Xavier Aliaga - Ja estem morts, amor

I per què no et cases de nou, tia? No em ve de gust, preciosa. Però si tingueres un altre marit seríem una família. Què dius! Tu i jo ja som una família, responia amb el gest tort. A més, si tinguera un marit no seria ton pare, seria ton tio. Però això és igual!, insistia la menuda. Així no estaríem soles. No estem soles, preciosa, tenim a Sara. A més, no vull lligar-me de nou a un home. A cap home. Sols espere que tingues més sort amb ells... Fi de la conversa. Que gire la roda, va concloure Berta.

La mare va transitar per la seua infantesa disfuncional pintant amb una dedicació indestructible. I també va omplir desenes de llibretes amb històries de xiquetes sense pares que salvaven el món de monstres, invasions alienígenes i virus mortals. Relats escabrosos, explícits en la representació de la violència, que glaçaven la sang de Berta quan la nena li’ls mostrava. Per algun lloc havia de brollar la desgràcia, es consolava la tia. Es va sentir temptada de buscar ajuda professional per a la neboda, però tampoc no en va voler fer un gra massa: Minerva era una nena de vocació solitària però amb raonables habilitats socials. Moguda però educada. Sol·lícita amb les visites de les amigues de la tia. Discreta amb els homes, cada vegada un de diferent, que acompanyaven Berta a casa i dormien en la seua habitació. Mascles de joventut gimnàstica, fibrosos i trempats, homes de maduresa enformolada, vistosos exemplars d’edat diversa amb els quals Minerva es trobava de matí i bescanviava sovint un parell de mots amables, arrogant-se la funció de comitè de recepció. O de comiat, si com passava sovint, els amants eixien esperitats, des de la consciència de la seua caducitat. Una tipologia variada de visites masculines que va anar perdent vigor i periodicitat amb el temps en la mesura que a la tieta se li va anar desapegant la carn dels braços, els glutis perdien redonesa i els llavis, un dia molsuts i orgullosos, s’assecaven mentre el cutis el travessaven escamots de solcs immisericordes. Desperfectes que mai no es va afanyar a dissimular amb el compte corrent.

Abans d’això, quan la bellesa de Berta encara acampava en el zenit i Minerva ja era una preadolescent, la jove va acabar assumint que cap d’aquells rondaires esdevindria un nou oncle, una dèria que hauria d’amagar en un calaix perdut. Alhora, tanmateix, no entenia la rotació extrema, l’eixam de borinots, tots diferents, que aterraven en els llençols de Berta. Fins que va tenir edat suficient per entendre la naturalesa de la relació amb els homes. Impressió que va corroborar amb Sara, l’esquerpa i fidel secretària de la tia, la persona que atenia personalment totes les necessitats de Minerva i que de vegades passava la nit a casa, quan s’amuntegava la faena de l’empresa, una pròspera factoria de mobiliari i cuines de disseny per a habitatges de luxe. Una especialització que, més endavant, preservaria el negoci dels embats més severs de la crisi. Sara també estava divorciada, no tenia fills i tampoc no havia de retre comptes a ningú. Berta i ella feien un tàndem granític, configuraven un cercle de confiança impenetrable. Una relació que, ja us avance, tan sols va poder dissoldre la mort d’una d’elles.

Un dia que Minerva i Sara s’havien quedat a soles en una sobretaula, perquè Berta havia d’atendre una llarga telefonada de negocis, la jove li va amollar a l’assistent les preguntes que no havia tingut el coratge de fer-li a sa tia. Sara va escoltar amb molta atenció abans de respondre. Et pregue que no la jutges malament: el marit de Berta li va fer molt de mal. L’encarregat de vendes de l’empresa. Ben plantat, eficient, encantador, esportista, atent. Semblava un caramel desembolicat que havies de posar-te a la boca. Barrejar amor i treball no porta coses bones, però ningú va fer el cor fort d’advertir Berta dels perills, perquè feien bona parella, desprenien un fulgor especial. Es casaren. Aviat, ell va ascendir en l’empresa. Però el frec amb els diners el va llançar a perdre. Sovint arribava borratxo i drogat, empestat d’alcohol i perfum de dona. Arribava tard a treballar. Ella no ho volia veure. I ell sempre trobava la manera de fer-se perdonar. Potser no t’ho hauria de dir, però en el llit la tornava boja. I tenia aquell posat de presentador de televisió que desarmava Berta. Un dia, tot va acabar. Ell va dir que havia conegut a algú i que se n’anava. Quin malparit. Això va destrossar ta tia.

