Marco Magrini - Cervell - manual de l'usuari

Però el cervell no és una màquina en un sentit literal. No és programari ni maquinari, ni software ni hardware . Wetware , n’hi ha que en diuen. On aquest wet , ‘humit’, subratlla la naturalesa biològica de la màquina cerebral.

És el fruit més meravellós —i misteriós— de l’Evolució.

És meravellós perquè no hi ha res, a l’univers sencer, que el pugui igualar en complexitat. I tanmateix és fet dels mateixos àtoms de la taula periòdica que componen les estrelles, pacientment disposats per tal que produeixin el pensament, la paraula i l’acció. Que és tant com dir un munt de coses més: de la història a la filosofia, de la música a la ciència.

És misteriós perquè la mateixa ciència —una creació del cervell mateix— sap que encara no en sap prou. Més ben dit, gairebé res.

No tan sols no acaba de saber com funciona el cervell, sinó que ni tan sols hi ha consens sobre allò que és veritablement. Afigurem-nos, doncs, si pot haver-hi una entesa sobre què és la consciència, la seva característica més sorprenent, la propietat cerebral que ha encès segles d’incomprensions i de debats furibunds, i no només entre teòlegs i filòsofs. A tall d’exemple, no hi ha un acord unànime sobre aquella freqüent pèrdua de consciència que anomenem el son : hi ha més de vint teories alternatives sobre la raó per la qual l’encèfal té necessitat d’adormir-se (tot i que continua treballant). Posats a dir, tampoc no hi ha consens sobre la naturalesa dels trastorns del son i sobre algunes desagradables conseqüències, com la depressió. I, òbviament, ja ho deuen haver endevinat, no existeix un enfocament o una idea comuna sobre la depressió. I així podríem continuar fins a l’infinit. I tanmateix sabem una pila de coses.

Els primers filòsofs es preguntaven si la ment residia en el cervell o en el cor, amb elements d’autoritat com Aristòtil que s’inclinaven pel segon. Avui sabem que el cervell és el centre de control del sistema nerviós de tots els vertebrats i de bona part dels invertebrats. Sabem a través de quins estadis ha evolucionat. Sabem de què està compost. Sabem que conserva el codi genètic en cada cèl·lula, i el sabem llegir. Tenim noves tecnologies com la RMf (ressonància magnètica funcional) o la MEG (magnetoencefalografia) que ens permeten observar les activitats cognitives mentre es produeixen. Estem avançant a una velocitat vertiginosa en la comprensió retrospectiva de tot el sistema.

El manual d’un frigorífic el redacta el constructor del frigorífic. Amb el cervell, que és fruit d’una evolució de milions d’anys de durada, només els indicis reconstruïts per generacions de cervells humans podran finalment resoldre el misteri. És la intel·ligència que prova de comprendre’s ella mateixa, gairebé com si aquesta fos la inevitable evolució de l’Evolució.

Un manual complet de tot allò que sabem sobre el cervell, o que creiem saber, seria monumental i consultable només per un neurocientífic. Aquest manual, en canvi, és suficient per a l’usuari comú d’un cervell humà. És un recull de simplificacions de la cosa més complexa que existeix, però —esperem-ho— d’alguna utilitat per a l’ús cerebral pràctic de cada dia.

“Si el cervell humà fos tan senzill de comprendre, seríem tan simples que no ho aconseguiríem”, diu una famosa citació, tan famosa que ha estat atribuïda pel cap baix a tres autors diferents. 1

Al capdavall, però, n’estem convençuts, el gènere humà ho aconseguirà. És només una qüestió de temps. No pas demà, però d’aquí a 20, 100 o 200 anys els cervells dels Homines sapientes seran capaços de comprendre el cervell. Però hi hauran trigat, des de l’inici de la seva aparició evolutiva, uns quants centenars de segles.

