Ottessa Moshfegh - El meu any de repòs i relaxació

Em vaig abaixar el jersei de la cara per fer una xuclada al cigarret. Ella es va apartar el fum de la cara amb la mà i va deixar anar una tos falsa. Llavors es va girar cap a mi. Intentava envalentir-se per fer contacte visual amb l’enemic. Li podia veure la por als ulls, com si els hagués clavat en un forat negre dins del qual podia caure.

—Com a mínim jo m’esforço per canviar i per anar al darrere de les coses que vull —va dir ella—. A banda de dormir, tu què vols, a la vida?

Vaig optar per no parar esment al seu to sarcàstic.

—Volia ser artista, però no tenia talent —li vaig dir.

—Realment es necessita talent?

Aquella potser era la cosa més intel·ligent que la Reva m’havia dit mai.

—Certament —vaig respondre.

Ella es va aixecar, va travessar la sala picant a terra amb les sabates de taló i va tancar la porta darrere seu amb suavitat. Jo em vaig prendre uns quants trankimazins, em vaig menjar unes quantes galetes en forma d’animal i em vaig quedar mirant el seient arrugat de la butaca buida. Em vaig aixecar, vaig posar Tin Cup i me la vaig mirar desganadament mentre dormitava al sofà.

La Reva em va trucar mitja hora més tard i em va deixar un missatge de veu dient que ja m’havia perdonat per haver-li ferit els sentiments, que estava preocupada per la meva salut, que m’estimava i que no m’abandonaria, «passés el que passés». Mentre escoltava el missatge se’m van afluixar les barres, com si hagués estat serrant les dents durant dies. Potser era així. Llavors me la vaig imaginar tirant els mocs amunt mentre es passejava per un supermercat Gristedes, triant els aliments que es menjaria i després vomitaria. La seva lleialtat era absurda. Era això, el que tirava endavant l’amistat.

—No t’amoïnis —vaig dir a la Reva quan em va dir que la seva mare començava el tercer tractament de químio.

—No siguis histèrica —li vaig dir quan a la seva mare el càncer se li va escampar al cervell.

No puc atribuir la meva decisió de posar-me a hibernar a cap esdeveniment concret. Al principi només volia uns quants calmants per ofegar els pensaments i els judicis, perquè amb aquell torrent constant era difícil no odiar-ho tot i tothom. Vaig pensar que la vida seria més tolerable si alentia el ritme al qual el meu cervell condemnava el món que m’envoltava. La primera vegada que vaig veure la doctora Tuttle va ser al gener de 2000. Tot va començar d’una manera molt innocent: m’atribolava la tristesa, l’angoixa i un desig d’escapar-me de la presó de la meva ment i el meu cos. La doctora Tuttle em va confirmar que allò no era cap cosa estranya. No era una metgessa com cal. Havia trobat el seu nom a la guia telefònica.

—M’agafes en un bon moment —va dir la primera vegada que li vaig trucar—. Tot just he acabat d’esbandir els plats. On has trobat el meu número?

—A les Pàgines Grogues.

M’agradava pensar que havia triat la doctora Tuttle a l’atzar, que el nostre vincle tenia un element de predestinació, un caràcter d’alguna manera diví, però en realitat ella havia estat l’únic psiquiatre que m’havia agafat el telèfon un dimarts a les onze de la nit. Havia deixat una dotzena de missatges de contestador quan la doctora Tuttle em va contestar.

—Les amenaces més serioses per als cervells, a dia d’avui, es troben en tots aquests forns de microones —em va explicar la doctora Tuttle aquella nit per telèfon—. Les microones, les ones de ràdio. Ara tenim torres de telefonia mòbil que ens bombardegen amb ves a saber quina mena de freqüències. Però aquest no és el meu camp. Jo em dedico a tractar malalties mentals. Treballes per a la policia? —em va preguntar.

—No, treballo per a una marxant d’art, en una galeria de Chelsea.

—Ets de l’FBI?

—No.

—De la CIA?

—No, per què?

