Ottessa Moshfegh - El meu any de repòs i relaxació

—Justet —contestava sempre jo—. Aquestes pastilles amb prou feines em redueixen l’ansietat.

—Menja’t una llauna de cigrons —em deia ella—. I prova això .

Gargotejava alguna cosa al bloc de receptes. La col·lecció de medicaments que estava acumulant era digna de meravella. La doctora Tuttle em va explicar que hi havia una manera d’aprofitar al màxim la cobertura de l’assegurança mèdica receptant medicaments pels efectes secundaris que tenien en comptes de recórrer directament als que servien per alleujar els símptomes existents, que, en el meu cas, eren «una fatiga debilitant causada per una feblesa emocional, a més a més d’un insomni que deriva en una psicosi lleu i en hostilitat». Això és el que em va dir que escriuria a les seves notes. Anomenava el seu mètode prescriptiu «ecoscripting», i va dir que estava escrivint un article sobre el tema que es publicaria aviat. «En una revista d’Hamburg.» Així doncs, em donava pastilles que servien per curar la migranya, per evitar atacs epilèptics, per curar la síndrome de les cames inquietes, per prevenir la pèrdua. Se suposava que aquells fàrmacs m’havien de relaxar perquè pogués obtenir «un repòs molt necessari».

Un dia de març de 2000, vaig tornar a la meva taula a Ducat després d’una visita a l’abisme infinit del magatzem i m’hi vaig trobar el que va ser el primer pas en la trajectòria vers el meu futur acomiadament. «Dorm a la nit », deia la nota. Era de la Natasha. «Això és un lloc de treball.» No puc culpar la Natasha de voler-me fer fora. Aleshores ja feia gairebé un any que feia la migdiada a la feina. Al llarg dels últims mesos havia deixat d’arreglar-me per anar a la galeria. Seia a la meva taula amb una dessuadora amb caputxa i la màscara de pestanyes que m’havia posat tres dies enrere tota agrumollada i escorreguda al voltant dels ulls. Perdia coses. En confonia unes amb d’altres. Era incompetent en les meves tasques. De vegades em proposava fer una cosa i després em trobava fent la contrària. Embolicava la troca. Els becaris m’obligaven a estar per la feina recordant-me el que els havia demanat que fessin.

—Què més?

Què més? No en tenia ni idea.

La Natasha va començar a parar-hi esment. La meva somnolència era útil per tractar amb rudesa els visitants de la galeria, però no pas per signar quan arribaven paquets, ni quan calia vigilar si algú havia entrat amb un gos i havia deixat tot de petjades d’animal per terra, cosa que va passar unes quantes vegades. Vaig tombar uns quants cafès amb llet. Els estudiants de Belles Arts tocaven els quadres, i un cop fins i tot van recol·locar els bocins de capses de CDs esmicolades d’una instal·lació d’en Jarrod Harvey per formar la paraula «FARSANT». Quan me’n vaig adonar, em vaig limitar a barrejar els trossos de plàstic i ningú no va notar res d’estrany. Però quan una tarda una indigent es va acomodar a la sala del fons, la Natasha se’n va assabentar. Jo no tenia ni idea de quant de temps feia que la dona era allà. La gent potser havia pensat que formava part de l’exposició. Vaig acabar pagant-li cinquanta dòlars de la meva butxaca perquè se n’anés. La Natasha no va poder amagar la irritació.

—Quan ve gent, tu dones una impressió en nom meu. Saps que la setmana passada va venir l’Arthur Schilling? M’acaba de trucar.

Es pensava que anava drogada, n’estic segura.

—Qui?

—Per Déu, estudia’t la llista. Estudia’t les fotos de tothom —va dir ella—. On és l’albarà de l’Earl?

Etcètera, etcètera...

Aquella primavera, la galeria havia d’exhibir la primera exposició individual d’en Ping Xi, Bub-bub-upa , i la Natasha s’indignava amb cada petita cosa. Segurament m’hauria fet fora abans si no hagués estat tan enfeinada.

Jo intentava fingir interès i dissimular l’horror sempre que la Natasha parlava de les «peces canines» d’en Ping Xi. El noi havia dissecat un conjunt de gossos de pura raça: un caniche, un Pomerània, un terrier escocès. Un labrador negre, un teckel. Fins i tot hi havia un petit cadell de husky siberià. Hi havia estat treballant molt de temps. La Natasha i ell s’havien fet amics després que els seus quadres de semen s’haguessin venut d’allò més bé.

Mentre preparaven la instal·lació, vaig sentir que un dels becaris xiuxiuejava amb l’electricista.

