Carme Junyent - Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou

La correcció de textos i, especialment, la traducció són dos dels àmbits on més s’han viscut, i patit, les contradiccions que provoca tot plegat. D’una banda, perquè no és rar haver de seguir normes incompatibles amb el criteri professional i, d’altra banda, perquè es fa difícil la producció de textos amb coherència textual quan s’han de seguir directrius que no tenen en compte el funcionament de la llengua. La traducció ens acara amb aquests conflictes perquè ens permet una mirada especular. El traductor és alhora intermediari i intèrpret i, si ja és difícil aquesta tasca quan es tracta d’una relació autor-traductor, l’afegit de normes artificials la pot convertir en una missió impossible. Dolors Udina, Anna Tudela, Eulàlia Salvat Golobardes, Alba Milà, Marta Marfany, Maria-Rosa Lloret, Raquel Craviotto i Arnau, Maria Camps Anglada, Josefina Caball i Elisenda Bernal ens expliquen les dificultats de «parlar per boca d’altri», ja sigui corregint o traduint, en aquestes qüestions.

El món de la informació, l’opinió o l’entreteniment sembla que, de moment, ha quedat força al marge de la qüestió del gènere, segurament pel que dèiem abans que els mitjans no són el millor lloc per posar obstacles a la comunicació. Potser és justament aquí on les qüestions de biaix es fan més explícites, perquè ja no és una qüestió de gramàtica sinó de discurs i, a vegades, de «visió mascla del món». Potser també per això destaquen els problemes d’intel·ligibilitat que creen les propostes «no sexistes» o inclusives. Anna Vallès Anglarill, Raquel Santiago Batista, Maria Rodríguez Mariné, Marta Pontnou Farré, Raïssa Martínez Vila-Abadal, Anna Alfonso Casals i Ana Alarcia fan totes una reflexió que, des del seu àmbit professional, les porta a altres àmbits de la vida quotidiana, en alguns casos els fills, on es veu fins a quin punt aquestes propostes estan desestabilitzant els coneixements gramaticals de la canalla.

Quan vaig pensar en aquest llibre, vaig pensar molt especialment en un àmbit que em sembla bastant preocupant: l’administració. Algunes de les autores del llibre mencionen el fet que els canvis que es proposen són canvis des de dalt i, pel que sembla, «a dalt» no entenen que no és el mateix manipular la gramàtica que decidir si s’eliminen o no els diacrítics, o si es conserva o no una hac o si tal cosa s’ha d’escriure amb majúscula o amb minúscula. El cas és que, tot i la incapacitat manifesta d’entendre el fenomen, els polítics es compten entre els principals difusors d’aquest «llenguatge» i, amb els anys, hem anat veient com es convertien en il·legibles des d’estatuts d’associacions fins a l’Estatut de Catalunya, passant pels comunicats, discursos, lleis que s’aproven al Parlament, etc. La veritat és que, ara com ara, si ens prenem al peu de la lletra molts d’aquests textos, les dones en sortim molt malparades. Llançar-se alegrement a modificar textos amb un procediment manifestament insostenible té un cost, i tant de bo no l’haguem de pagar mai. Però el problema amb aquestes modificacions des de dalt és que qui les imposa té poder. Un poder que podria tenir el coratge de plantar-se i dir que no a propostes forassenyades, però no ho fa. Al capdavall és més fàcil passar per feminista estrafent les llengües que proposant canvis reals i assumint-ne les conseqüències. Però aquest poder també es manifesta en la repressió de la dissidència. Per a aquest apartat havia convidat grans professionals que conec de fa temps i que esperava que fessin aportacions molt rellevants, però és l’àmbit on he tingut més negatives. Per això haig d’agrair especialment a Margarida Sanjaume Navarro, Mina Nabona-Jassans i Lídia Gil López que hagin acceptat la invitació a participar en aquest projecte. Els agraeixo també el testimoni i la responsabilitat; al capdavall, són la veu de molts silencis.

