Pere Antoni Pons - La vida, el temps, el món - sis dies de conversa amb Joan F. Mira

I les vostres relacions directes amb els catalans, quan es van iniciar?

Molt prompte, també: el 61 o a la primeria del 62. Max Cahner tenia una empresa de pintures, i venia amb un Seat 600 a València, juntament amb la seua dona, Eulàlia Duran, la historiadora, per fer de representant dels seus productes però també per fer proselitisme i per conspirar. Recorde que, quan encara vivia a l’Horta, ell s’aturava davant de casa i em recollia, i anàvem a trobar-nos amb gent. Una vegada vaig acompanyar-lo fins a Perpinyà.

Cahner ja era el tipus dur i decidit que tothom coneix?

Sí. Més que dur, decidit, molt actiu. Pensa que l’any següent ja va fundar Edicions 62, i el primer volum que publicà fou Nosaltres els valencians, que Fuster devia estar elaborant l’any 61, durant les primeres visites que jo vaig fer-li (tenia un munt de fitxes fetes, en capses de sabates). Això també és útil per insistir en la idea de com de ràpidament es va produir tot. Hi hagué com una eclosió, en dos o tres anys es produïren ràpidament fets que foren molt importants; ara, en canvi, a mi em fa la impressió que tot va molt lent, que per fer una mínima cosa cal que passen anys i anys i anys. . .

Com us ho expliqueu?

Perquè va aparèixer una generació de gent nova amb moltes ganes de fer coses amb eficàcia i que donaren uns resultats tangibles. Els més grans no tenien més de vint-i-cinc anys.

Sembla que teníeu molt clar que calia ser pragmàtics.

Volíem fer coses que es notaren i que es veieren. Quan vam organitzar el Partit Socialista Valencià no perdérem temps fent mil reunions prèvies i discutint no sé quines coses, sinó que ja immediatament començàrem a córrer pels pobles, buscant nova gent, muntant actes i activitats. Vivíem presos per una espècie d’exaltació activista permanent.

Hi havia uns dirigents destacats? Qui eren?

Doncs els mateixos que ho han estat també després. Eliseu Climent, per exemple. O Aracil, que no era exactament un dirigent, però va ser una persona molt important per a tots perquè era el que tenia una capacitat de raonament especulatiu més gran i poderosa, a banda que, ja de jove, tenia uns coneixements enciclopèdics. El vaig conèixer quan jo tenia vint-i-un anys i ell vint. Ens va presentar l’Alfons Cucó, i ja d’entrada em va començar a parlar de la Política d’Aristòtil. És l’únic autèntic geni que jo he conegut en la vida. Un tret que compartíem tots els que formàvem part d’aquell grup era la consciència que calia que estiguérem molt informats, que havíem de saber coses, que havíem d’estar al corrent del que passava al món, i que havíem de llegir molts llibres: que havíem d’estar, en fi, molt preparats.

Es pot dir que crèieu en una èpica intel·lectual.

Sí, l’expressió és encertada. Al mateix temps, érem la primera gent, des de la perspectiva valenciana, que tenia una visió internacional de les coses. Ja havíem anat a París a comprar llibres i discos, que després ens passàvem els uns als altres: Georges Brassens, Brel, Edith Piaf. . . I també vàrem ser els primers que van ballar rock’n’roll a València, l’any 62 o 63. Poca broma: els primers que vam ballar rock’n’roll! Muntàvem festes a casa d’algú, qualsevol diumenge a la tarda. L’Eliseu era un gran rocker. I jo no ho feia tampoc malament. . .

No sé per què deu ser, però no em costa gens de creure-ho. Sigui com sigui, això demostra que teníeu també consciència que calia estar al dia, ser moderns.

Sí. Això és un fet que després ha tingut molta importància en l’evolució del nacionalisme progressista al País Valencià. Érem una gent molt arrelada al país, però al mateix temps amb una enorme curiositat per contactar amb tots els corrents i moviments —artístics, polítics i culturals— que es desenvolupaven arreu del món. En un primer moment, sobretot ens abeuràvem de França i de la cultura francesa, però l’influx anglès i nord-americà també els vàrem rebre molt aviat.

