Carme Junyent - Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

Una altra qüestió que va sorgint aquí i allà és si la llengua configura la realitat. Hi ha qui creu que sí però, en general, predomina la idea que és la llengua que s’adapta als canvis socials. Relacionats amb aquesta idea, hi ha un parell d’arguments que són inevitables des del punt de vista lingüístic: d’una banda, la confusió entre gènere i sexe i, d’altra banda, la falsa correlació entre el gènere gramatical i el sexisme. Com algunes autores comenten, segurament el problema rau en el fet que hem etiquetat com a «femení» un gènere que inclou des de les panteres fins a les parelles, passant per tota mena d’estris, elements abstractes, etc., que és evident que no tenen res a veure amb el sexe. A més, el gènere és un tret absent en la immensa majoria de llengües del món, i això és difícilment correlacionable amb l’omnipresència de la desigualtat entre homes i dones.

El foment de l’ús de formes desdoblades ha tingut, almenys, tres efectes negatius. En primer lloc, la potenciació del binarisme: en negar la condició d’inclusiu del gènere no marcat s’ha promogut la percepció que homes i dones són diferents i que, a més, són les dues úniques categories de la classe dels humans. Per això, quan els no binaris han reclamat el seu lloc, la cosa no ha quedat en la reivindicació d’un pronom específic, sinó que també ha portat a noves concordances. Aquí potser cal fer un recordatori: quan parlem de gènere, parlem d’un sistema de classificació dels substantius que es manifesta en les concordances. Els pronoms no tenen marca de gènere, són díctics. Atès que l’anglès és la llengua font de totes aquestes propostes, hauríem de tenir present que, en aquesta llengua, canviar el significat d’un pronom o fins i tot inventar-ne un de nou no afecta gens la gramàtica de la llengua. Aquest no és el cas de les llengües romàniques ni, és clar, del català. El segon efecte negatiu que es comenta és la incoherència textual que resulta de l’aplicació d’un model insostenible. En un dels debats de la investidura el president Aragonès va mencionar «els exiliats i les exiliades i els presos polítics». Molt bé, tots podem entendre que Carme Forcadell i Dolors Bassa estan incloses en els «presos»; però, si primer ha esmentat «els exiliats i les exiliades», també tenim el dret de creure que les exclou. Al cap i a la fi, és ell qui ha optat per desdoblar i, en un discurs en seu parlamentària, hem de suposar que no es diuen coses a la babalà. També podrien argumentar que l’oralitat pot trair la voluntat inclusiva del president, però aleshores ens trobem que a l’Article 68 de l’Estatut de Catalunya s’hi pot llegir: «El govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si escau, i els consellers».

No voldria donar idees, però, si algú s’oposa al fet que les dones siguin conselleres, ho pot defensar amb l’Estatut a la mà. Finalment, l’altre efecte negatiu que es destaca de l’ús indiscriminat de desdoblaments és que n’acaben sortint textos pràcticament inintel·ligibles on el missatge es dilueix en un aiguabarreig i al final no saps si parlen de tothom, només dels homes, només de les dones o ves a saber. I això ens afecta a tots. Seria trist que, com a França, hagués de ser un ministre qui hi acabés posant ordre. En qualsevol cas, no sembla que, de la conselleria que més promou el desgavell, n’hagi de sortir la solució; però, ja ho he dit abans, planyo els que ara han d’explicar les concordances a les classes de llengua.

A banda de les mencionades, una altra idea recurrent en els articles és que no estem davant d’un canvi natural, que és el que fa la llengua per adaptar-se a noves situacions, sinó davant d’un canvi induït, un canvi imposat des de dalt. El més trist és que els que l’imposen es deuen sentir molt igualitaris i respectuosos amb les dones. Tant, que ni tan sols ens deixen decidir que nosaltres no, no volem ser dictadors que manipulen la llengua per manipular-nos nosaltres, no volem ser víctimes de l’arbitrarietat dels que fan i desfan en una cosa que és patrimoni de tots: la llengua.

Quan ja havia projectat aquest llibre, la Universitat de Barcelona va fer un tuit informant-nos que «Cal dir gerenta de la mateixa manera que diem presidenta . La forma gerent s’havia tractat com a invariable perquè en femení no tenia tradició, però ja s’ha normalitzat per visibilitzar les dones que ocupen aquest càrrec». Jo els vaig demanar què proposaven per visibilitzar les lingüistes però no vaig rebre resposta. Potser el tuit és només l’exemple de fins a quin punt la universitat viu fora del món perquè, de dones gerents, jo fa anys que en conec, i quan la UB n’ha tingut no sembla que hagi trobat a faltar el terme gerenta . Per què ara sí? A més a més, la UB hauria de recordar que, durant uns quants anys, al carnet d’estudiant de les alumnes hi figurava «estudianta» i ho van canviar —suposo— perquè les «estudiantes» es queixaven (mai no vaig tenir cap alumna que em digués que ja li estava bé). Com que ja hem dit que aquests canvis són induïts, potser estaria bé recordar que la llengua col·loquial ja crea femenins, a vegades en correspondència amb el sexe ( estudianta ) i a vegades amb connotacions menys amables: una sergenta pot ser una sergent però també una dona manaire (tret no gaire ben vist en les dones, tot s’ha de dir). Pel que fa al DIEC, no sembla que sigui gaire coherent. Admet com a epicens cantant , comerciant , dirigent , docent o practicant , però proposa formes dobles per a intendent - intendenta , marxant - marxanta o president - presidenta . Curiosament, una dona (a la qual hem d’agrair el pròleg a aquest llibre) ha estat elegida com a president de la institució. Què hem de fer si volem destacar un fet tan rellevant? Si la visibilitzem, només direm una obvietat: M. Teresa Cabré és elegida primera presidenta de l’IEC, i no direm prou que, com diu ella mateixa, és el primer president de la Filològica escollit president de l’IEC. Jo espero que sigui el millor president de la història de l’entitat perquè, la millor presidenta, ara com ara ja ho tindríem.

El diccionari mostra algunes incoherències més, per exemple, hi ha una entrada per a estudiant i una altra per a estudianta que remet a estudiant . També hi ha un curiós doblet amb tinent : si és un tenidor, és invariable; però, si és un militar, també pot ser tinenta . Igual que dependent : si és una persona dependent, és invariable; però, si és un saltataulells, també pot ser una dependenta . Ara bé, així com l’ intendent també pot ser intendenta , el terratinent no té l’alternativa terratinenta . També he topat amb dos casos de masclisme flagrant (alarmes enceses). Un és el del fabricant , que, si bé en la primera accepció és una persona que fabrica, en la segona només és un «amo» d’una o més fàbriques. L’altre és la regent que, ves per on, és la muller del regent i no pas la regenta. Doncs bé, ara que ja ens hem situat, tornem a la gerenta .

El fet que aquest fos un tema «d’actualitat» explica que diverses autores l’esmentin. Jo no les citaré per pura cortesia grupal, no voldria destacar uns textos per sobre dels altres, però sí que els posaré per ordre cronològic per il·lustrar com, quan es tracta de dones, no es tenen els miraments que s’han tingut per incorporar neologismes que fa anys que són d’ús habitual. Si generalment em pregunto si és que, amb les dones, tothom s’hi atreveix, ara em pregunto si és que, a les dones, en aquestes qüestions, no se’ns pot dir que no, no fos cas que deixéssim d’estar entretinguts tots plegats i ens ocupéssim de la desigualtat real.