Xavier Aliaga - Ja estem morts, amor

Tristany era un xiquet sa i llargarut, raonablement agraciat i indubtablement intel·ligent que els omplia les aspiracions. Tot i que era cert que la idea de la parelleta els seduïa. Una Aida, una Carme o una Dorabella, alguns dels noms que haurien barallat en descartar opcions com Tosca, Minnie i, per raons òbvies, Isolda. Però el sexe dels descendents no es podia triar, aleshores, no hi havia una carta com en els restaurants per triar plats i afegir o llevar ingredients per tenir fills i filles més rossos, més pigats, més estilitzats o més intel·ligents. Millor no arriscar-s’hi. Definitivament, dos eren una multitud.

Examinades les opcions i presa la decisió final, es bolcaren en el plançó, en la seua educació i formació, que per a disgust del matrimoni no va agafar els viaranys de la música. Una petita tragèdia per als progenitors melòmans. Malgrat tot, Tristany va tenir quasi tot el que va voler, quan ho va voler. Perquè no hi havia competència i perquè el seu rendiment acadèmic sempre va ser irreprotxable. Mai no va necessitar mostrar-se afectuós amb els pares per obtenir recompenses en una família no massa efusiva, ineficient en el terreny afectiu. Tal vegada, un quart membre hauria servit per modificar els afectes i la manera d’expressar-los, però s’ho plantejaren quan ja havien fet tard. Se sentien impotents per les poques habilitats socials de Tristany, davant els comptats amics que portava a casa i per la nul·la interacció amb les visites adultes, quasi sempre fans de l’òpera i persones interessades en la música clàssica. És el que hi havia. No tenien alternativa, havien de llegir la partitura triada.

Tristany, certament, va tenir pocs amics. I un parell de relacions amb xiques per cada cicle formatiu, més provocades per les hormones que per pulsions romàntiques. Quasi sempre suficientment breus per no enfrontar-se a la cruïlla del compromís i el termini mitjà. Tampoc no havia tingut gaire relació amb els dos cosins que li tocaven per banda paterna, els únics que tenia. A diferència del pare, l’oncle Arseni sí que havia tocat els cims de la professió com a oboista reclamat per algunes de les millors orquestres simfòniques de l’hemisferi occidental. Visitar la família no era barat: ho van fer un parell de vegades, durant les vacances, a Viena i Nova York. Aprofitant el viatge per fer turisme i, per descomptat, per assistir a alguna representació d’òpera. No hi hagué massa reciprocitat. Els compromisos professionals de l’oncle, que el portaven arreu del món, eren l’excusa perfecta per no tornar les visites.

L’última vegada que Tristany va veure Arseni fou en el funeral d’Adolf. Els dies posteriors va trobar a faltar un germà o una germana per repartir la càrrega, fins i tot per barallar-se pels detalls del sepeli o negociar l’herència del pis. Qui sap si la companyia fraternal haguera filtrat part d’aquell tarannà aspre i socialment disfuncional. Sense saber-ho, prenia forma una decisió que s’adoptaria uns anys després. L’hora que Minerva i Tristany, els meus pares, decidiren que tenir un segon fill seria bo per a mi, per salvar-me de les mancances emocionals que ells havien viscut. Sense garanties que això ordenara una mica el trànsit en un matrimoni sostingut amb cures pal·liatives i que amenaçava amb el col·lapse.

Aleshores, va arribar Chloe, batejada amb un altre nom elegant i francòfil, com el meu. Anaïs i Chloe: com una parella de protagonistes d’una pel·lícula de Rohmer o Chabrol. O d’alguna de les moltes novel·les en francès que habitaven els racons nobles de la biblioteca.

Chloe era un nadó preciós que havia de corregir el que no havien pogut o volgut fer uns avis que ja no vivien per poder contemplar-la.

Que la seua fora una vida desesperadament curta va ser el designi d’uns déus de l’atzar rabiosos.

