Joan Antoni Exarch - Catàleg de benefactors de la cartoixa de Portaceli (1272-1688), copiat per Josep Pastor entre 1780 i 1781

No va ser la cartoixa de Porta Coeli, com veiem, ni una institució «popular», ni tampoc fàcilment compatible amb l’espiritualitat «de masses» que, anys després, promourà el Concili de Trento. Potser aquí radique una part del accentuat declivi que percebem en les donacions a la institució durant el segle XVII: no més enllà de tres dotzenes i mitja. La seua religiositat, minoritària i aristocratitzant, pertanyia, en efecte, a un ideal de contemptus mundi que aviat seria escombrat i arraconat en la lleixa de les velleses per la nova sensibilitat que, molt millor que altres personalitats i ordres religioses, representaren, per exemple, Francesc de Borja i la Companyia de Jesús. Hem d’agrair, doncs, a Francisco Fuster, a l’Albert i a Estefania Ferrer la delicadesa i eficàcia d’un treball que, des d’una perspectiva essencialment inèdita i original, ens permet entreveure, amb una clarividència poc comuna, trets essencials de la societat i de la religiositat valencianes durant el dilatat lapse que s’estén, principalment, entre els regnats de Pere III el Gran i Carles II l’Embruixat.

PABLO PÉREZ GARCÍA

Universitat de València

València, 27 de maig de 2019

Poques fundacions monàstiques valencianes poden presumir de tenir una historia tan dilatada com la cartoixa de Santa Maria de Portaceli, ubicada en la vall de Lullén a Serra (Camp de Túria) i, per consegüent, en el cor de la Calderona des de 1272, només 34 anys després de la conquista de la ciutat de València per Jaume I. Els seus fundadors foren el bisbe fra Andreu d’Albalat i el capítol de la Seu, convertint-se els successius monarques d’Aragó en protectors seus. Tanmateix, el 1301, na Sància Ferrandis, muller de l’infant en Jaume, reclamà els drets sobre Lullén i hagué d’intervenir Ramon Despont com a bisbe de València perquè aquests passaren definitivament als monjos, si bé la demandant es reservà des d’aleshores el patronat honorífic i títol de fundadora.

La seua història ha estat gairebé paral·lela a la del regne de València (1238-1707), si bé és cert que tingué continuació fins a l’exclaustració definitiva el 1835 i, posteriorment, ha tornat a exercir la funció perquè fou concebuda des del 1944 fins a l’actualitat, malgrat que la donació data de 2 anys més tard. Grosso modo , quasi sis segles i mig de vida en comunitat sota la regla de don Guig I (les Consuetudines Cartusiae ), inspirada al seu torn en l’experiència eremítica i cenobítica del seu sant fundador en el desert de Chartreuse (el Delfinat, França), Bru de Colònia, des del 1084. Circumstàncies que han fet que les seues vestustes dependències s’hagen conservat durant centúries per a la funció perquè foren originalment concebudes i, alhora, s’haja convertit en l’única casa masculina de l’orde a terres valencianes, i la degana a la península Ibèrica a hores d’ara, ja que la seua versió femenina també hi és a la Tinença de Benifassà des del 1967.

En aquest context, el de la seua organització i administració per a poder subsistir-hi durant tant de temps en estricta clausura segons els costums cartoixans, és on cal situar el text que ara presentem, transcrit i comentat críticament pels autors d’aquesta edició. En realitat un extracte del llibre Registro antiguo , ff. 289-322, confeccionat principalment per Joan Antoni Eixarch (monjo entre 1516 i 1565), continuat per altres amanuenses posteriors, i copiat entre 1780-1781 per fra Josep Pastor. Un retrat o foto fixa, al capdavall, de la societat valenciana d’època foral tan preocupada per allò material segons el seu lloc i paper en la jerarquia social de l’Antic Règim com, òbviament i sobretot, per allò espiritual i el més enllà després de la mort. Des d’aquest punt de vista, tal com es veu a mesura que avança el text, i recollim en un exhaustiu índex antroponímic i toponímic final, hi apareixen nombrosos homes, dones, institucions, edificis, obres d’art, relíquies, termes, partides i localitats de la nostra geografia, en particular del cap i casal, d’altres indrets de la Corona d’Aragó i, per descomptat, del mateix monestir; un panorama que dimensiona el prestigi que assolí el cenobi a poc a poc fins a consolidar-se com un dels més importants del regne sense cap mena de dubte.

