tenia l’aspecte d’una model en el seu temps lliure. Era d’allò més fàcil deixar que les coses passessin fàcilment sense anar a parar enlloc. En Trevor tenia raó sobre el meu taló d’Aquil·les. Ser bonica només servia per mantenir-me atrapada en un món que valorava l’aparença més que cap altra cosa.

La Natasha, la meva cap a Ducat, tenia entre trenta i trenta-cinc anys. Quan vaig anar a la galeria per a una entrevista, l’estiu que vaig acabar els estudis, em va agafar a l’instant. Jo en tenia vint-i-dos. Gairebé no recordo la nostra conversa, però sé que jo duia una brusa de seda de color crema, texans ajustats negres, sabates planes —per si de cas era més alta que la Natasha, i ho era, per un dit— i un collaret enorme, de pedres de vidre verd, que em picava tan fort contra el pit que realment em va fer uns blaus quan vaig baixar les escales del metro corrents. Sabia que no era convenient que em posés un vestit ni que semblés massa puritana o femenina. Allò només hauria suscitat un menyspreu condescendent. La Natasha duia la mateixa mena de conjunt cada dia: una americana d’YSL i uns pantalons de cuir ajustats; sense maquillatge. Era d’aquelles dones misteriosament ètniques que haurien pogut passar fàcilment desapercebudes en gairebé qualsevol país. Hauria pogut ser d’Istanbul, de París, del Marroc, de Moscou, de Nova York, de San Juan de Puerto Rico o fins i tot de Phnom Penh en una certa llum i segons com portés els cabells. Parlava quatre llengües amb fluïdesa i en altre temps havia estat casada amb un aristòcrata italià, un baró o un comte, o això m’havien dit.