Joan Antoni Exarch - Catàleg de benefactors de la cartoixa de Portaceli (1272-1688), copiat per Josep Pastor entre 1780 i 1781

Precisament el P. Josep Pastor refereix, més bé es pregunta, que la lletra d’Eixarch es distingueix en aquest text fins a l’anotació de 1559 (criteri que pren de Civera), que pogué començar la seua redacció el 1554 i que inclús pogué seguir-la fins el 1562, dades que cal donar per vàlides en revisar novament altres dels seus escrits conservats en la seu de València atribuïts a ell que, tot cal dir-ho, no van signats encara que tenen en comú pertànyer a una única mà.

No tenim constància del text original de dom Eixarch, potser desaparegut com tants altres de semblants, per la qual cosa esdevé una font de primer ordre la còpia fidedigna que en féu en les acaballes del segle XVIII el P. Pastor. Una singularitat del mateix és la llengua en què majoritàriament apareix escrit, en valencià, tret d’algunes anotacions en llatí i d’altres fetes en castellà per diversos monjos amb posterioritat seguint fil per randa el seu propòsit original; cosa que contrasta amb el text dels apunts anomenats Liber benefactorum domus Portacoeli de la catedral de València, escrits en llatí exclusivament i sense relacionar al marge l’any a què pertanyen. Al remat, com ja s’ha esmentat, el fragment que inserta Tarín y Juaneda en la seua monografía de Portaceli com a part de l’apèndix documental, afegint-hi —ara sí— els anys al marge que ell considerà adients, per la qual cosa hi ha diferències entre el que va publicar el 1897 i aquesta còpia que presentem. Tanmateix, com podem entendre aquest breu text catedralici? Molt probablement foren extractes, és a dir, anotacions que Eixarch anava fent pacientment mentre escorcollava la documentació de l’arxiu de la fundació de la serra Calderona i que, més tard, utilitzaria per a bastir d’una forma ordenada i raonada si era el cas el seu relat, insert en l’anomenat Registro antiguo entre els ff. 289 i 312, tal com manifesta dom Pastor, el seu copista.

El valor d’aquesta transcripció que ara presentem és, sens cap mena de dubte, que hi apareixen molts dels benefactors de Portaceli —segurament els principals— en un ventall cronològic que abasta 416 anys (des del 1272 fins al 1688), per la qual cosa s’endevina amb claredat a través d’ella el retrat fidel d’una bona part de la societat valenciana d’aquest període, així com les relacions socio-econòmiques, espirituals i, fins i tot, artístiques que van mantenir secularment amb els successius conventuals. 4

No és, al capdavall, una història de Portaceli en el sentit ampli del terme, ni tampoc era segurament eixa la darrera voluntat d’Eixarch i dels amanuenses que hi continuaren després el seu treball, de fet hi havia hagut intents anteriors per a concretar (i controlar de la dispersió) el que deien els documents que s’anaven acumulant sense solució de continuïtat a l’arxiu de la fundació, com féu abans dom Pere Ferrer —prior entre 1424 i 1448, segons Civera— a títol d’exemple. Era més bé una tasca que calia fer per allò de saber què havia anat enriquint la casa, quins privilegis tenia i calia defensar, quines obligacions tenia respecte als benefactors i quins béns seguir administrant a canvi, clar està, de complir i fer complir les darreres voluntats dels donants, fent partícep puntualment, si de cas, al mateix capítol general de l’orde. Ara bé, el relat també se n’ix a vegades d’aquest tenor i ofereix algunes informacions que poden considerar-se pròpiament històriques, una eina en què també hagué de participar el P. Civera —el cronista per antonomàsia de Portaceli— i que utilitzà més o menys puntualment per a redactar les seues obres atesa la seua precisió. 5

El seu valor últim rau en la ingent informació que posa a l’abast dels especialistes en la baixa edat mitjana i l’edat moderna, una font documental de primer ordre que ara ix de l’obscuritat i ajudarà a explicar millor els seus individus i, com a corol·lari, la societat a què van pertànyer.

