Marco Magrini - Cervell - manual de l'usuari

Aquest cervell és la versió 4.3.7 (G-3125) 2d’un sistema nerviós acuradament evolucionat en centenars de milions d’anys de perfeccionaments genètics, per proporcionar-li una experiència completa de vida humana en aquest planeta.

Per a la guia de les actualitzacions (actualment no disponibles), consulti la secció “Versions futures” . [VERSIONS FUTURES, 223]

2La versió número 4.3.7 (G-3125) té la composició següent:

4 = invertebrats/vertebrats/mamífers/primats.

3 = homínids/australopitecs/ Homo .

7 = Homo habilis / Homo ergaster / Homo erectus / Homo antecessor / Homo heidelbergensis / Homo sapiens / Homo sapiens sapiens .

G-3125 = nombre de generacions (estimació) des de l’adveniment del cervell d’home modern ( Homo sapiens sapiens ) fins al cervell de vostè.

Anatòmicament, el seu cervell es presenta com una sola cosa, però no ho és. Tot sovint és idealitzat com una xarxa de neurones, però això és una simplificació excessiva. Podríem dir, si de cas, que és una xarxa de xarxes de xarxes.

Cadascuna de les cèl·lules cerebrals [▸18], isoladament, podria ser vista com una microscòpica xarxa fonamental, governada per les instruccions genètiques que ella mateixa conté i operada per milions de canals iònics, bombes de sodi-potassi i altres artefactes químics que en regulen el potencial de membrana, és a dir, la diferència de voltatge entre l’exterior i l’interior. Però la realitat és que, tota sola, aquella unitat de càlcul isolada no serviria per a res. La neurona expressa tota la seva força en conjunció amb altres neurones.

No és casual que les informacions no es trobin a les cèl·lules cerebrals, sinó a les connexions entre elles, les sinapsis. [▸24]

Típicament una neurona pot tenir milers de connexions amb altres tantes neurones postsinàptiques. Les neurones adjacents s’organitzen en nuclis, les unitats funcionals —per exemple, només a l’hipotàlem, [▸51] que té la mida d’una ametlla, n’hi ha més de quinze, cadascun amb les seves feines específiques—, o bé s’encadenen per formar els circuits cerebralsque controlen funcions concretes del seu cervell, com el son o l’atenció. I així com moltes neurones formen un circuit, molts circuits uneixen les seves forces per produir resultats diversos com el llenguatge o l’empatia. És aquesta monumental xarxa de xarxes la que genera la consciència i la intel·ligència. [▸74]

El sistema no seria igual d’eficient si no fos per una altra xarxa paral·lela, amb la qual està íntimament intricada: la de les cèl·lules de neuròglia[▸34], que es dedica a nodrir, oxigenar i netejar les neurones i que, sobretot, regula la velocitat extraordinària dels axons—les autopistes neuronals de llarg recorregut [▸24]— i els recobreix amb un greix esblanqueït anomenat mielina, que, per dir-ho curt, amplifica el senyal. [▸37] El còrtex cerebral, que contràriament als nuclis està organitzat en sis estrats jeràrquics, deu la seva eficiència a la gran velocitat dels senyals a grans distàncies. Pensi només que la llargada total de les fibres mielíniques del seu cervell (començant per la matèria blanca que ajunta els dos hemisferis, el cos callós) és estimada aproximadament en cent cinquanta mil quilòmetres. Gairebé quatre vegades la circumferència de la Terra a l’equador.

Es podria afegir que, en aquesta xarxa de complexitat monstruosa, hi juguen en equip l’ hemisferi dreti l’ hemisferi esquerre(que regulen les parts oposades del cos), hi juguen en equip els quatre lòbuls i les diverses àrees funcionals del còrtex (que orquestren el pensament i les funcions executives) i també tots els altres components de la màquina cerebral, cadascun d’ells caracteritzat per la quantitat i la qualitat de les neurones que hostatja, cadascuna al seu lloc, amb la seva jerarquia i la seva missió. Dit altrament, la xarxa cerebral està formada per múltiples subxarxes.

La gran piràmide de Gizeh, La Gioconda , el Rèquiem de Mozart, els descobriments de la gravetat o de l’evolució natural són només alguns exemples de quines meravelles poden produir les neurones quan s’organitzen en la superxarxa de la ment humana.

Segons algunes estimacions, un ésser humà mascle de pes mitjà està compost per gairebé trenta-set bilions de cèl·lules. És a dir, tant si és una dama esvelta com un jovencell robust, per construir un exemplar humà com vostè s’han de menester un nombre exorbitant de maons biològics. I, de totes maneres, entre aquell garbuix de cèl·lules dels ossos i de la sang, del fetge i de la pell, n’hi ha un grup que se surt de la norma: el de les neurones.

Els maons del cervell tenen unes propietats sensacionals. Per començar, són elèctricament excitables i, en una intricada xarxa feta de centenars de bilions de connexions, es transmeten impulsos elèctrics i químics a centenars de quilòmetres per hora i en un arc temporal de pocs mil·lisegons.

Es calcula que en el seu encèfal n’hi ha vuitanta-sis mil milions, 3que l’acompanyen des del naixement fins a la mort: contràriament a totes les altres cèl·lules, la immensa majoria de les neurones sobreviu en tot el transcurs de la seva existència. [▸203] És la transmissió d’informacions electroquímiques a través d’una xarxa intricada de cèl·lules cerebrals allò que li permet, en aquest precís instant, llegir i comprendre. Aquesta xarxa és la que li consent la creació de records, idees, sentiments. I encara moltes més coses.

El cos central de les neurones, anomenat soma, té dimensions infinitesimals (el més petit té una amplada de 4 microns, 4 milionèsimes de metre) i tanmateix en alguns casos la cèl·lula es pot estendre per molts centímetres, és a dir, desenes de milers de vegades més lluny. Aquests prolongaments a llarga distància s’anomenen axons : cada neurona posseeix solament un axó, que, una mica com si fos un cable de transmissió, transporta la informació fora de la cèl·lula, cap a altres neurones. A la banda exactament oposada hi ha unes altres prolongacions, a una distància més breu, les dendrites: una neurona té múltiples dendrites d’una forma extremadament ramificada que, com si fossin cables receptors, intercepten les informacions i les transporten a dins de la cèl·lula.

Les neurones poden assumir moltes formes diverses —se’n compten més de dos-cents tipus—, però les divergències més significatives rauen en les funcions que desenvolupen a l’interior de la xarxa cerebral. Les neurones sensitives(anomenades també aferents , que “porten cap a dins”) porten els senyals que entren pels òrgans com els ulls i pels teixits com la pell cap al sistema nerviós central. Les neurones motores(o eferents , que “porten cap a fora”), en canvi, transporten senyals de tipus motor del sistema nerviós central als òrgans perifèrics, fins als dits dels peus, a través de l’espina dorsal. I les interneurones—és a dir, totes les altres— produeixen la meravella de la intel·ligència a través d’una xarxa de connexions monumentalment intricada.

Al cervell de l’ Homo sapiens el nombre d’aquestes sinapsis és enorme. La sinapsi està composta pel terminal que transmet, el terminal que rep i l’espai infinitesimal entre tots dos, anomenat espai intersinàptic .