Per ser una generació que havia hagut de passar tantes hores en llocs reclosos i controlats, en escoles on bàsicament havíeu d’estudiar, éreu força espavilats vitalment.

Sí. Ara bé, no em preguntes per què: es produí una confluència, que va acabar donant aquells resultats. Segurament, es varen ajuntar tot un seguit de circumstàncies, tant econòmiques com sociològiques (un can-vi d’època al país, tantes coses noves que arribaven de fora), que feren possible que apareguera un grup d’aquell tipus.

Éreu una minoria exquisida, en tot cas. Com us veien els altres companys de la universitat?

No crec que ningú de nosaltres pensara en termes de «minoria exquisida». . . A la Facultat on anàvem, al carrer de la Nau, hi havia, a dalt, Filosofia i Lletres, i a baix, Dret. Entre els companys de Filosofia que no estaven implicats en el que fèiem, hi havia un cert respecte, suport i comprensió. Entre els de Dret, no: ens miraven amb hostilitat. Alguna vegada hi teníem conflictes. Vam fer una petita manifestació amb motiu de la vaga dels miners d’Astúries l’any 62, vam acabar cantant Asturias, patria querida, i els de Dret ens escridassaren. . . Però això només són anècdotes que ja s’han explicat moltes vegades. . .

Quina era la procedència social de l’alumnat?

Aquells anys, a principis dels 60, degueren ser els primers que la procedència social de l’alumnat universitari es començava a diversificar. Ja hi havia molta gent que venia de comarques, sense semblar exemplars d’una espècie exòtica. Les misèries econòmiques de la postguerra ja s’havien acabat, o reduït, i havia sorgit una petita burgesia nova, que volia que els seus fills tingueren estudis.

Com varen reaccionar la vostra família i les dels vostres amics quan veieren la vostra deriva ideològica?

En general, no se n’assabentaven gaire. Jo li deia a ma mare que aquella nit tornaria tard i ella no sabia si era que havia d’assistir a alguna reunió clandestina o bé havia quedat amb alguna nòvia o amb els amics. Això sí, quan quedàvem, com que no hi havia discoteques, el que fèiem era passejar, entrar en algun bar a prendre un conyac, tornar a passejar i parlar fins a altes hores. . . En tot cas, les famílies que se n’assabentaven patien, deien als fills que anaren amb compte. . . Les reaccions més virulentes les hagueren d’afrontar algunes de les primeres xiques que s’integraren al grup, com Cèlia Amorós, que és una gran filòsofa, especialista en teoria del feminisme, i era filla d’una família de la millor burgesia de València. No n’eren moltes, però n’hi havia: i a les mares no els feia cap gràcia ni una.

Quins varen ser els professors de la universitat amb qui establíreu un contacte més fidel i fructífer?

Hi havia un grup dels professors d’Història, Tarradell, Reglà, després Giralt, els quals varen ser molt importants perquè, a banda d’oferir-nos suport intel·lectual, ens oferien també un suport físic, ens prestaven llibres, donaven la cara per nosaltres si volíem muntar algun seminari, ens cedien el despatx. . . També n’hi havia d’integristes i de fatxes, és clar! A la universitat dels anys 60, hi havia molta més llibertat de pensament i doctrina del que es podria pensar tenint en compte que el país estava controlat per una dictadura. No hi havia una repressió intel·lectual directa. El que hi havia era una repressió política: contra els comunistes i els nacionalistes, sobretot. Per dir-ho més clar: debatre sobre el marxisme no et reportava problemes; muntar una manifestació, sí.

3. Assumpció (amb matisos) del socialisme. El Partit Socialista Valencià

Durant aquells anys molts dels que formàveu aquell grup ràpidament vàreu passar de formar part del Moviment Social-Cristià de Catalunya a adoptar una ideologia més socialista. Com es va produir aquella evolució?