Pere Antoni Pons - La vida, el temps, el món - sis dies de conversa amb Joan F. Mira

Durant els 60 es produïren alguns fenòmens sociopolítics que varen transformar el món. Hem dit que procuràveu estar informat del que passava a fora. Com assistíreu, per exemple, als primers processos de descolonització a l’Àfrica?

No només estàvem informats, sinó que de vegades rebíem informació directa. Per exemple, Eliseu Climent va estar a Alger en temps de la guerra de la independència. Hi havia pogut anar gràcies a un capellà que hi treballava en un col·legi, i quan en tornà ens va explicar les atrocitats que havia vist perpetrar, tant de part d’un bàndol com de l’altre. Jo en aquell moment assistia als procés descolonitzador amb molta més ingenuïtat i eufòria del que després ha estat justificat. La major part de processos de descolonització han resultat una catàstrofe: per als africans mateixos, sobretot. A mi, per exemple, se’m varen obrir els ulls definitivament quan, deu anys després, vaig anar a la Guinea Equatorial: el país havia degenerat fins al desastre en quatre dies! I tot això fou general. Després he conegut personalment Zimbabue: una altra catàstrofe.

El Concili Vaticà II també us degué interessar molt.

Sí, ens va produir una gran il·lusió. Perquè tots procedíem d’un món cristià, i aquella idea d’obertura i de renovació al si de l’Església, de contacte amb la gent, va causar un optimisme general, fins i tot entre els que ja havien abandonat el cristianisme. Al capdavall, era una prova més que els temps estaven canviant. No era només el Concili Vaticà II. També eren les primeres cançons de rock’n’roll, els cantants folk, els Beatles. . . , i la minifalda, que no és cap anècdota. Tot plegat produïa una sensació refrescant. A més, nosaltres no passàrem d’una estructura encarcarada a una altra diferent però igualment rígida, cosa que degué succeir als que passaren de viure el franquisme a militar en el comunisme.

Vós, que éreu d’esquerra però no éreu comunista, com vèieu la guerra freda?

Em fa l’efecte que teníem dubtes, tant jo com alguns dels meus amics. És clar, dels Estats Units venia tot: el rock’n’roll, els primers blue jeans, les pel·lícules, el jazz. . . D’altra banda, però, el bloc socialista sentíem que era «el bo». Ara bé: què tenien d’equivalent, els soviètics, en música, en moda, en formes de vida. . . ?, què ens oferien que ens poguera atraure o fascinar? Res! Res de res! Encara ens movíem seguint aquella dicotomia falsa segons la qual tot allò que era «socialista» era bo i tot allò que era «capitalista» era dolent, encara que la realitat ho negava. De tota manera, encara no sabíem l’extensió espantosa de les atrocitats que havia comès la URSS, i a més ens arribava tota la intoxicació ideològica i propagandística de què va ser víctima la intel·lectualitat europea dels anys 50, 60 i

70. Qualsevol manifestació de simpatia envers els americans, o envers l’economia de mercat, o fins i tot envers el concepte de liberalisme en la seua millor accepció, era atacat i ridiculitzat brutalment. I tot el que tenia a veure, en canvi, amb el comunisme, era exaltat i identificat amb el futur, la pau, l’esperança, la justícia, la llibertat. . . En certa manera, és un miracle que la majoria no ens acabàrem fent comunistes! La gent tancava els ulls davant de les evidències. Recorde algun intel·lectual importantíssim d’aquest país que va justificar la invasió soviètica de Txecoslovàquia, dient que sí, que era una llàstima, però que no es podia condemnar perquè condemnar-ho seria fer el joc a l’imperialisme capitalista.

Teníeu alguns autors de capçalera, que clarament us marquessin a un nivell ideològic?

