Xavier Aliaga - Ja estem morts, amor

Quan arribaven els dies de lliurar o les vacances, els pares eren uns estranys que no sabien què dir-se i que bolcaven l’atenció sobre la filla per no fer més evident que havien oblidat com estimar-se. Una tensió silent. La corda que els unia s’esfilagarsava davant els ulls, entre converses que no arribaven mai i tensions que no es resolien, com dos boxejadors que es temptegen i dansen l’un a l’entorn de l’altre i castiguen el fetge del rival sense trobar el colp definitiu. En algun moment sonaria el gong i s’acabaria tot, pensaven. Combat nul. Si feien un esforç, la relació s’assemblaria algun dia al que havia estat. Ho creien honestament, era el que desitjaven de tot cor.

Per això, malgrat la incertesa i imperfecció de les vides en comú, compraren la casa de la urbanització. Tres-cents metres quadrats d’adossat amb tres plantes, soterrani amb garatge i jardí. Una nova llar, com si no, beneïda per Berta.

Compraren la casa. Decidiren fer això. I unes altres coses.

Quan vaig fer cinc anys, es va celebrar en la nova casa, un dia perfecte, assolellat i primaveral, una gran festa amb globus, garlandes, tortada de xocolate i galetes, regals i una pallassa que sabia maquillar. Una doble celebració d’aniversari d’arribada a un nou entorn. Una barreja estranya. Hi havia companys i companyes del col·legi i xiquets i xiquetes de la urbanització. Hi havia mares que, amb Minerva al davant, elogiaven la decoració infantil, les plantes del jardinet, l’espai diàfan i gran de l’habitatge, l’encertada tria del parquet de fusta natural o l’atrevit color taronja del banc de la cuina. Les mateixes mares que, quan Minerva no hi era, malparlaven del tipus de plantes triades per a l’espai, de com de car i difícil és el manteniment del sòl de fusta natural o de com de ràpidament s’avorriria l’ama de la casa de l’irritant color taronja del banc de la cuina que havia triat amb una lleugeresa insòlita. Entremesos entre converses circulars sobre fills, maternitat, paternitat i xafardejos escolars. I tu a què et dediques, Minerva? Treballe en una galeria d’art. Ah, molt interessant, pensava que eres periodista, com el teu home... I on has comprat les flors?

També hi havia pares que bevien cervesa i que enraonaven amb una previsibilitat insubornable de coses de pares, sexe, futbol o el fascinant món de l’automoció. Temes que s’esgotaven abans d’entrar en la polèmica política de la setmana, moment en el qual el pare s’esmunyia discretament per no ser objecte d’un interrogatori. Tu eres periodista, no?, Sí, però hui faig festa. A més, si em disculpeu, he de fer fotos, he d’anar a buscar beguda, he de veure si Minerva necessita alguna cosa, s’excusava, la manera de no encetar un intercanvi dialèctic amb senyors als quals no els interessava en el fons la seua opinió, sinó pontificar amb algú autoritzat al davant sobre temes sobre els quals tenien un criteri construït amb prejudicis, llocs comuns, dos titulars mal llegits i una frase agafada al vol d’algun tertulià. Potser algun altre dia dedicaria cinc minuts a posar algun indocumentat al lloc.

Hi havia tota aquella gent, amistats circumstancials, de veïnatge, la immensa majoria de les quals no perdurarien. I el lil·liputenc entorn familiar, representat per la tia Berta, qui s’havia reservat el regal més gros i bonic: una preciosa bicicleta amb rodetes, feta portar expressament des d’Itàlia, que va fer que se m’eixiren els ulls d’òrbita. El moment indiscutiblement estrella després de la tortada, les cucanyes i les cares decorades amb dibuixos de papallones, marietes o màscares de superherois.

Un dia perfecte, ja us ho havia dit. Quan tot va acabar, jo estava feliç, dissimulant amb hiperactivitat el cansament, agitant les noves joguines, demanant aigua, saltant sobre el sofà. La mare estava radiant i exhausta, satisfeta perquè tot havia anat bé. I perquè no havia vist Tristany consultar el mòbil cada vint segons. El pare estava feliç perquè nosaltres ho estàvem. Ha sigut el millor dia de ma vida, els vaig dir. Ens n’alegrem, preciosa. Saps què passa, Anaïs? Que encara hi ha un altre regal. Sí? I què és? Puc veure’l? No és un regal que pugues veure, encara... La mama està embarassada. Tindràs un germanet. O una germaneta, encara no ho sabem. Què et sembla?

