Carme Junyent - Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

El que m’està fent difícil aquesta introducció, però, no és el que hi ha, sinó el que ningú no veurà i el que jo crec que s’ha de denunciar. Si tothom hagués acceptat la invitació, aquest llibre comptaria amb més de cent col·laboracions. Hi ha hagut, doncs, un gran nombre de renúncies. Les causes de la renúncia es poden reunir en tres grups: les que no estaven d’acord amb les condicions, les que tenien feina i no tenien temps per fer un article i, finalment, les que no volien dir el que pensen, o no s’hi atrevien. I això és el que em fa difícil fer aquesta introducció. De debò, era aquí on volíem arribar?

Si hi ha una cosa que sempre m’ha sabut greu és que, si jo he sortit més o menys viva d’aquest debat, és perquè soc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que m’ho expliquin. Però és que, a més, quan els homes s’han apropiat d’aquestes propostes «inclusives» han perpetuat la seva posició i el seu poder i ens han vingut a explicar què hem de fer. Per això volia que fossin dones les que parlessin, perquè amb llengua inclusiva o sense, els homes continuen dient-nos què hem de fer.

Però tornem a la por. Hem aconseguit que la gent que no hi està d’acord i que treballa o a la universitat ( Libertas perfundet omnia luce ) o a l’administració no s’atreveixi a dir què pensa. Sense entrar en detalls que trairien la confiança de les que han estat franques amb mi, us en poso algun exemple. En un mitjà de comunicació públic un text sobre assetjament escolar que diu «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que algú sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho als pares, als professors o a un adult?» torna corregit així per la unitat d’igualtat d’un departament de la Generalitat: «Imagina’t si t’ho fessin a tu, no voldries que alguna persona sortís en la teva defensa ni que sigui explicant-ho a la família, al professorat o a una persona adulta ?». I en una universitat: « Ens demanen que fem formació en aquest sentit i mirem de fer-la per grups o àrees de treball, per poder adequar els exemples de comunicació i de llengua a cada àmbit laboral concret. Actualment s’hi afegeix la complexitat del tractament de les persones transgènere no binàries». I en una altra: «A mi ja em vas convèncer des del primer moment i, des de llavors, he defugit qualsevol conversa o debat sobre el gènere per no posar-me nerviosa (...). De moment, ningú m’ha vingut darrere amb el llibre d’estil, més enllà de recomanacions de bones pràctiques, que ja deus saber que són moltes a la meva universitat (en els formularis, jo soc persona investigadora principal i dirigeixo persones alumnes)». O una altra: «Per tot el que t’explico, potser val més que no participi en el projecte, perquè em sento compromesa a fer aquest camí encara que no sàpiga on ens portarà». O, una treballadora del CPNL, que em diu: «Perquè he/hem d’aplicar, amb sentit comú, les propostes que marca la Generalitat de Catalunya: un ús no sexista del llenguatge (formes genèriques, formes dobles i formes concretes)».

Crec que ja n’he donat prou, d’exemples. Però amb la darrera sorgeix una altra pregunta: qui és la Generalitat de Catalunya per fer propostes de com hem de parlar o escriure? Perquè, és clar, si l’autoritat sobre la llengua la tenen els polítics, aleshores hem d’acceptar les propostes dels ajuntaments creatius, començant pel de Barcelona amb els seus donanatges (perquè les dones no devem ser prou bones perquè ens facin homenatges), o el de Sentmenat amb els seus tions i tiones (les tiones amb trenes, és clar; com, si no, sabríem que no són tions?), o el de les Masies de Voltregà amb Sant Jordi i Santa Jordina (a veure si se’n recorden dels seus patrons i surten amb una Santa Lluciana i una Santa Marciana). Però tot plegat ens porta a una pregunta més inquietant: no es tractava d’igualtat? No es tractava de visibilitzar les dones? Com és que la mateixa Generalitat acaba banalitzant la igualtat proposant vacances per a «gossos i gosses»?