No. Perquè jo tenia lectures molt variades i disperses, i això féu que no caiguera sota el pes de cap dogma. Llegia marxistes francesos, però també llegia manuals de sociologia. . . , i molta història. I, ben aviat, també vaig interessar-me per l’antropologia social, cosa que evita moltes temptacions maximalistes. Fer economia marxista o sociologia marxista és molt senzill. Però, fer antropologia marxista? Amb un treball de camp seriós i rigorós? És purament impossible. La realitat et desmunta la paradeta, o la teoria. Si un antropòleg fa el que cal per conèixer com viu un determinat tipus de gent o de societat, captar-ne el seu sentit més profund, això és incompatible amb qualsevol dogma ideològic, amb qualsevol esquema tancat interpretatiu. No es pot fer. I si algú ho fa, s’ha de dividir el cervell en dos.

5. La importància de la literatura catalana. I Joan Fuster

Quant a literatura, als 60 què llegíeu, què us interessava? Ja escrivíeu?

No escrivia, perquè no m’hi atrevia. No em sentia prou preparat. Però tenia la fantasia que tot el que llegia tardo d’hora em serviria per a escriure.

Ja llegíeu molta novel·la?

Sí. Des dels vint o vint-i-un anys, tanta com història. I ja llegia molt en català: clàssics catalans, coses del Club dels Novel·listes, traduccions d’autors estrangers, com ara Tolstoi o Dostoievski. També recollíem llibres en català a Barcelona per després provar de vendre’ls a València: muntàvem la paradeta i oferíem el que teníem. . . Un xicot del grup de Lo Rat Penat va organitzar una petita distribuïdora, i va ser molt útil per portar ací llibres que no es podien trobar a les llibreries del País Valencià, a la ciutat o als pobles, perquè encara no hi havia un públic lector.

De totes maneres, la descoberta que la literatura catalana era una cosa important la vaig fer a Navarra i, després, a Roma. Recorde perfectament la impressió que em va causar llegir en la gran Enciclopèdia Italiana els llargs articles dedicats a Catalunya i a la llengua catalana. Columnes i més columnes en lletra menuda explicant, en una enciclopèdia italiana, què eren la llengua i la literatura catalanes, t’assabentava que allò era seriós, important.

Som alguna cosa. . .

Exacte. Això és el que pensava: som alguna cosa. No eren deu ratlles.

Quins varen ser els noms concrets que us confirmaren la importància de la literatura catalana?

Els clàssics. I, després, em sembla que la primera gran novel·la catalana moderna que vaig llegir, i em va impressionar, va ser Incerta glòria, de Joan Sales. La vam llegir simultàniament amb Alfons Cucó, i la comentàvem apassionadament, no només per la visió tan complexa que donava de la guerra civil, sinó també perquè, com a novel·la, ens semblava molt important. I després ja vaig llegir Llorenç Villalonga, i Mercè Rodoreda.

Villalonga us va agradar? El personatge i els seus posicionaments ideològics, us molestaven?

Villalonga em va agradar molt. I llavors, quan vaig llegir-lo per primera vegada, no coneixia el personatge: no sabia què pensava, quines eren les seues idees. . . En qualsevol cas, l’aspecte ideològic d’un autor mai no ha interferit en el judici literari que jo me n’he fet. Céline em sembla un autor extraordinari, el Viatge al fons de la nit crec que és un dels llibres més impressionants del segle XX. I bé: ell era un fill de puta, nazi i antisemita. I què? Això és igual. Brecht també era un tipus impresentable. . .

Una figura central que vàreu conèixer els anys 60 és Joan Fuster.

Joan Fuster va ser un bon amic meu, durant molts anys, però tampoc no crec que haguem de parlar-ne gaire. Per a mi, és un tema personal, delicat. . . Com totes les persones, Fuster passà per diferents etapes, i representà coses diferents. El que és evident és que, tant a un nivell cultural com polític, Fuster va ser un miracle de la naturalesa, o de la història. Com és possible que apareguera un personatge amb aquella clarividència, aquella força intel·lectual, aquella preparació i aquella perspicàcia a la Sueca dels anys 50? És un fenomen, per a mi, totalment inexplicable; encara que la literatura universal en té més d’un, de personatge així: gent que apareix enmig del no-res i escriu i pensa coses excepcionals.