La resta ho pots intuir, ja eres prou gran. T’agrairé que no aprofundim en detalls que, en tot cas, no són cosa nostra, ni teua ni meua... I te’n diré més: per experiència, l’entenc perfectament. Vols dir, Sara? Si arribe a saber segons quines coses, no m’hauria casat. Ta tia té raó: amb una vegada és més que suficient. I què va passar amb el teu marit? També era un malparit? Fas massa preguntes, senyoreta. T’abelleix provar uns ditets de Borgonya, ara que no et veu Berta? Sí, per favor. Per què vols brindar? A Minerva no se li va ocórrer en el moment res susceptible de merèixer un brindis. Sara va fer-ne la proposta.

Quan Berta va tornar, les va trobar brindant per un món sense malparits. La tieta va entendre que aquells minuts d’intimitat entre la neboda i Sara li estalviarien un cabàs d’explicacions incòmodes. Que l’assistent i amiga li hauria contat prou coses per no haver d’entrar en segons quins detalls. Que gire la roda, va dictaminar.

Imagineu la festa d’aniversari d’un gran diari de províncies. De quan la premsa escrita habitava el més alt de la cadena tròfica comunicativa. En un passat remot. Una celebració aixoplugada per un caríssim monstre de ferro, icona dels anys de vi i roses a la riba de ponent del Mediterrani. Bastant abans que el vi començara a picar-se i vessar sobre els lloms de la massa estupefacta i les roses es marciren i cobriren el terra amb un mant de tumefacció.

Un cambrer que camina entre el formiguer de gent endiumenjada i cofoia oferint una safata amb begudes passa per davant d’un jove periodista, un valor emergent de la crònica política. A prop, bamba una redactora en pràctiques de la secció de cultura. Dues mans tractant d’aferrar la mateixa copa de chardonnay. Somriures creuats. Disculpa, agafa-la tu, hi ha més copes. Clar, n’hi ha de sobres, sí. Un silenci nerviós, expectant.

S’observen. El rostre de la jove no és desconegut per a ell. La redacció és gran, però no tant per no reparar en la xicota amb els cabells recollits en una cua de cavall que travessa amb decisió les zones comunes movent els malucs amb l’energia cinètica justa. No han parlat mai. Tampoc no en recorda el nom, perquè no llegeix les altres seccions. I no ha estat fàcil reconèixer-la empolainada i amb els cabells solts. Però ara que la té al davant s’acaba d’obrir tot un continent càlid i inexplorat. Ella és menuda i proporcionada. Un físic equilibrat, harmònic, no massa espaterrant. Però amb uns ulls verd maragda grossos, gegantescos. Hi ha quelcom de magnètic en la mirada distreta, de globus oculars movent-se de pressa, auscultant l’entorn. Hi ha quelcom de suggeridor en els llavis carnosos i un punt asimètrics: abundós el superior, més contret l’inferior. El nas, petit, de definició perfecta, fa ressaltar aquella boca que, vista de prop, dispara el desig del jove periodista.

Ella s’hi havia fixat amb molta més intensitat: el xicot és bru, alt i malgirbat. Seriós com un jutge a punt de dictar sentència. Però té el rostre acriaturat i les faccions dolces i agradoses, d’algú amb qui deixaries el gos o els fills per eixir a sopar, enlletgides per una barba desestructurada, feta amb els brots capil·lars aïllats i indecisos d’una post-adolescència massa llarga. Llavis fins, en contrast amb una obertura bucal gran. Nas a punt de ser massa llarg. Ulls orientalitzats, més japonesos que xinesos, que evoquen llunyanament una estrella de Hollywood. Avaluat en la distància curta, el xicot li agrada encara més. Molt més. Definitely maybe , pensa, com el títol del disc d’Oasis, les lletres del qual, si tanca els ulls i es concentra, podria recitar de memòria. Em diuen Tristany. Ho sé, t’he llegit. Qui no coneix el periodista revelació del diari? I per què estàs sufocant el riure? És graciós. Què és graciós, això de la copa? Sí. Bé, no sols. No sols? Ho sent, però no caic. És que el meu nom és Isolda. T’ho pots creure? Hòstia... Sí? Ho dius de veritat? Noooo, faig conya... Però molaria, eh? Eres molt graciosa... Però si no et diuen Isolda, em deus un nom. Soc Minerva. Content? Interessant... La deessa de la saviesa i de les arts, no? Ei, sí, no està malament per a un redactor de política. Oh! Faré com si no haguera sentit aquest comentari injust, diu fent un gest de desaprovació amb les mans amb una teatralitat exempta d’encant. Tristany s’avergonyeix de la poca traça, abaixa els ulls i els clava en les sabates que ja han perdut la lluïssor de fa unes hores. Sent la intimidació de la bellesa intel·ligent de la xicota. I somriu. Somriu amplament, com un nadó que descobreix l’arena de la platja. És el primer somrís franc que la jove amb nom de divinitat romana arranca del circumspecte periodista emergent que ve de passar uns anys difícils. Traure’l d’aquell pou profund és un bon inici.