DOM JOSEP PASTOR, AUTOR DE LA CÒPIA CATÁLOGO DE BENEFACTORES DE LA CARTOIXA DE PORTACELI

El P. Pastor no apareix relacionat entre els escriptors cartoixans, només ho fa com a copista el 1766 ( De rebus monasterii Porta-Coeli , còpia d’un resum enriquit fet pel P. Herrero el 1728 d’un manuscrit anterior anomenat De Totis al segle XVII, confeccionat al seu torn pels PP. Civera, Albazete i Pavía) i 1780-1781 pel que fa al text que seguidament es transcriu. Profés de Portaceli i prior de Valldecrist entre 1788 i 1789, sabem que morí el 1801. 6

A ell li devem la preservació d’aquesta obra que, tret d’un forat en la coberta, es troba en bones condicions de conservació (enquadernació en pergamí, 22 ×16 cm, sense guardes, paper engrutat 21,5 × 15,7 cm, cosit i llom de 1,5 cm amb el núm. 14 a tinta negra), escrita amb una cal·ligrafia impecable i versemblança amb el text original que desconeixem, la qual es divideix en dos parts clarament diferenciades: la que transcriu allò escrit per Eixarch (ff. 289-312 del Registro antiguo ), en 1780 i una extensió de 90 pàgines redactades en tinta negra afectada per l’òxid, i l’escrita amb posterioritat (ff. 312-322 del mateix registre), que acaba en març de 1781 amb un total de 29 pàgines redactades en tinta negra. És per això que Pastor només nomena al pare Eixarch com el seu màxim responsable, si bé és cert que també cita al P. Joan Castro (1485-1566) com a continuador seu, profés al seu torn de Valldecrist i prior de Portaceli entre 1552 i 1554.

Cal esmentar que la darrera pàgina recull una anotació puntual d’un text redactat pel P. Llorenç Zamora (†1583) que sembla un tant desconnex amb l’escrit anterior, sobretot en finalitzar amb ell aquesta obra.

Com acabà aquest manuscrit en mans dels dominicans, ho pot explicar a bon segur la dispersió, no sempre sota ordre ni control, que sofriren els béns mobles de la cartoixa, sobretot des de 1835 en avant. Tal com va succeir amb el manuscrit cabdal de Civera que, finalment, arribà a Nova York fa una centúria aproximadament per motius coneguts des que aparegué sobtadament en una alqueria de Benicalap. Aquest text que ens ocupa, per exemple —ja citat per Tarín y Juaneda el 1897 com a custodiat pels dominicans—, conté enganxada a la coberta interior una quartilla mecanografiada en tinta blava que relata el següent tenor:

ARCHIVO DEL REAL CONVENTO DE PREDICADORES DE VALENCIA. MS 1. 120 páginas sin hojas de guarda. Hoja sin numerar en blanco. De la p. 1 a la 11ª: Copia fiel del Catalogo ( sic ) de benefactores , que, de su propia letra escrivió ( sic ) el V. P. D. Antonio Juan Exarch; y se halla original en el archivo de esta cartuja de Portaceli en el libro intitulado Registro antiguo desde el folio 289 hasta el folio 312. P. 120 en blanco.

Potser redactada al principi del segle XX, quan va catalogar-se amb el núm. 18 entre les manuscrits del convent de Sant Domènec de València, en l’actualitat conservat al carrer de Cirilo Amorós, 54 de València.

CRITERIS DE TRANSCRIPCIÓ I EDICIÓ

En l’edició que els presentem a continuació, hi hem aplicat les normes habituals emprades en la publicació de textos de la col·lecció. Hem puntuat a la manera moderna, i accentuat en la forma actual, observant els usos fonètics tant del valencià com del castellà, que són propis del llibre. Del mateix mode, hem normalitzat l’ús de les majúscules i minúscules, i adoptat l’apòstrof per a les elisions, tret d’aquelles que no són admeses en la llengua actual, on les substituïm pel punt volat. Quan la grafia ll ha tingut valor geminat, s’ha reemplaçat per l·l .

Es respecten, així mateix, les grafies originals, però hem regularitzat i/j i u/v , a l’igual que l’ús de la ç davant de vocal; també les consonants dobles a l’inici d’una paraula es transcriuen com una sola, conservant-les en el cas d’estar enmig de la mateixa. D’altra banda, hem optat per presentar en minúscula els noms de càrrecs o dignitats —exceptuant-hi els noms propis d’esglésies, capelles i/o carrers, en què hem conservat la majúscula en la denominació de, verbigràcia, Sant/a o Nostra Senyora —. Quant a les formes verbals del verb haver , emprades com a auxiliars en 1a i 3a persones del singular del pretèrit perfet compost, si no duen la h , van accentuades de la següent manera: é i à .