Olympe de Gouges: Declaració dels drets de la dona i la ciutadana

© de la traducció dels textos: Laura Peris Bolta

© de la traducció de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana :

Vicent Olmos, 2021

© d’aquesta edició: Universitat de València, 2021

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Coordinació editorial: Amparo Jesús-María

Disseny de la col·lecció: Enric Solbes

Maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Elvira Iñigo

ISBN: 978-84-9134-792-7 (ePub)

ISBN: 978-84-9134-793-4 (PDF)

Edició digital

ÍNDEX

Introducció

Declaració dels drets de la dona i la ciutadana

Carta al poble o projecte d’un fons patriòtic

El crit del savi

Acció heroica d’una francesa o França salvada per les dones

El sentit comú de l’home francès

Les tres urnes

D’una patriota perseguida, a la Convenció Nacional

Introducció

El 3 de novembre de 1793, passades les dotze del migdia, una multitud impacient esperava a la plaça de la Révolution de París. Cap dels presents tenia previst trobar-se en aquells moments allà, però el clima matinal havia obligat a endarrerir la cita fins al migjorn. Els carrers de la capital francesa havien despertat amb l’aspecte fantasmagòric que acompanya la pluja de tardor, que els feia intransitables per a un carruatge que comptava amb el pes de mitja dotzena de persones. El mateix carruatge que, quan la pluja va amainar, eixia de l’edifici de la Conciergerie pel carrer de la Barillerie i creuava el riu Sena. El trajecte era curt, però les calçades relliscoses dificultaven el trànsit ja de per si congestionat per l’activitat que es reprenia al centre de París després de les demores matinals. El conductor, a més, no semblava voler precipitar-se en la carrera: començava la funció.

El torrent de persones que ensopegaven amb la carreta alteraven el seu itinerari entre protestes que esdevenien disculpes o exclamacions una vegada reconeixien la condició de l’obstacle. Algunes persones més agosarades s’animaven, fins i tot, a seguir els passos de les rodes vacil·lants, tot increpant la passatgera però emparades per una certa distància prudent que anava minvant conforme s’apropaven al carrer de la Monoye. D’altres, observaven amb indiferència la carrera del carruatge, més preocupats pels quefers quotidians que no per l’amenaça implícita que comportava la mera existència de la diligència o el divertiment litúrgic que aquesta oferia. Amb l’estretament del carrer de Roule, la marxa s’havia reduït i havia permès a la massa de transeünts aglutinar-se al voltant del carro i fer visible, durant un breu instant, la figura que s’hi alçava, impàvida, al centre.

L’alleujament d’entrar en una nova via cessà breument en encetar l’interminable trajecte pel carrer Honoré que, fàcilment, podia prolongar el recorregut més de dues hores. El dèficit nacional que afectava França des de feia anys, agreujat pel clima bèl·lic i la inestabilitat política, es reflectia en les desenes de façanes que impassibles, testimoniaven l’itinerari. Mentre anaven deixant enrere els vetusts edificis de la concorreguda via, la gentada s’anava fent més i més densa. La carreta descoberta solia oferir una exhibició extravagant de misèria humana que atreia com a mosques els espectadors congregats. Aquell dia, però, malgrat l’expectació generada pel renom de la desplaçada, l’ampli auditori urbà es removia més inquiet que de costum. La morbositat no acabava de ser satisfeta, reemplaçada per una incòmoda fascinació envers la solitària passatgera. Tot i així, l’esvalot multitudinari ressonava per tot el centre de París i el seu epicentre, la carreta que circulava a marxes forçades, era l’objecte de tota la cridòria. Els càntics revolucio naris es mesclaven amb rimes populars demanant la recuperació de la forca, esquitxats d’insults en direcció al carruatge. Tot plegat conformava una celebració desorbitada per l’enemiga abatuda, exagerada histèricament perquè aquesta provenia de les files del mateix poble: una traïdora a la causa revolucionària. L’aldarull no tractava de silenciar la traïció, ans al contrari, l’abanderava orgullosament com a advertència per a futures perfídies.

Quan el carro va girar pel carrer de la Révolution i el cavall va orientar-se cap a la plaça on desembocava, la multitud va esclatar en clamors. L’agitació augmentava en veure pròxima la funció anhelada. La carreta va prosseguir fins a aturar-se al centre de la plaça, on l’aguardava l’escenari.

En va baixar una dona d’aspecte serè i contingut, que no evitava els esguards dels qui la insultaven i en celebraven la desgràcia. Els testimonis, fins i tot aquells més escèptics, se’n farien ressò: l’aspecte de la francesa que pujava al cadafal no coincidia amb els condemnats que s’hi solien enfrontar. Si aquells oferien un espectacle de desconsol i desesperació, la valentia i la serenitat de la sentenciada quedaria gravada a foc en la memòria dels presents. De sobte, el festeig havia deixat de costat la frivolitat.

Moments abans de ser executada, Olympe de Gouges va fixar la mirada en la multitud reunida i, amb veu clara i to ferm, va exclamar: «Fills de la pàtria, venjareu la meua mort!».

I

La que és considerada com la primera feminista de la història és pràcticament una desconeguda. No ha transgredit les fronteres de l’imaginari col·lectiu ni ha format part dels plans d’estudi. Fins fa a penes unes dècades, el nom d’Olympe de Gouges no es coneixia ni tan sols a França, el país que la va veure nàixer i que tant va idolatrar. De fet, l’escriptor i estudiós dels personatges de la Revolució Francesa Claude Maceron afirmava que «Elle a été la gran révolutionnaire inconnue de notre histoire». Si en els últims temps el seu nom ha començat a sonar en ambients acadèmics universitaris o institucionals, ha sigut principalment gràcies a la seua Declaració dels drets de la dona i la ciutadana , que va escriure el 1791 en resposta a la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà que l’Assemblea Constituent havia fet redactar dos anys abans. De Gouges presenta un simbolisme atractiu per a les reivindicacions feministes actuals: tot i la simplicitat aparent de la seua redacció –l’autora va transformar el text original aplicant-hi un llenguatge inclusiu, a més d’afegir-hi les reivindicacions fonamentals de les dones en la Revolució–, no desdibuixa la importància històrica del document. La Déclaration des droits de la Femme et de la Citoyenne constitueix un exemple idoni de les aportacions femenines i feministes del segle XVIII, tant per la seua oportunitat en un context revolucionari, com per l’exhibició de la insatisfacció d’una gran part de la societat d’aleshores. 1

Però va ser l’historiador Olivier Blanc qui va assentar les bases de l’estudi de la figura d’Olympe de Gouges. Després d’una recerca exhaustiva als Archives Nationales francesos i una lloable tasca immersiva de recopilació documental, l’any 1989 publicava la biografia de la revolucionària (que fou actualitzada el 2003). A aquesta obra l’acompanyarien dues més: dos volums on Blanc va editar els escrits polítics de De Gouges, amb les respectives introduccions sobre la seua vida i els processos judicials que van propiciar la seua execució. El conjunt de publicacions constituirien la base dels futurs treballs sobre l’autora, a banda de provocar-ne la popularització del seu nom com a assagista política. A més, les investigacions de Blanc inspirarien altres estudiosos, com la filòloga alemanya Gisela Thiele-Knoblock, que n’editaria les composicions teatrals. Al remat, totes dues tasques incommensurables d’edició permetrien retornar a la llum, després de dos segles de foscor imposada, la pràctica totalitat de l’obra d’Olympe de Gouges.