Ottessa Moshfegh - El meu any de repòs i relaxació

Ottessa Moshfegh

Nascuda a Boston el 1981, col.labora a la revista The Paris Review , on ha publicat els relats amb què va guanyar el Plimpton Prize (2014). El 2015 va publicar la seva primera novel.la, My name is Eileen , aclamada per la crítica, guanyadora del premi Pen/Hemingway al millor debut literari i nominada al Man Booker Prize. El meu any de repòs i relaxació l’ha consagrat com una de les autores més interessants del segle XXI. Properament Angle publicarà La mort a les seves mans .

Alba Dedeu

(Granollers, 1984) Es dedica a la traducció literària des de l’any 2010. Compagina la traducció amb l’escriptura, i ha publicat dos llibres de relats: Gats al parc (2011) i L’estiu no s’acaba mai (2012). Per a Angle Editorial ha traduït Fidelitat (2020), de Marco Missiroli.

«Vaig demanar a la bugaderia que vinguessin a recollir la roba bruta un cop a la setmana i vaig domiciliar tots els rebuts dels serveis, vaig comprar una àmplia selecció de cintes de vídeo de segona mà […], i aviat engolia pastilles com si no hi hagués demà i dormia tot el dia i tota la nit, amb pauses de dues o tres hores entre dormides. Això estava bé, em deia jo. […] Tenia la certesa —i aquella era, potser, l’única certesa que tenia llavors— que, quan hagués dormit prou, estaria bé. Em renovaria, renaixeria. […] La meva vida passada seria un simple somni, i jo podria tornar a començar sense recança, envalentida per la joia i la serenitat que hauria acumulat durant el meu any de repòs i relaxació.»

La narradora d’aquesta novel·la decideix tancar-se al seu pis de Manhattan durant un any. Els seus pares han mort, l’han acomiadat de la galeria d’art on treballava, les seves relacions són efímeres. Com una insòlita i ombrívola Bella Dorment, vol evitar el contacte humà, passar la major part del temps dormint o veient pel·lícules de Whoopi Goldberg i Harrison Ford, i tornar-se «immune als records dolorosos».

Haurà de superar uns pocs obstacles: satisfer les necessitats bàsiques, les visites reiterades de la seva amiga Reva i les consultes amb la doctora Tuttle, una estranya, histriònica i poc ?able psiquiatra que la proveirà de tota mena de fàrmacs per desconnectar.

El meu any de repòs i relaxació és una novel·la meravellosa sobre la fragilitat de la condició humana, la vanitat i la mediocritat, l’autoodi, l’amor i el desamor, les ferides que queden dins i no es curen, la necessitat d’aïllar-se i de renovar-se. Amb l’horitzó ple d’esperança d’un nou mil·lenni. L’any 2001. A Nova York.

«Com que és una novel·la escrita per Moshfegh, que va sobrada de talent, sabem per endavant que serà una novel·la original i estranya. [...] Les seves frases són penetrants i viperines. [...] Llegir-la sempre resulta un plaer.» — The New York Times

«Potser sigui la millor novel·la existencial escrita per un autor no francès.» — Kirkus Review

«Un dels millors [llibres] que hem llegit aquest any: irònic, divertit i en ocasions feridor, amb una de les millors últimes pàgines mai escrites. Moshfegh reflexiona sobre el sentit de la vida, l’apatia i l’amistat d’una manera perversa. Però és sobretot una novel·la sobre les preguntes del nostre present. ¿És la mandra l’única resposta lògica a l’imperatiu de productivitat del capitalisme tardà? ¿És la fatiga la figura fonamental de la condició millenial? Sí i sí, contesta Ottessa.» — Berta Gómez i Anabel Alcázar, lefrondemag

«Divertida i despietada, astuta i intel·ligent, mostra com molts de nosaltres portem vides indolents i alienades encara que no ens hàgim convertit en reclusos narcotitzats.» — Red

«Sovint és millor dormir que viure, perquè qui és feliç de debò? Absolutament ningú. Ottessa Moshfegh s’ha assabentat de tot i t’ha escrit el millor llibre de l’any.» — Isa Calderón

«D’aquesta novel·la fosca i divertidíssima no sortiràs necessàriament reposat ni relaxat, però sí amb una gran sintonia amb allò que la condició humana té de delicada i fràgil.» — Marie Claire

«Electritzant [...]. Moshfegh és una experta en la construcció de personatges femenins captivadors que transgredeixen les normes de la feminitat.» — Vanity Fair

«Una història diferent, molt pròpia per a aquests dies de confinament que vivim, no recomanable per a claustrofòbics, però molt interessant per als que vulguin renéixer d’una situació difícil. Llegiu i sigueu feliços.» — Mitxel Ezquiaga, Teledonosti

«Amb aquest llibre preguntem: “De què no tracta?”. Aquesta novel·la tracta de l’odi a una mateixa, el feminisme, la sexualitat, la salut mental, la família, la indústria farmacèutica [...] i A MÉS és l’h*stia de divertida » — Lena Dunham

«Enginyosa, fosca, còmica [...]. La novel·la s’accelera fins arribar a la que és probablement la millor última pàgina que he llegit mai [...]: un retrat perfecte d’algú que desitja amb desesperació posar-se a dormir per, així, finalment, sentir-se desperta.» — Vice

«Tan refinat com pervers. [...] Un llibre absorbent.» — The New Yorker

El meu any de repòs

i relaxació

Narratives

130

Títol original: My year of rest and relaxation

Publicat inicialment a US Publisher

Drets de traducció acordats per MB Agencia Literaria SL

i The Clegg Agency, Inc., EUA

Tots els drets reservats.

© 2018 Ottessa Moshfegh

© 2021 Alba Dedeu, per la traducció

© 9 Grup Editorial, per l’edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo

Producció de l’ePub: booqlab

La portada reprodueix el Retrat d’una jove de blanc , d’autor anònim del taller de Jacques-Louis David,conservat a la National Gallery of Art, Washington

Primera edició: març de 2021

ISBN: 978-84-18197-72-7

DL B 3516-2021

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

Ottessa Moshfegh

Traducció d’Alba Dedeu

Per a en Luke. L’únic. El meu tot.

Si ets llest, ric, o afortunat

potser et saltaràs les lleis dels homes

però contra les lleis internes de l’esperit

i les lleis externes de la natura

no hi pot fer res ningú

no, no hi pot fer res ningú...

«The wolf that lives in Lindsey»

JONI MITCHELL

Sempre que em despertava, de nit o de dia, recorria el lluminós vestíbul de marbre del meu edifici arrossegant els peus i feia la volta a l’illa de cases fins a una botigueta de queviures que no tancava mai. M’hi servia dos cafès amb llet de mida gran, amb sis terrossos de sucre cadascun, engolia el primer pujant amb l’ascensor cap al pis i em bevia lentament el segon mentre mirava pel·lícules, menjava galetes en forma d’animal i prenia trazodona, Ambien i Nembutal fins que em tornava a adormir. D’aquesta manera perdia la noció del temps. Passaven dies. Setmanes. Es van escolar uns quants mesos. Quan hi pensava, encarregava menjar a domicili del restaurant tailandès de l’altra banda del carrer, o una safata d’amanida de tonyina del bar de la Primera Avinguda. Em despertava i em trobava missatges de veu al mòbil de perruqueries o salons de bellesa per confirmar reserves que havia fet mentre dormia. Sempre trucava per cancel·lar-les, cosa que no suportava fer, perquè no suportava parlar amb la gent.