Carme Junyent - Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

• Que les societats amb llengües que no tenen masculí genèric no són més igualitàries.

• Que desdoblar homes i dones , nens i nenes , els treballadors i les treballadores , els i les joves … no fa la societat més igualitària; i no només això, sinó que fer aquests desdoblaments pot donar una imatge falsa d’igualtat (en la persona que els fa, en el document legislatiu que els recull…) que amagui actituds i regulacions que discriminin les dones.

• Que desdoblar homes i dones, nens i nenes, els treballadors i les treballadores, els i les joves … i no desdoblar els empresaris, els banquers, els inspectors d’Hisenda … indica que no parlem d’un fenomen estrictament gramatical.

• Que en un text llarg el desdoblament sistemàtic no s’aguanta, que espontàniament no l’aguanta ningú, i que provoca problemes diversos en el manteniment dels referents (adjectius que concorden amb els noms desdoblats, pronoms que els substitueixen un cop esmentats…).

• Que alternar desdoblaments i no desdoblaments (cas molt freqüent) pot provocar problemes d’interpretació.

• Que s’ha acceptat gerenta a corre-cuita en el diccionari normatiu, i que no acceptar-hi també amarganta, coenta, lluenta … és com a mínim discutible.

• Etcètera.

I em pregunto com acabarà afectant aquesta mena de criteris la reivindicació del reconeixement de la diversitat d’identitats sexuals més enllà del binari home/dona.

Al meu entendre, el llenguatge sexista (i discriminatori en general) és una altra cosa. És sexista:

• Que un diari parli de Rajoy i Espe o de Rajoy i Soraya , i que en una campanya electoral els cartells o els eslògans diguin Laura presidenta . President Puigdemont .

• Que es parli, en una notícia, en una enciclopèdia o en qualsevol altre text, d’ un arquitecte i la seva dona , d’ un enginyer i la seva dona , com si el centre del món fossin els homes i la professió (guai) que exerceixen, i les dones giréssim al seu voltant.

• Que els homes interrompin les dones quan parlen o no els deixin prendre el torn de parla.

• Que un llibre de text (o una exposició, o qualsevol altra manifestació cultural o científica) amagui les aportacions que han fet les dones a la ciència, a la tècnica, a la literatura, a qualsevol art.

• I tantes altres maneres que té el llenguatge verbal —i el no verbal— de situar els homes al centre, d’invisibilitzar i menystenir les dones, d’agredir-les amb les paraules (i amb els gestos, les mirades i les postures).

Aquest escrit havia de ser curt. Trobareu altres textos i més exemples a l’apunt «Sobre els límits del llenguatge no sexista» ( https://en-altres-paraules.blogspot.com/2014/11/sobre-els-limits-del-llenguatge-no.html) del meu blog En altres paraules .

Investigadora i professora d’Estudis Catalans a la Université Paris 8

@terbolatzur

Aquest títol parafraseja la famosa (alhora que desconeguda) Querella de les dones, una polèmica dialèctica sobre les desigualtats socials entre les persones per raó del seu sexe que es va donar arreu d’Europa i Amèrica entre els segles XIII i XIX. Va presentar un caràcter marcadament interdisciplinari i tant homes com dones van opinar a favor o en contra de l’equitat dels drets des de tots els àmbits —religiós, mèdic, domèstic, jurídic, educatiu, artístic, polític, sentimental, filosòfic, biològic, etc. La Querella es va expressar a través de diversos suports, com ara escultures, vitralls i textos de tot tipus —des de tractats fins a obres teatrals—, els quals, per l’extensió geogràfica i cronològica del debat, van ser escrits tant en llatí com en les llengües que, a poc a poc, esdevenien «de cultura», inclosa la catalana. Les mentalitats i les maneres de viure canviaven, però la Querella, tot adaptant les formes i els arguments a cada nova època, es mantenia ben viva; al cap i a la fi, el dilema de fons seguia intacte: a favor o en contra de perpetuar el patriarcat? Sí o no a la transformació de les pràctiques i del sistema simbòlic que el sustenten, i amb quines estratègies aconseguir-ho?

Un antic debat que, actualment, es materialitza també al voltant del llenguatge inclusiu. Aquesta nova «querella» del segle XXI presenta paral·lelismes evidents amb la seua predecessora: sembla que va per a llarg, és transversal i de caràcter transnacional; de fet, genera controvèrsia al si de, si fa no fa, les mateixes comunitats lingüístiques que aleshores. Així doncs, les propostes morfosintàctiques, discursives i tipogràfiques es multipliquen en les llengües del nostre entorn: per exemple, el punt volat és una de les maneres d’expressar que «les français·e·s sont divisé·e·s» al voltant d’aquest tema, mentre que «die Autorinnen» o «AutorInnen» germanoparlants poden triar diferents fórmules a l’hora de redactar les seues obres. Per la seua banda, l’Académie Française qualifica de «perill mortal» l’escriptura inclusiva i, alhora, el seu no ús és motiu de penalització en textos administratius.

Hem arribat a un punt on tant l’opció del retorn sense fissures al llenguatge «espontani» com la del foment de les solucions «no sexistes» són percebudes com imposicions per diferents col·lectius masculins, femenins, no binaris o mixtos. La lingüística feminista proposa considerar el llenguatge inclusiu com una nova varietat diastràtica que es puga adoptar lliurement segons la situació comunicativa. Altres lingüistes, també obertament feministes, estimen que això és una aberració i que no s’ha demostrat cap cas on la modificació d’una llengua haja modificat el món i, en conseqüència, haja millorat la vida de ningú. A més, s’argumenta que les societats que fan servir llengües sense distinció de gènere gramatical —la immensa majoria de les sis mil que n’hi ha al món— no són més igualitàries.

Tanmateix, els primers estats que van reconèixer el dret al vot femení o van deixar de criminalitzar el col·lectiu LGTBI tampoc no comptaven amb la certesa que això implicaria millores; de fet, a hores d’ara sabem que aquestes mesures, individualment, no tenen la capacitat d’erradicar els problemes a què s’enfronten. Significa això que aquells polèmics «experiments» no han estat fonamentals per a les nostres societats? Permetem-nos, doncs, experimentar amb la nostra llengua: el català està immers en la querella del llenguatge inclusiu i participa, amb veu pròpia, en un debat contemporani rellevant, amb unes vacil·lacions, contradiccions i limitacions semblants a les de la resta de llengües implicades. Jo només espere que no calguen sis-cents anys per arribar a un consens.

Professora de lingüística de la

Universitat de Barcelona

@MireiaFarrus

Les lleis de la física són d’una bellesa extraordinària. Pierre Fermat ens va regalar un dia un principi que deia que el camí que pren un raig de llum per anar d’un punt a l’altre és el que es pot recórrer en el menor temps possible. És una forma d’estalvi energètic que també s’aplica a la lingüística amb la llei de la brevetat: com més s’utilitza una paraula, més curta tendeix a ser. Per això, la primera revolució sobre el llenguatge inclusiu, que es basa en el desdoblament constant del gènere amb el tots i totes i benvolgudes i benvolguts , s’acaba diluint a la tercera línia de discurs, perquè les lleis de la natura tenen més força que els discursos polítics.

La segona revolució de la llengua inclusiva ens va portar les formes genèriques de professorat i alumnat , i què voleu que us digui. Jo tinc devoció pels meus alumnes, i en parlo molt d’ells, els meus alumnes aquí, els meus alumnes allà . Tenen nom, cognoms, cara, vida. El meu alumnat és un concepte abstracte totalment mancat d’aquesta afectivitat, que és la base per a una educació de qualitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram.