Pere Antoni Pons - La vida, el temps, el món - sis dies de conversa amb Joan F. Mira

Tot d’una després de tornar a València, jo crec que no sentia res de res. Estava molt atabalat, havia de començar a guanyar-me la vida, havia estat desconnectat de tot, no coneixia ningú. A més, els meus germans ja s’havien casat, i amb ma mare i la meua germana ens traslladàrem a viure al carrer de Pelayo, al centre de la ciutat, i vaig ha-ver de fer de cap de família. . .

Em vaig posar a treballar fent classes de grec, que era l’únic que, en el sector de les lletres, es pagava una mica. Durant el primer any vaig fer classes particulars de grec a grups d’estudiants, i al següent vaig passar a donar classe al col·legi nou dels escolapis, al carrer de Misser Mascó. Allà hi vaig estar uns quatre anys, fins que vaig guanyar una càtedra d’institut, que aleshores era una cosa molt seriosa. Una oposició amb deu proves molt dures, totes eliminatòries! Per preparar-la, després de treballar fent classes tot el dia, estudiava tota la nit: durant un any, pràcticament no dormia.

Això pel que fa a la trajectòria professional, però vau fer moltes altres coses. L’antifranquisme, el nacionalisme, l’interès pels temes de cultura i de llengua, es varen crear durant aquells anys?

No. Tot això ja ho portava de Roma, almenys les idees. Les coses bàsiques ja les tenia ben clares. Però aleshores, en una d’aquelles classes particulars que donava, vaig tenir un alumne que havia suspès primer de grec a la facultat. Era Alfons Cucó. Ens vam conèixer, vam parlar, vam veure que teníem moltes idees en comú, i immediatament ell em presentà els seus amics: Eliseu Climent, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Josep Lluís Blasco. . . Que s’havien conegut i fet amics al col·legi dels jesuïtes o a la universitat.

Els orígens del famós Grup dels 17, que novellàreu a El desig dels dies. . .

Més o menys. La meua relació amb aquell grup també tingué a veure amb la meua marginal o paral·lela experiència d’estudiant universitari a València, perquè a la vegada que començava a treballar com a professor encara havia de fer algunes assignatures (de llengua espanyola, història d’Espanya, i etcètera) per convalidar el meu títol. I a la universitat vaig coincidir amb aquell primer grup, i després vaig participar en moltes de les activitats que organitzaren. Encara que, quan aquell grup inicial estava en formació, durant el seu primer curs a la universitat, l’any anterior de conèixer-los jo, ells ja havien fet algunes coses: havien muntat un homenatge a Ausiàs March, i ja havien establert contacte amb alguns professors.

Com s’explica que, en aquell ambient, joves que no es coneixien de res acabessin adoptant, a la vegada però cadascú pel seu compte, una ideologia i unes actituds tan diferents de les majoritàries i oficials?

És bastant poc explicable. Però, de la mateixa manera que jo, de manera espontània o pel meu compte, amb unes quantes lectures i lligant caps d’ací i d’allà, vaig acabar fent-me unes idees bàsiques, ells, amb dinou o vint anys, ja havien elaborat aquestes mateixes idees, també pel seu compte.

Algú del grup les havia heretat familiarment?

No. La majoria procedien de famílies com la meua: genèricament de dreta, no de família comunista o socialista, i molt menys encara nacionalista. Això sí: molt aviat, el nostre grup va entrar en contacte amb Lo Rat Penat, amb els membres que tenien uns pocs anys més que nosaltres, i que eren el grup contestatari que hi havia més a mà. Lo Rat Penat era l’únic lloc on es podien fer cursos de valencià, per exemple. I tots ens hi aproximàvem amb la mateixa intenció: fer pinya al voltant d’aquelles idees nacionalistes, amb els primers nuclis antifranquistes.

Quins eren els noms més importants de Lo Rat Penat?

Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Bargues, Serneguet. . . Aquells, per algun motiu que ara no sé, ja estaven en curs de lligar les idees nacionalistes amb idees de tipus marxista. Durant uns anys, aquell va ser un cau d’activisme d’esquerres, antifranquista i nacionalista. I els dirigents de Lo Rat, ja més grans, de segur que no se n’adonaven de res. En tot cas, tot allò ha tingut més importància del que sembla, perquè la gent que hi anava acabà confluint en un grup que aviat va tindre un gruix bastant gran. Va ser com un Big-bang: del no-res vam passar a ser molts en molt poc temps. I tot es produí molt ràpidament, de manera molt seguida: tot d’una veiérem que compartíem unes idees, després decidírem que calia muntar a la Universitat una mena de sindicat que fóra contrari al SEU, i, poc després, decidírem també que calia organitzar un embrió de força política que poguera tindre un cert ressò i ens permetera impulsar i expandir les nostres idees. Fixa’t que, poc després de formar el grup, ja organitzàrem la primera ruta universitària, inspirats en aquelles rutes que ja s’havien fet a Catalunya, i que havien estat al seu torn inspirades per les rutes d’estudiants francesos a Chartres.

En què consistien, aquestes rutes?

Anàvem caminant en grup fins a un lloc durant tot un dia o dos, dirigits per uns monitors que, prèviament, havien preparat uns temes, que tractàvem i discutíem durant aquells dies. Evidentment, tot allò tenia un caràcter clandestí: a la segona ruta ja tinguérem problemes amb la Guàrdia Civil. La primera ruta va ser la de Portaceli; una altra va ser de Xàtiva cap a la Valldigna; una altra cap a Castelló. . . A la primera, però, ja érem més de cent persones. Vull dir que no érem quatre rates; érem un grup consistent, la qual cosa demostra que les idees que teníem es van escampar ràpid.

La qüestió idiomàtica, llavors, ja anava aparellada a la qüestió de país, doncs?

Sí. Ja anaven aparellades. Per a tothom. Llengua, història, cultura, país, i també democràcia, antifranquisme, i una ideologia més o menys d’esquerres. I la primera conferència pública que jo vaig donar, l’any 62, amb vint-idos anys, era sobre Europa i l’europeisme.

Un bon debut.

El més important i significatiu de tot allò és que, en molt poc temps, passàrem del no-res a ser un grup de gent nombrós i que feia moltes coses, tot tipus d’activitats, que incloïen des de pronunciar conferències públiques fins a la creació d’un sindicat clandestí, amb una publicació en ciclostil, que portava l’Eliseu, i després ja immediatament emprenguérem la creació d’un embrió de grup polític, que rebé inicialment la influència de gent de Barcelona, amb Max Cahner, Jordi Pujol i companyia.

2. La voluntat de pragmatisme. Les ànsies de modernitat

Com s’establiren els primers contactes amb la gent de Catalunya?

El grup de la Universitat varen fer un primer viatge, que organitzà Fuster i al qual jo no vaig poder anar, per conèixer coses de Barcelona. Van anar a Montserrat, van parlar amb polítics d’organitzacions catalanistes clandestines...

Aleshores ja teníeu relació amb els escriptors veterans de València?

Per aquella mateixa època, jo vaig establir, a través de Cucó, els primers contactes amb els escriptors d’abans de la guerra, Xavier Casp i companyia, de l’editorial Torre, que tenien una tertúlia a casa d’un personatge molt curiós, Miquel Adlert, que amb el temps va acabar militant en un blaverisme furibund. En general, tots eren gent bastant conservadora.

Quan vaig entrar en contacte amb aquell grup, simultàniament vaig conèixer també Joan Fuster. Jo, llavors, ja tenia fetes les meues idees bàsiques sobre la llengua i el país, igual com els meus amics. El que passa és que ens vam posar molt contents de trobar una persona tan potent com Fuster que pensava el mateix que nosaltres.

La tertúlia de Casp i companyia, era útil? Teníeu la sensació que hi apreníeu coses?

Sí. No eren uns indocumentats, tenien una certa solvència. El que passa és que, com en totes les tertúlies del món, hi havia més xafarderia que conversa substancial. Fuster també en va tindre una, de tertúlia, alguns anys després, a la qual jo no assistia regularment, i passava exactament el mateix.