Quan vaig aterrar en l’educació primària, una mestra ens va encomanar un diari. La mare em va comprar una llibreta petita amb tapes multicolor i dibuixos boniquíssims d’animalets, ossets redons com a pilotes de tennis i conillets d’un blanc exageradament albí. Vaig començar a escriure amb fruïció, adreçant-me a una nena anomenada Irene amb la qual havia coincidit en preescolar i que no havia tornat a veure perquè se n’havia anat a una altra ciutat. Era la manera intuïtiva de no haver de dirigir-me a un objecte, benvolgut diari, soc Anaïs, com van les anelles? Et fa mal quan aprete fort el llapis? Records a la senyora llibreta i a les llibretetes. Etcètera.

La llibreta es va perdre al cap de poc d’acabar-la, enclaustrada com el pernil d’un sandvitx entre els llibres i contes vells i rebregats que la mare havia empaquetat per donar-los a una institució benèfica. La vam reclamar, però el quadern no va aparèixer. Va ser com si hagueren esborrat una part de la infantesa, vaig plorar i bramar durant hores, vaig llançar foc pels queixals i vaig fer ús d’un vocabulari impropi d’una nena. Hom diria que estava sent objecte d’una possessió demoníaca. Em sentia furiosa, incapaç de perdonar la mare. Allà estava reflectit tot el que importava. Havia omplit la llibreta de dalt a baix, escrivint a llapis amb una bonica lletra redona amb les cues molt marcades, una escriptura treballosa, traçada enèrgicament, com si l’objectiu fora foradar el paper. Ho feia a totes hores, en el xicotet escriptori que després va heretar la petita Chloe, en els viatges en cotxe, en la consulta del dentista, quan m’havia de quedar amb Berta i Sara. Contava coses sobre amistats indestructibles que es destruïen, sobre viatges reals i imaginaris, sobre els somnis i malsons que podia recordar o sobre uns pares que, malgrat el caos, em semblaven gegants, éssers bells i perfectes que a la nit m’acotxaven i em contaven rondalles fins que se’m tancaven les parpelles. Fins i tot hi havia passatges en forma de conte, idees soltes, trossos de redaccions del col·legi que allargassava sense saber on em portaven, amb solucions màgiques que podien convertir el rei Jaume I en un alienígena que aniquilava ciutats des d’una nau espacial i la mestra en una superheroïna voladora que destruïa amb poderosos feixos de llum uns monstres que volien envair el col·legi per raptar-nos.

Però no tot era ensucrat, bonic i màgic. També hi havia fragments de realitat menys amable, bolcava la frustració per com s’havia modificat aquell món idíl·lic amb el naixement de la germaneta. Passatges sorgits del rancor per haver de compartir els afectes: els éssers màgics que eren els pares també podien rebre la fúria de la xiqueta que se sentia desplaçada. És cert que anava per temporades: després del primer impacte, dels dos o tres primers mesos intensius, la mare em va implicar en la cura de Chloe, em va ensenyar a donar-li biberons, a canviar-la, a adormir-la. De vegades dormíem juntes, perquè a la nana, quan encara era un cigronet, li encantava dormir al meu costat, s’arrimava a l’escalforeta com un cadellet de gos. Això m’agradava. M’agradava molt.

Quasi tot el temps el passàvem les tres. Tenia el seu punt: Chloe podia ser l’ésser més feliç de l’univers, algú que feia goig de mirar, però també treia de polleguera perquè ho tocava tot, ho preguntava tot, ho cridava tot, ho interpretava tot. Era com una diva infantil, capritxosa i inestable. Absorbia els recursos de la casa amb la voracitat d’un forat negre. I supose que la meua manera de competir i reclamar atenció era obrir successives capsetes de Pandora irades i destructives.

Anys més tard, Anna, una professora de literatura, ens va dir que la infantesa consisteix a gestionar sense descans l’egoisme, a desbocar-lo i domar-lo a cada segon. I l’adolescència?, preguntàrem intrigats. Un adolescent és algú que tracta d’escapar desesperadament de la infantesa, ens va respondre enigmàtica. Bum. La massa encefàlica de tota la classe escampada pels racons, embrutant folis, cabells, pissarres i jaquetes. Pau, el professor de Valors, em va aclarir després que Anna ens havia llançat al cap una mena de sil·logisme bastant cabró. Ho va dir estirant la comissura dels llavis, aguantant dificultosament el riure. Era cert. Després d’aclarir el significat de la paraula em vaig adonar amb quina elegància ens havia dit egoistes i immadurs. Vaig voler ser com ella. Vaig voler fondre’m amb ella.