Xavier Aliaga - Ja estem morts, amor

A Minerva i Tristany no els lligarà una coincidència nominal, un atzar operístic i artúric. Tot i ser tan diferents físicament com una papallona i un parotet, s’han agradat. El vi farà de poció amatòria, desmuntarà barreres pedra a pedra, sobretot les del jove confús i encara expectant davant una ofensiva franca i directa que el desarma i a la qual no està acostumat. Unes hores més tard, el mur caurà totalment, la trobada acabarà desordenant hormones i llençols en la batalla raonablement triomfal de cossos acabats de conèixer-se. Després, Minerva i Tristany ocuparan la resta de la llarga nit a constatar les dissimilituds de caràcter. Tot i que també s’adonaran que comparteixen un seguit gens menyspreable de circumstàncies vitals, com ara l’orfandat. El sexe ha anat bé. Sobretot la segona vegada, al matí, quan en despertar s’han trobat al llit, enredats l’un amb l’altre. L’estat boirós i babau que deixa la ressaca els ha fet riure. Però no tant com la felicitat de comprovar que han passat la nit amb la persona encertada. Els costarà separar-se, tot i que saben que es tornaran a veure en unes hores. Ell pensa que, tal vegada, ella és el que necessita ara. Algú que desordene l’habitació i faça entrar la llum. Ella pensa que, segurament, ell és el que necessita. Algú que ordene el trànsit en un cap dispers i somiatruites. I que no siga un malparit.

Ella no li va confessar mai que havia provocat la topada, que feia dies que pensava com ho faria. Ell sempre ho va sospitar, però tampoc no va demanar explicacions. Ni aquell dia ni mai.

No us he contat l’episodi de la copa de chardonnay solament perquè siga bonic. Sense aquella trobada, Anaïs, aquesta narradora, no hauria existit mai. Tampoc la meua germana Chloe. Tampoc no haguérem existit si abans d’això, altres quatre persones s’hagueren conegut i enamorat, i hagueren decidit tenir descendència. I això ve a tomb perquè no us havia parlat encara ara dels meus avis paterns. Un any abans de conèixer Minerva, Tristany acomiadava les restes d’Adolf, el pare de mon pare i un dels quatre avis i àvies que no vaig conèixer. Una cerimònia civil crematòria consistent en un parell de parlaments bastant freds i l’audició d’un fragment de l’últim acte de Parsifal , l’òpera predilecta del difunt. Així estava disposat i així es feu, tot i que les litúrgies previstes per Adolf subratllaven el desajust entre l’èpica wagneriana i la senzillesa trista de la cerimònia, amb uns pocs amics i coneguts sentint la música en una postura absorta i intel·lectual, relligant els records no sempre relacionats amb la víctima. Perquè hi havia qui mastegava les preocupacions quotidianes, la multa pendent de pagament, la reserva de les vacances, la reunió de departament. Quefers miserablement desconnectats de la solemnitat del moment. Adolf no havia deixat grans empremtes en la vida de ningú. Era un individu a qui s’estima amb la intensitat justa, com s’estima a les persones que ni omplin ni molesten.

La cerimònia fúnebre d’Adolf era com un intent trist de clonació del comiat, set anys abans, de la meua àvia materna, Andrea. El fragment operístic que ella havia triat procedia de La Bohème , de Puccini: «Adeu, vida de somni, | adeu, baralles i gelosia...». A Andrea, una catedràtica universitària de llengua, calia reconèixer-li que havia conservat el sentit de l’humor fins al final. A Tristany li hauria plagut més el dramatisme de la terra caient sobre el taüt. O de la làpida del nínxol segellada per sempre. L’òpera, tan estimada pels seus progenitors, tan present en els quefers familiars, rebotava en el cervell de mon pare i es perdia per l’espai exterior. No li agradava. I la cerimònia de cremació li semblava poc escaient. Adolf, incinerat. Un joc de paraules amb un punt pervers: molts pronunciaven el nom amb accentuació plana, a la manera germànica, per una absurda desconeixença de la llengua del país. Sols per això, Tristany s’hauria estimat una altra cosa. Amb tot, calia ser respectuós amb les últimes voluntats dels progenitors.

