Carme Junyent - Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

64. El gènere gramatical femení analitzat des de la perspectiva de la lingüística indoeuropea,Mariona Vernet i Pons

65. El llenguatge políticament correcte és sexista: la fal·làcia referencialista,Joana Rosselló

66. Gènere, cognició, i altres perills,Clàudia Pons-Moll

67. El gènere en suahili,M. Carme Junyent

68. Mort i vida estan en mans de la llengua (Proverbis 18,21),Ana María Bejarano

69. El biaix europeu,Maria Bardají i Farré

70. Filigranes amb el gènere,Itziar Aduriz Agirre

És un fet natural que hi hagi diversitat d’opinió sobre tots i cadascun dels fets de la realitat, que hi hagi idees i comportaments diferents. I també és raonable que la diferència es defensi amb arguments amb la intenció de convèncer l’altra persona que no té la mateixa opinió. La diversitat és un bé preuat en tots els àmbits del pensament i de l’existència, sense diversitat ens veuríem abocats al pensament únic, a l’homogeneïtzació robòtica, a una uniformitat esparveradora. Si la diversitat, però, l’acceptem com un fet que cal defensar en el terreny de les diferències físiques i materials, per què ens costa més d’acceptar-la en les idees, i sobretot en algunes idees? Hi ha alguna cosa que passa i que no la diem explícitament. Quan parlem d’expressió lingüística del gènere, que és a fi de comptes un tema opinable, es produeix un enfrontament soterrat que surt a la superfície al menor gest.

Que les llengües no són simples sistemes de signes i combinacions per expressar idees i sentiments ho sabem totes les persones que ens dediquem a l’estudi del llenguatge. I que les llengües serveixen per manipular-nos (en el sentit literal del terme), els uns als altres, també ho sabem. Sabem i assumim que les llengües són construccions socials i culturals en evolució constant que reflecteixen una o diverses categoritzacions del món en què vivim. I també que canviar el llenguatge no canvia la realitat, però sí que contribueix a presentar-la de manera diferent.

Però per què el llenguatge, que serveix per entendre’ns i per debatre, esdevé tan polèmic i fins i tot confrontatiu quan el prenem com a tema d’expressió del gènere?

L’argumentació és una arma imprescindible per aconseguir convèncer sense violència si la utilitzem des de l’honestedat intel·lectual. No hi ha res de malèvol en el fet d’intentar convèncer l’altre o l’altra d’allò que veiem tan clar, tan evident. Altra cosa és quan en fem una mala pràctica, una pràctica que enganya i embolica, perquè no condueix enlloc. Debatre i discutir contribueix positivament a arribar a conclusions que ens fan avançar en la reafirmació del que pensem o en la modificació del nostre pensament o acció. Nosaltres i les altres persones que no som nosaltres, però, constituïm un entramat en el qual les intencions i les percepcions tenen el seu paper.

No posaria en dubte mai, potser fora de determinades situacions molt singulars, que les persones tenim bones intencions i que d’entrada no ens proposem ofendre les altres, sobretot quan hi ha una determinada sensibilitat cap a la diferència del que som o dels patrons culturals que hem assimilat.

Quan alguna cosa es mou en el llenguatge alguna cosa es mou en la cultura, vaig llegir en alguna publicació que ara no aconsegueixo recordar. La sensibilització pel tema del gènere, paral·lela a la sensibilització per qualsevol diferència marcada o marcable socialment, ha anat in crescendo . La progressió, en la meva opinió, ha anat adquirint al llarg del temps objectius diferents i s’ha anat movent entre el discurs i el sistema de la llengua. En principi vam parlar de política de correcció, una manera potser massa ordenada i un punt frívola d’actuar per no caure en allò que no convenia, que no era ben vist des del punt de vista social. L’expressió «políticament correcte» podia dur-nos a la banalització del contingut, a una mera actuació de forma. També des del començament vam parlar de llenguatge no sexista, que posava èmfasi en els biaixos que actuaven, molt sovint sense una intencionalitat explícita, com a parany. El llenguatge sexista era i és una conseqüència d’una societat sexista que cal canviar, i en això totes les persones mínimament sensibilitzades pel tema hi estan d’acord. També es va parlar de llenguatge no androcèntric posant l’accent no tant en el privilegi d’un sexe per damunt d’un altre, sinó en el fet de transmetre sense reflexió un contingut centrat en una sola mirada, la masculina. I quan el que s’ha volgut destacar és el fet que privilegiant la mirada masculina no es feia visible el col·lectiu de les dones, hem parlat de llenguatge visibilitzador o igualitari, que és una concepció proactiva en favor de fer explícita la presència de les dones, una posició feminista activa a través de desdoblaments, feminització de càrrecs i oficis i evitació de l’ús del masculí genèric en casos en què era palès que no s’incloïa la dona, o en tots els casos en què un genèric podia evitar-ho.

La gradació, però, encara continua, i avui parlem de llenguatge inclusiu. Amb aquesta expressió es dona pas a dues actituds. La primera, la que usa el llenguatge natural, i doncs la morfologia pròpia de les llengües, intentant resoldre la invisibilització de les dones, però sense forçar els patrons morfològics que les llengües ens ofereixen. I una segona actitud, la que proposa, forçant el llenguatge natural, fórmules artificials que, més enllà de la divisió tradicional masculí-femení basada en el reconeixement de dos sexes, representin l’àmplia gamma de possibilitats sexuals a partir de la percepció de cada col·lectiu. És així que s’han anat fent propostes que volen evitar la dicotomia femení-masculí, com la creació d’un gènere gramatical nou que representi la diversitat a través de fórmules com el signe @, el morfema flectiu - e o - i , alternatives que respecto en la mesura que estan basades en una convicció, però que de moment em semblen excessivament forçades.

És l’ús de les llengües que fa forat en el sistema gramatical i provoca canvis en el sistema gramatical. Un canvi que és producte de l’ús es legitima per si mateix. Els canvis gramaticals, però, que es volen imposar al marge de l’ús social en ús, tot i ser recursos legitimats per una militància activa, posen traves a una comunicació fluida. Vigilar el discurs per no caure en expressions sexistes, esbiaixades o invisibilitzadores de la diversitat de gèneres ha de formar part de les bones pràctiques i del bon ús de la llengua. Però, en la meva honesta opinió, això és difícil que passi forçant una solució artificial que sol quedar limitada a cercles restringits.

M. Teresa CABRÉ

Barcelona, maig de 2021

Quan vaig pensar en aquest llibre, no podia preveure que fer-ne la introducció em seria tan difícil. La idea no és tan complicada: convocar un gran nombre de dones que, d’una manera o d’una altra, es dediquen a la llengua i demanar-los que diguessin la seva en la qüestió del gènere, o de la llengua no sexista, o de la llengua inclusiva o com en vulgueu dir. Atès que la meva opció en aquesta qüestió és prou coneguda, la crida va ser prou explícita. En la invitació que vaig enviar hi deia: «La meva posició crec que és prou clara però no espero ni adhesions ni suports: més aviat coneixements, reflexió i experiència (o experiències). Potser tot plegat es pot resumir en una mica de sentit comú». El cas és que el lector es trobarà amb opcions molt variades i amb textos a vegades apassionats, a vegades emotius i sempre assenyats. També hi trobarà molt coneixement silenciat, perquè al capdavall sempre és més fàcil maquillar la superfície i no aprofundir-hi, no fos cas que prenguéssim mal i haguéssim de canviar unes quantes coses, fer unes quantes renúncies i enfrontar-nos a la realitat.