El pares havien decidit no ajornar més allò que tenien previst gairebé des que van decidir portar criatures al món: els seus fills o filles no tornarien a estar sols, com els havia passat a ells. El matrimoni encara no havia passat pels pitjors sotracs. Volien continuar junts. I tenir un altre fill. O filla, tant era. I estipulat això, no convenia que s’eixamplara la diferència d’edat entre germans. O germanes. Intuïen que la meua resposta podia ser escèptica, fins i tot reactiva. Havien debatut molt si el dia de l’aniversari era el moment més adient, però trobaven que vestir la notícia com un gran regal, solemnitzar-la, podia fer de vaselina. Em vaig quedar mirant els pares, molt fixament. Vaig romandre callada un instant, amb la boqueta oberta, escrutant la mirada dels progenitors. Hi havia tot un discurs molt ben elaborat en funció de qualsevol dels escenaris possibles. Un raonament que esperava la resposta per ser articulat. L’entusiasme desbordat ja es podia descartar. Es covava alguna cosa entre la indiferència i graus variables d’hostilitat. Demà anirem al parc i estrenarem la bicicleta, veritat que sí?, vaig dir en acabant. Per tornar a fer salts sobre el sofà com si res.

La mare no estava predeterminada a ser filla única. Aquell no era el pla. Quan tenia tres anys, els meus avis li van dir que, tal vegada, l’any següent, l’altre, al més tardar, la cigonya portaria un germanet o una germaneta. O qui sap si hi vindrien bessons. T’imagines, Minerva? Dos germanets, tot d’una! I podem dir-li a la cigonya que millor si és una nena? Em sembla que no, però ens has de prometre que si és un xiquet el voldràs igualment. Fins i tot sense tenir garanties de poder tenir una germaneta amb qui jugar, a qui pentinar i acotxar a la nit, a Minerva li va semblar la millor notícia que li havien donat mai. Saltava esvalotada d’una banda a l’altra de la casa, feia preparatius i traginava llistes de noms possibles, alternant-ne de masculins i femenins, combinant-los en previsió que, finalment, hi haguera bessonada. O qui sap si més de dos, perquè la mestra li havia confirmat que això era possible. Però tres no, mami, que són molts i cridaran i ploraran i faran molt de soroll, tres no, eh?

Hi ha promeses que se’n van a dormir i no desperten mai.

Durant una excursió pel Pirineu lleidatà, en un congost no massa exigent, la meua àvia materna va perdre peu en relliscar amb la grava del camí. Es va quedar amb el cos deixat caure en el pendent, una costera pronunciada però no abissal. No era complicat pujar-la, el perill real era escàs, però ella va tenir por, va començar a cridar i moure’s. I el marit, espantat, va curtcircuitar, es va apressar, va entropessar i va caure sobre l’esposa, colpejant-la i arrossegant-la muntanya avall. Abans d’aterrar en una roca sortint, dos-cents metres en direcció al final del barranc, els dos cossos havien fet repetidament de sac de boxa contra les roques. Quan l’equip de rescat va aconseguir acostar-s’hi, el meu avi havia mort. I l’àvia estava inconscient i havia vessat litres de sang entre pedres i matolls. Quan va arribar al quiròfan ja no li podien reconstruir el crani. No per viure.

Minerva no va veure les restes dels seus progenitors, els seus rostres deformats pels colps, irreconeixibles. Anys després, no va tenir tanta sort amb els cadàvers desfigurats de les filles.

Us deveu preguntar per la condició de fill únic de mon pare. Tampoc no va ser programada conscientment, però els meus avis decidiren, quan Tristany va fer sis anys, que ja havien fet tard per tornar als còlics, els bolquers pudents, les revisions pediàtriques, els nervis desfets pels plors i la manca de descans i la resta de petits-grans detalls que poden fer de la criança un purgatori. Un nou membre en la família, a més, complicaria els quefers del matrimoni. Ho havien vist en parelles del seu entorn, condicionades per extraescolars, reunions, compres i tot el seguit de petits-grans detalls multiplicats per dos (o per tres). I després hi havia l’adolescència, que podia ser igualment enutjosa. La criança no s’acaba mai.