—Corre el rumor que l’artista compra els gossos quan són cadells, els cria i després els mata quan tenen la mida que vol. Els tanca en un congelador industrial, perquè és la manera més compassiva de practicar-los l’eutanàsia sense malmetre l’aspecte de l’animal. Quan es descongelen, els pot posar en la posició que més li agradi.

—Per què no els enverina, o els trenca l’espinada?

Jo tenia la sensació que el rumor era cert.

Quan els gossos van estar col·locats, els cables connectats i tots els allargadors endollats, la Natasha va apagar els llums i va encendre els gossos un per un. Uns làsers vermells els sortien dels ulls. Vaig acariciar el labrador negre mentre els treballadors escombraven el pèl que havia caigut dels animals. Tenia la cara sedosa i freda.

—Sisplau, no els toquis —va dir tot d’una en Ping Xi en la foscor.

La Natasha el va agafar de bracet, dient-li tota entusiasmada que estava preparada per a la indignació de PETA, una o dues protestes i un article d’opinió al New York Times que seria una publicitat inestimable. En Ping Xi va assentir amb un posat inexpressiu.

El dia de la inauguració vaig trucar dient que estava malalta. A la Natasha no va semblar importar-li. Va fer que em substituís a la taula de l’entrada l’Angelika, que era una gòtica anorèctica que cursava l’últim any a l’NYU. L’exposició va ser un «èxit brutal», segons un crític. «Cruelment divertida.» Un altre va dir que en Ping Xi «suposava el final del sagrat en l’art. Heus aquí un marrec consentit que pren el pèl a l’establishment. Hi ha qui el proclama el nou Marcel Duchamp. Tanmateix, és digne de l’escàndol?».

No sé per què no vaig deixar la feina. No necessitava els diners. Va ser un alleujament quan per fi, al juny, la Natasha va trucar des de Suïssa per fer-me fora. Pel que semblava, jo l’havia espifiada amb un enviament de material de premsa per a Art Basel.

—Per curiositat, què és el que et prens? —va voler saber ella.

—Només he estat molt cansada.

—És un problema mèdic?

—No —vaig dir. Hauria pogut mentir. Li hauria pogut dir que tenia mononucleosi o algun trastorn del son. Càncer, potser. A tothom li sortia càncer. Però defensar-me era inútil. No tenia cap bon motiu per intentar conservar la feina—. M’acomiades?

—M’agradaria molt que et quedessis fins que jo torni i aprofitis aquest temps per ensenyar a l’Angelika el que ha de fer, el sistema d’arxiu, el que sigui que has estat fent a l’ordinador, si és que hi has fet res.

Vaig penjar el telèfon, em vaig prendre un grapat de benadryls, vaig baixar al magatzem i em vaig quedar adormida.

Oh, dormir. No hi havia hagut mai cap altra cosa que em procurés tant de plaer, tanta llibertat, la capacitat de sentir, moure’m, pensar i imaginar a recer de les penes de la meva consciència. No tenia pas narcolèpsia; no m’adormia mai sense voler-ho. Era més aviat una somne. Una somnòfila. Sempre m’havia agradat molt dormir. Era una cosa que la mare i jo gaudíem fent plegades, quan era petita. Ella no era de la mena de mare que seu al costat del fill per veure com dibuixa, que li llegeix llibres, juga amb ell, el porta a passejar pel parc o li fa brownies. Quan ens portàvem millor era quan dormíem.

Quan jo feia tercer de primària, a causa d’algun conflicte no revelat amb el meu pare, ella em va permetre que dormís al llit de matrimoni perquè, segons deia, li resultava més fàcil despertar-me als matins si no havia de llevar-se i travessar el passadís. Aquell any vaig acumular trenta-set notes de retard i vint-i-quatre absències. Trenta-set vegades, la mare i jo ens havíem despertat alhora, lleganyoses i exhaustes a les set del matí, i havíem intentat llevar-nos, però ens havíem deixat caure de nou al llit i havíem continuat dormint mentre els dibuixos pampalluguejaven al petit televisor de la seva tauleta de nit. Ens despertàvem unes quantes hores més tard —les cortines tancades, uns quants coixins naufragats a l’aspra catifa beix—, ens vestíem a correcuita i entràvem precipitadament al cotxe. La recordo mantenint-se un ull obert amb una mà i conduint amb l’altra. M’he preguntat sovint què era el que es prenia ella aquell any, i si me n’havia estat donant una mica. Vint-i-quatre vegades vam continuar dormint sense sentir el despertador, ens vam llevar en algun moment de la tarda i vam deixar completament de banda la idea de l’escola. Jo menjava cereals i em passava tot el dia llegint o mirant la tele. La mare fumava cigarrets, parlava per telèfon, defugia la dona de fer feines, s’enduia una ampolla de vi al lavabo gran i prenia un bany escumós llegint un llibre de Danielle Steel o un número de Better Homes & Gardens .