Marco Magrini - Cervell - manual de l'usuari

Vasopressina

Hormona, neurotransmissor i neuromodulador, la vasopressina està composta per nou aminoàcids. A més de desenvolupar tasques més prosaiques, com ara fer d’antidiürètic i de vasoconstrictor, en el cervell humà aquesta molècula té una funció estratègica: la continuïtat de l’espècie. La vasopressina intervé en els mecanismes del comportament social, en l’impuls sexual i en el vincle de parella. És cèlebre el cas del Microtus ochrogaster , una mena d’hàmster marcadament monògam (una raresa entre els mamífers) que viu a l’Oest Mitjà americà: si se’l priva de la vasopressina, també ell acaba divorciant-se.

Testosterona, estradiol, progesterona

Així com el sistema nerviós central fa servir els neurotransmissors per enviar els seus missatges, el sistema endocrí fa servir les hormones. Les anomenades hormones sexuals , com la testosterona (masculina) —a la imatge de dalt—, l’estradiol i la progesterona (femenines), tenen un paper decisiu tant en el desenvolupament embrional del cervell com en les diferències, petites però sensibles, de l’encèfal adult en els dos models disponibles. [g173] Homes i dones produeixen testosterona o progesterona, però en proporcions radicalment diferents.

Cortisol

El cortisol tampoc és un neurotransmissor en sentit estricte, però tot i així és una molècula capaç d’influenciar sensiblement la màquina cerebral. Producte de les glàndules suprarenals (seguint ordres de l’hipotàlem [g51]) com a part del complex mecanisme de resposta al perill prolongat, [g115] el cortisol s’anomena també “hormona de l’estrès”. [g190] Si els nivells de cortisol es mantenen alts per un llarg període, es registren danys als hipocamps [g50] i un índex més ràpid d’envelliment cerebral. El cortisol interfereix en el procés de l’aprenentatge. [g157]

Endorfines

En parlem en plural perquè les endorfines són tota una categoria d’opiacis (“morfines endògenes”, és a dir, produïdes a l’interior del cos) que inhibeixen els senyals del dolor, l’alleugen i poden oferir una sensació de benestar, d’eufòria i tot. S’alliberen durant l’exercici físic [g91] i l’activitat sexual, però també en cas de dolor. Alguns aliments, com la xocolata, estimulen l’alliberament d’endorfines.

Li podem garantir que el seu cervell no està farcit de cola. Però és això el què han cregut els científics durant gairebé un segle.

Les neurones, les cèl·lules de la intel·ligència, representen només una part de la massa cerebral. La resta està formada per una altra categoria de cèl·lules, anomenades glia o neuròglia (del grec γλοία, ‘cola’). Descrites per primera vegada a la darreria del segle XIX, han estat considerades molt temps com una mena de bastides que sostenien les neurones-superstar. Però la perspectiva va canviar radicalment a partir dels anys vuitanta, gràcies a Albert Einstein.

El físic més gran de tots els temps no s’ocupava de neurociències. I, tanmateix, hi va fer una aportació involuntària post mortem . El 1955, mentre fa l’autòpsia del cadàver d’Einstein, a un metge de l’hospital de Princeton, un tal Thomas Stoltz Harvey, se li acut sostraure el cervell del geni. L’estrany furt —justificat en nom de la recerca científica— li costarà una pila de maldecaps.

Malgrat tot, no sembla que l’encèfal d’Einstein tingués res d’especial. Fins al cap de trenta anys, la professora Marian Diamond, de la Universitat de Berkeley, no va aconseguir assenyalar un tret peculiar en una de les quatre mostres diverses: a l’àrea del lòbul parietal, on es localitzen el raonament matemàtic, el coneixement espacial i l’atenció, les cèl·lules de neuròglia d’Einstein eren molt més nombroses del normal. El descobriment, com passa sovint, va ser discutit i parcialment retractat. Però amb aquell indici n’hi va haver prou per obrir de bat a bat la porta a un alluvió de recerques i descobertes que, de fet, tot just ha començat.

Avui sabem que les cèl·lules de neuròglia acompleixen diverses tasques. És veritat, com temps enrere es pensava, que fan de mur de contenció: envolten les neurones i les mantenen al seu lloc. Però també s’ocupen de la intendència: nodreixen i oxigenen les neurones. Fan d’electricista, perquè construeixen la beina mielínica que regula la transmissió del potencial d’acció al llarg dels axons. I certament passen l’escombra, ja que mantenen a distància els agents patògens i fagociten les neurones que ja no són actives.

Un ventall extraordinari de funcions diverses, sense les quals el cervell humà no marxaria com cal. Ja en el curs de l’embriogènesi —quan el cervell emprèn la fase d’autoacoblament dins la placenta—, les cèl·lules glials regulen la migració de les neurones i produeixen les molècules que determinen la ramificació de dendrites i axons. Estudis recents atribueixen a les neuròglies la capacitat de comunicar-se entre elles per via química. Al contrari que les neurones, són capaces de mitosi, és a dir, de dividir-se i de reproduir-se.

Moltes fonts sostenen que les cèl·lules de neuròglia són entre cinc i deu vegades més nombroses que les neurones. Però un estudi recent ha dissipat aquest mite i defensa que la relació és més aviat d’equivalència. Segons aquest complex mètode de càlcul (discutit com sempre per alguns), en el conjunt del cervell hi ha vuitanta-sis mil milions de neurones i vuitanta-quatre mil siscents milions de cèl·lules de neuròglia. Però amb diferències significatives entre les diverses àrees de l’encèfal. Les cèl·lules glials al còrtex cerebral, la part del cervell que més clarament divideix els Homines sapientes de les altres espècies, són quasi quatre vegades més nombroses que les neurones. I en la matèria blanca del còrtex, on es troben la majoria dels axons mielinats, les neuròglies són veritablement deu vegades més nombroses que les neurones. Sense voler incomodar el pobre encèfal d’Albert Einstein, és evident que les cèl·lules glials tenen un paper actiu en la generació de la intel·ligència.

Fatalment, la seva importància és encara més apreciable quan les coses van pel pedregar: poden produir massa citocines, que danyen les neurones en el mal d’Alzheimer; el seu mal funcionament té un paper en el Parkinson i en l’esclerosi múltiple, i sembla existir un lligam entre la depressió i les seves dimensions i densitat. En general, es podria dir que la primera funció de les cèl·lules de neuròglia és la de mantenir l’homeòstasi, l’estat d’equilibri fisicoquímic d’un organisme. Dit altrament, preservar l’ stato quo .