Aquest treball, però, s’emmarca en el procés de recuperació de la memòria silenciosa de Portaceli a les portes del seu 750 aniversari que inicià en el seu dia F. Tarín y Juaneda (1897, reed. 1986), continuaren M. E. Ribes Traver (1998) o J. V. Ferre Domínguez (2004) i que sobredimensionà extraordinàriament F. Fuster Serra (1994, reed. 2003, i 2012), l’historiador de l’art valencià que millor coneix la casa de Serra. A ells, particularment al darrer, coautor d’aquesta transcripció crítica, els ho devem quasi tot, perquè els principals escrits que encara es conserven de la cartoixa mai no foren impresos, mai no traspassaren els llindars dels seus murs fins a la desamortització i, a conseqüència d’aquesta, hi resten dispersos en arxius, biblioteques i col·leccions particulars o, fins i tot, s’han perdut per sempre, malauradament. 1

Seria injust no recordar ara i ací als cronistes i copistes cartoixans, no sempre anònims, que dedicaren part dels seus quefers i esforços intel·lecuals a bastir i transmetre la seua història i les biografies dels monjos il·lustres que l’anaren habitant. Noms com els dels PP. Joan Baptista Civera (profés de Portaceli), Joaquim Alfaura (profés de Valldecrist), 2principalment, o els mateixos Eixarch i Pastor (professos també de Portaceli), com tants altres menys coneguts com igualment importants, ens deixaren com a veritables joies els seus manuscrits, fonts al remat d’obligada consulta, ja que, mentre els composaren, pogueren consultar el seus rics arxiu i biblioteca. A partir d’ells, nombroses còpies amb major o menor fortuna anaren circulant i ajudant a conéixer la seua importància perquè el monestir no caigués en l’oblit.

Des d’aquesta mena de privilegiada talaia només ens resten els agraïments: al Dr. Alfonso Esponera Cerdán OP que ens facilités la consulta del manuscrit objecte d’edició, conservat en l’Arxiu dels PP. Predicadors de València, així com al Dr. Vicent Pons Alós la consulta de Varia Portaceli de l’Arxiu de la Catedral de València, en què es troba una còpia semblant més acotada que transcrigué i utilitzà Tarín y Juaneda en el seu dia, puix sense la seua predisposició i collaboració aquesta obra no hagués estat possible de cap manera. Finalment, al Dr. Pablo Pérez García, bon coneixedor de la societat valenciana d’època foral que tan bé retrata aquesta obra, la seua gentilesa per haver-se fet avant quan li proposàrem la redacció del pròleg, i a Publicacions de la Universitat de València que considerés la seua publicació en la col·lecció Fonts Històriques Valencianes, particularment als Drs. Enric Guinot i Antoni Furió, perquè aquesta puga arribar en condicions al potencial lector interessat en el coneixement de la cartoixa de Portaceli i també la societat valenciana d’aquell temps, sense la qual no hagués sobreviscut durant tantes centúries.

DOM JOAN ANTONI EIXARCH, AUTOR PRINCIPAL DEL CATALOGUS BENEFACTORUM DOMUS PORTAE-COELI

Eixarch —a vegades se’l menciona Exarch, inclús com Antoni Joan- va nàixer a València el 1500 al si d’una família de comerciants, fou germà d’Àngela, la mare de sant Lluís Bertran, per tant fou oncle del frare dominicà. Ingressà a Portaceli amb només 16 anys (13 de setembre de 1516), professà el 14 de setembre de 1517 i va permanèixer en la cartoixa fins la seua mort el 3 d’octubre de 1565, en paraules del pare Pastor; encara que en Varia Portaceli ( Monachi domus Portacoeli , sembla que escrit fins al 1563 pel propi Eixarch) s’esmenta —segons Tarín y Juaneda— en anotació afegida de mà diferent que fou el mateix dia, però de 1561. En realitat, es tracta d’una deficient transcripció seua atesa la petita cal·ligrafia de l’apunt i, com a conseqüència, cal donar per bona la de 1565, per altra banda comunament acceptada en les fonts de l’orde, començant per Civera i després pel propi relat del P. Pastor: «(…) tenía 16 años y 3 meses de edad cuando vistió el ábito en Portaceli en 13 de setiembre de 1516. Profesó en 14 de setiembre de 1517. Fue elegido prior día de San Vicente Ferrer de 1530. Murió en 3 de octubre de 1565». És a dir, passà vora de mig segle entre els seus murs ocupant diverses responsabilitats a pesar de la seua delicada salut (no debades estigué 20 anys reclòs en la seua cel·la per aquest motiu), inclosa la de prior entre 1530 i 1533. Entre eixos càrrecs destaca el d’arxiver, la qual cosa li va possibilitar familiaritzar-se amb la documentació, ja secular aleshores, del cenobi i extraure notes força interessants sobre la seua història, monjos, benefactors…, gràcies a algunes de les quals ( Liber benefactorum domus Portacoeli , Priores Portacoeli , Monachi domus Portacoeli , Conversi domus Portacoeli , Donati domus Portacoeli , Substancial o Registrum y Annotationes ad martyrologium romanum 3) van nodrir-se els manuscrits d’altres pares arxivers sense necessitat de tornar a escorcollar amb profunditat els armaris i les prestatgeries i, com és palés, formen part de la informació d’aquesta còpia de dom Pastor. Tot i això, cal considerar alguns d’aquests textos com a anotacions mai no com a obres en si mateixes, aspecte que amb massa freqüència confonen els historiògrafs cartoixans i susciten la confusió.