En els seus últims anys de vida, Adolf havia combatut la tristesa i les poques ganes de viure amb el sant grial musical. El pare de mon pare era un d’aquells músics amb ofici, però sense talent, que, a pesar de tot, aconsegueixen fer de la música un mitjà eficient de subsistència. No havia pogut materialitzar el somni de ser el primer violí d’una gran orquestra europea, però el treball de professor de conservatori havia estat un premi de consolació modest però satisfactori. Passa que el conformisme, com la resignació, postren i aplanen, es mengen les defenses, són un mal bagatge contra els avatars inesperats, posem per cas la mort prematura d’una esposa. Adolf mastegava les ferides entre àries i simfonies. Vivia el trauma fent puntelletes sobre els pentagrames, dansant entre antidepressius i ampolles de Macallan, en una alternança reglada que generava el miratge de poder suportar el buit de l’esposa i el neguit provocat per un fill esquerp i opac, l’únic que havia volgut tenir la parella, el plançó que havia mastegat el sofriment de la prematura absència materna a còpia d’estudiar i treballar amb una dedicació malaltissa, alienant.

Pare i fill s’havien distanciat definitivament amb la desaparició de la mare, el pegament que els unia, l’antídot contra l’ensopiment i les cares de pomes agres. La malaltia i la mort de la matriarca havien abolit l’agitació, tan terapèutica i necessària en aquella casa. El pont s’havia assolat. Pare i fill no saberen compartir el dol, no reforçaren el seu vincle a partir de la pena comuna. Tristany no trobava el temps per estar amb son pare, ni veia la manera de cauteritzar les nafres del progenitor. El fill s’irritava amb les dependències paternes, amb la falta d’esma. El pare s’irritava per la manca de comprensió del fill. Cadascun s’anava tancant en la seua pròpia closca.

La mort d’Adolf va ser ràpida, indolora i trista. Sol, a casa. Després de deglutir amb parsimònia una truita de creïlles amb uns rosegons i un parell de whiskys. El cor li va presentar la dimissió irrevocable, com un rellotge que es para sense avisar. Una punxada, una mà al pit tremolosa i desconcertada. I abans de prendre’n plena consciència, ja no hi havia consciència. Tristany va sentir un alleujament mesquí: no hauria de fer-se càrrec d’una degradació lenta, medicada i angoixant. Tota aquella merda experimentada sobre les carns flonges i castigades de la mare, la manera en què es consumia a poc a poc, devorada per dintre amb el pas lent i desesperant d’un cuc, amb la morfina com a amiga. El pare no passaria per aquell calvari. I ell, tampoc. Millor així. Es tractava d’un pensament alhora miserable i balsàmic. Mon pare, amb tot, tardaria una mica a assimilar el significat últim de la desaparició d’Adolf.

En tornar després de la cerimònia fúnebre a la casa dels pares, un pis espaiós de l’Albereda de València, prop del Palau de la Música, Tristany va sentir com li aparcava damunt dels muscles un camió de gran tonatge. Va sentir apegada a la camisa la solitud més rotunda. Va restar durant hores escarxofat al sofà, bevent un gran reserva Ribera del Duero i deixant caure sobre el reproductor, un rere l’altre, els vinils de la col·lecció dels progenitors. Una manera d’omplir les absències invocant un gènere que havia arribat a detestar. Un cert masoquisme sofisticat. Adeu, vida de somni.

De matinada, poc abans de perdre’s entre la boirina alcohòlica, Tristany va decidir que posaria a la venda aquell pis atapeït de records, que donaria a alguna institució la roba i regalaria als amics dels pares tots els seus discos.

Sols va conservar les fotografies i el vell violí del pare. Tot i simbolitzar l’agror, el fracàs i l’ensopiment de la persona que el tocava. O tot just per això: per recordar allò que Tristany no volia ser.