Aquest manual mateix, com el de qualsevol altre producte, no s’adreça ni al passat remot de la nostra ignorància ni al futur distant d’una consciència avui inescrutable. S’ocupa d’allò que es pot fer realment amb un cervell humà avui dia: és a dir, molt, molt més d’allò que es pensa.

Els progressos de la tecnologia, però també l’extraordinària collita de descobriments neurocientífics dels últims vint anys, confirmen cada dia que passa la intuïció de Santiago Ramón y Cajal, un dels pares de la neurociència: “Tot ésser humà, si té ganes de fer-ho”, va escriure el llunyà 1897, “pot ser l’escultor del seu propi cervell.”

És bo que el seu cervell, com el de qualsevol altre usuari, en sàpiga el com i el perquè.

1La citació ha estat atribuïda a Emerson Pugh pel seu fill George, en el seu llibre The biological origin of human values . Però també ha estat atribuïda a Larry Chang, al llibre Wisdom for the soul , i al matemàtic Ian Steward.

Cada segon que passa, fins i tot aquest , el seu sistema nerviós central és el laboratori de milions de reaccions químiques, de les quals vostè, de fet, ni se n’adona. Són el llenguatge que fa servir el cervell per rebre, elaborar i transmetre informacions.

El cervell ha estat concebut durant molt de temps com una màquina. Atès que tota idea és filla del seu temps, René Descartes el va comparar amb una bomba hidràulica, Sigmund Freud amb un motor de vapor, Alan Turing amb un ordinador. Com bé es pot imaginar, Turing va ser aquell que s’hi va acostar més. El cervell no és exactament un ordinador, però l’analogia entre tots dos és innegable.

Tots dos transmeten informacions mitjançant missatges elèctrics. És veritat que en l’ordinador els missatges són digitals (expressats en la matemàtica binària del zero i l’u) i en el cervell, analògics (expressats en un arc variable de mil·livolts). Però la qüestió és més complexa, perquè si la suma dels missatges analògics supera un cert nivell, la neurona “dispara” i transmet un impuls elèctric a les neurones connectades. Si, en canvi, el nivell no se supera, no passa res. Aquest també és un missatge binari: sí o no, engegat o apagat. [SINAPSI, 24]

Tots dos calculen. Però si l’ordinador té una estructura serial, és a dir, que calcula seguint una seqüència predeterminada, el cervell opera en modalitat paral·lela, executant de manera simultània una gran massa de càlculs. [SENTITS, 98] En compensació, els processadors gràfics (anomenats GPU) adopten una tecnologia en paral·lel.

Tots dos han de menester energia: l’ordinador en forma d’electrons, el cervell en forma d’oxigen i de glucosa. [ALIMENTACIÓ, 84]

Tots dos tenen una memòria expansible: en el primer només s’han d’afegir o de substituir bancs de memòria fets de silici, en el segon només cal multiplicar les connexions sinàptiques a través de l’estudi, l’exercici i la repetició. [MEMÒRIA, 67]

Tots dos han evolucionat en el temps: l’ordinador a un ritme exponencial, doblant cada dos anys la seva capacitat de càlcul, mentre que el cervell de l’ Homo sapiens —originat del primitiu cervell dels primitius invertebrats— hi ha trigat 500 milions d’anys i, en els últims cinquanta mil, no ha canviat gaire. De fet, es tracta del mateix model bàsic que vostè, amable usuari, té instal·lat. [TOPOGRAFIA, 41]

Durant segles i mil·lennis s’ha cregut que el cervell humà —deixant de banda el període de la infància, quan aprenem a parlar i a caminar— era substancialment estàtic i immutable. Que un dany físic al cervell era impossible de reparar, ni que fos parcialment. Que un noi endarrerit en els estudis havia de passar comptes amb insuperables límits cognitius, per alimentar així generacions i generacions de desigualtats socials. Es creia que mals costums i dependències eren fardells que s’havien de traginar tota la vida, o que una persona de vuitanta anys no podia mantenir la memòria d’una de cinquanta.