—Són coses que he de preguntar, simplement. Ets de la DEA? De l’FDA? De la NICB? De l’NHCAA? Ets una investigadora privada a sou d’alguna entitat privada o governamental? Treballes per a una companyia d’assegurances mèdiques? Trafiques amb drogues? Ets addicta a cap droga? Ets metge? Estudiant de medicina? Obtens pastilles per a un xicot o un cap que et maltracta? De la NASA?

—Em penso que pateixo insomni. És el problema més important que tinc.

—Probablement ets addicta a la cafeïna, també. M’equivoco?

—No ho sé.

—Val més que continuïs prenent-ne. Si la deixes ara, et tornaràs boja. Els autèntics insomnes pateixen al·lucinacions i llacunes, i solen tenir mala memòria. Tot plegat pot fer que la vida sigui molt confusa. Et sona familiar, això?

—De vegades em sento morta —li vaig dir—, i odio tothom. Això compta?

—Oh, sí que compta. I tant que compta. Estic segura que et puc ajudar. Però sí que demano als pacients nous que vinguin per una visita de quinze minuts, per assegurar-nos que ens entendrem. Gratuïta. I et recomano que agafis l’hàbit d’escriure notes per recordar-te les visites. El termini de cancel·lació que dono és de vint-i-quatre hores. Saps què són, els post-its? Compra-te’n uns quants. M’hauràs de signar alguns documents de consentiment, alguns contractes. Escriu això, ara.

La doctora Tuttle em va dir que anés a veure-la l’endemà a les nou del matí.

Tenia el despatx en un bloc de pisos del carrer 13, vora Union Square. La sala d’espera era una habitació fosca, amb plafons de fusta, plena de mobles victorians d’imitació, joguines de gat, recipients amb flors seques aromàtiques, espelmes de color morat, corones de flors seques morades i piles de vells números del National Geographic . El lavabo estava atapeït de plantes i plomes de paó artificials. A la pica, al costat d’una enorme pastilla de sabó esquerdada de color lila, hi havia un bol de fusta amb cacauets en una orella de mar. Allò em va deixar perplexa. Tots els seus articles de tocador els tenia amagats en una cistella de vímet a l’armari sota la pica. Feia servir diverses pólvores antifúngiques, una crema de recepta amb cortisona, xampú, sabó i locions que feien olor d’espígol i de violeta. Pasta de dents de fonoll. El col·lutori bucal era de recepta. Quan el vaig provar, li vaig notar gust de mar.

La primera vegada que la vaig veure, la doctora Tuttle portava un collar ortopèdic d’escuma perquè havia tingut un «accident de taxi», i duia a coll un gat ratllat obès que em va presentar com «el meu fill gran». Em va indicar els minúsculs sobres grocs de la sala d’espera.

—Quan entris, escriu el teu nom en un sobre i posa-hi el xec plegat a dins. Els pagaments van aquí —va dir, donant uns copets a la capsa de fusta sobre l’escriptori del seu despatx.

Era la mena de capsa que tenen a les esglésies per ficar-hi donacions a canvi d’espelmes. La chaise-longue de la consulta estava plena de pèls de gat, i en un costat s’hi amuntegaven tot de petites nines antigues amb la cara de porcellana esquerdada. A l’escriptori hi havia barretes de cereals a mig menjar, tàpers apilats amb raïm i trossos de meló, un ordinador prehistòric i més números del National Geographic .

—Quin motiu t’ha fet venir? —va preguntar ella—. Depressió?

Ja havia tret el bloc de receptes.

El meu pla era mentir. M’ho havia rumiat molt. Li vaig dir que durant els darrers sis mesos m’havia costat dormir, i llavors em vaig queixar de desesperança i de nerviosisme en situacions socials. Però, mentre recitava el discurs que havia assajat, em vaig adonar que fins a cert punt allò era veritat. No era una insomne, però era infeliç. Lamentar-me davant la doctora Tuttle va ser estranyament alliberador.

—Vull calmants, d’això n’estic segura —vaig dir amb franquesa—. I vull alguna cosa que disminueixi la meva necessitat de companyia. Començo a estar desesperada —vaig dir—. Per acabar-ho d’adobar, soc òrfena. Segur que tinc estrès posttraumàtic. La meva mare es va suïcidar.