Les directrius per canviar la llengua, per fer-la més inclusiva o per visibilitzar les dones, van començar als anys setanta. Potser ningú no va pensar que els canvis lingüístics, si no venen de baix, és molt difícil que arrelin, i per això va arribar un moment en què va ser el poder que va començar a imposar-los: cursos per a tots els ajuntaments, centres cívics i associacions, guies de llengua no sexista i totes les campanyes que calguessin. Tot plegat va aconseguir que allò que havia de ser un canvi natural resultat del canvi de la societat es convertís en un canvi induït de conseqüències imprevisibles. El pitjor de tot, però, és que són els que manen els que s’han apoderat de la voluntat de les dones i ara ens l’imposen. Quina paradoxa, la revolució institucional. Quim Monzó, en un article sobre la versió d’«Els segadors», ho explicava molt bé:

«De versions d’Els segadors n’hi ha un munt, incloent-n’hi una en heavy-metal . Però no s’interpreten mai en un acte de presa de possessió perquè, si es fa, s’assumeix que les institucions s’arroguen la distorsió i llavors la gamberrada perd tot l’efecte. És el que va passar dilluns al pati dels Tarongers. Una versió que volia ser revolucionària es va convertir en una exhibició penosa.» 1

O, com diu Irene Vallejo: «No nos dejemos engañar: la subversión no puede ejercerse desde el poder, ni convertirse en marca o mercancía». 2

Si la lluita per l’alliberament i la igualtat d’homes i dones ha estat fagocitada pel poder, tornem a ser on érem: ens continuen dient què hem de fer, com hem de parlar i com hem de pensar, si és que hem de pensar, perquè si gosem fer-ho tenim tota una maquinària per controlar-nos: no tens perspectiva de gènere? Problemes. I jo em demano què faríem si a la universitat ens imposessin elaborar plans docents amb perspectiva eurocèntrica, o marxista, o cristiana, o androcèntrica, o... Seguiríem tan cofois pensant que hem avançat molt en la lluita per l’alliberament?

Com ja he dit, la idea inicial era convidar un gran nombre de dones, especialment lingüistes però no tan sols, que es dediquessin professionalment a la llengua perquè hi diguessin la seva. La proposta era que enfoquessin el tema de la manera que els semblés més adient a partir de la seva experiència i àrea d’expertesa. La dificultat més gran era la limitació d’espai (3.000 caràcters). La intenció de la brevetat és clara: es tracta d’aportar idees que es puguin desenvolupar. A grans trets, vaig adreçar la convocatòria a: lingüistes, periodistes i assessores lingüístiques de mitjans de comunicació; escriptores, traductores i/o correctores; treballadores en serveis lingüístics d’organismes oficials, i ensenyants de llengua (o llengües).

En el cas de les lingüistes, trobo que hi ha aspectes bàsics que és important fer entendre, com ara que el canvi en el lèxic és radicalment diferent del canvi gramatical, i també que el desori morfosintàctic que han provocat els desdoblaments ha generat si més no una inseguretat en les concordances que algú hauria d’intentar aturar. En la propaganda institucional recent de l’Ajuntament de Barcelona he arribat a trobar totes aquestes combinacions:

Il·lustríssims veïns i veïnes

Il·lustríssimes veïnes i veïns

Il·lustríssims veïnes i veïns

Il·lustríssims veïna i veí

Il·lustríssim veí i veïna

Potser n’hi ha més, ho desconec, però, si no m’erro, hi ha més combinacions possibles i ja es veu que pot passar de tot. Jo mai no m’he plantejat la qüestió del gènere com una qüestió de normativa —la normativa, al capdavall, ha de triar entre els usos, no se’ls pot inventar—, però davant d’aquests casos lamento que cap autoritat no s’hagi manifestat. També crec que les lingüistes poden explicar per què no és equiparable un canvi en les concordances a un canvi en els diacrítics, per posar un exemple prou conegut. L’ortografia no deixa de ser una opció, el funcionament de la llengua no ho és. Forçar una llengua implica creure que pensem que ho podem fer millor que la humanitat en el seu conjunt. És el que han fet els que han interpretat el gènere no marcat com a privatiu d’un sexe. No els donem la raó acceptant la seva imposició i jugant el seu joc, sobretot perquè, com diuen Hellinger i Pauwels: «En general, els termes femenins no s’utilitzen de la mateixa manera; poden estar marcats estilísticament i en moltes llengües tenen connotacions negatives, cosa que els fa inacceptables en contextos neutres i fins i tot específicament femenins. En canvi, els termes masculins, o bé son neutres o bé tenen connotacions positives». 3