Un col·lectiu que no podia ser silenciat és l’LGTBI+. La veritat és que em feia certa basarda cercar col·laboradores basant-me en el criteri del sexe de la persona que desitgen perquè no deixa d’anar contra la meva idea que visibilitzar és marcar, però era evident que tenen coses a dir i, per tant, en vaig convidar unes quantes, però elles van triar el tema. Per tant, aquest apartat no és de persones LGTBI+, sinó d’autores que han abordat el tema. M’he guiat pel que deien i no per qui eren, així que, com dirien en castellà, no son todas las que están ni están todas las que son , però en altres apartats també hi ha veus del col·lectiu. Mireia Trenchs Parera, Anna Subarroca Admetlla, Renée Pera Ros, Míriam Martín Lloret, Wendy Elvira-García i Eva J. Daussà aborden totes la qüestió del gènere més enllà del binarisme perquè, i aquest és un altre dels temes recurrents en aquest llibre, els desdoblaments han acabat fomentant el binarisme i imposant una visió on o ets home o ets dona i, si no, no hi ha espai per a tu.

Un altre apartat que ha quedat migrat, tot i ser el que tenia la meva prioritat, és el que engloba les aportacions que parteixen de l’anàlisi del discurs i no de la gramàtica. Aquí no és per por que hi ha hagut negatives sinó per feina. I em sap greu perquè és urgent que tots plegats comencem a diferenciar el que és essencial del que no i les coses que realment es poden canviar de les que no. Irene Yúfera, Elisa Rosado i Estrella Montolio Duran fan aportacions que il·luminen la qüestió. No són les úniques perquè altres autores també hi fan referència —ja he dit que moltes idees floten per diversos treballs. En qualsevol cas, si algú es vol prendre seriosament aquesta qüestió, que facin cas de les propostes que incideixen en el discurs i no en els morfemes.

Dels morfemes, se n’ocupen les autores dels articles de l’apartat de llengua. Naturalment, de llengua, se’n parla en tots els articles, però en el cas de Lourdes Romera Barrios, Cristina Real Puigdollers, Maria-Pilar Perea i Mercè Lorente Casafont se centren específicament en el lèxic i la morfologia, i expliquen amb claredat per què els desdoblaments, a més d’inútils, són una proposta insostenible.

Sempre he pensat que a les propostes de llengua no sexista o inclusiva els faltava perspectiva. Si tinguéssim en compte que la categoria gènere com a sistema de classificació dels substantius és clarament minoritària en les llengües del món i el gènere tal com l’entenem nosaltres (classificació dels substantius en masculí, femení, neutre...) és clarament residual i, en canvi, el masclisme és universal, potser hauríem entès abans que, la solució, l’havíem d’anar a cercar a una altra banda. Les autores d’aquest apartat comenten aspectes de la llengua inclusiva en llengües molt diferents i fan un recorregut prou suggestiu que ens hauria de fer reflexionar a tots: Xiaomeng Wang (xinès), Marta Vinardell-Maristany (llengua de signes catalana), Mariona Vernet i Pons (indoeuropeu), Joana Rosselló (anglès), Clàudia Pons-Moll (germàniques, semítiques i ugrofineses), Ana María Bejarano (hebreu), Maria Bardají i Farré (austronèsiques), Itziar Aduriz Agirre (euskera) i jo mateixa (nigerocongoleses).

Tal com he dit, la classificació per temes dels articles és aleatòria. En tots es tracten temes diversos i, per tant, es podrien ajuntar amb d’altres, però ja sabem que, quan triem, sempre excloem altres possibilitats. Aquestes possibilitats, les deixo al lector, que podrà fer la seva tria, tot i que no serà fàcil perquè, cadascun a la seva manera, tots els articles d’aquest llibre són fonamentals. Més enllà de les capçaleres, hi ha idees força recurrents que van apareixent aquí i allà. Segurament, la idea més freqüent és la de «cortina de fum», la percepció que tot això de la llengua inclusiva és una manera de distreure’ns o de crear la impressió que les institucions estan treballant per la igualtat sense que, en realitat, ningú estigui fent canvis en profunditat. Dit en altres paraules, que la «revolució institucional» és, en realitat, una estafa institucional.