Amelia Valcárcel Bernaldo de Quirós - Pensar el feminismo y vindicar el humanismo

Benvingudes i benvinguts al Paranimf de la Universitat de València, a l’edifici històric d’aquest antic Estudi General que des del segle XV conrea els sabers, transmet el coneixement i difon ciència i cultura.

Celebrem hui, en el Dia Internacional de les Dones, la investidura com a doctora honoris causa de la professora Amelia Valcárcel, i ho fem seguint el solemne cerimonial establert en la tradició de la Universitat.

Felicitem per tant la professora doctora Amelia Valcárcel Bernaldo de Quirós per la seua incorporació al claustre de doctors i doctores de la Universitat de València, en virtut de l’acord de Consell de Govern, a proposta del rector, a petició de la Unitat d’Igualtat i amb el suport del Vicerectorat de Cultura i Igualtat.

Una decisió que ha tingut en compte, com ens ha llegit la senyora secretària general de la Universitat, els rellevants mèrits acadèmics que concorren en la seua distingida trajectòria universitària, científica i professional, la seua labor editorial i el reconeixement merescut de la seua obra, tant al seu entorn com internacionalment en l’àmbit de la filosofia moral i política, com una de les més representatives intel·lectuals de l’ideari feminista de la igualtat. Un magisteri que representa un enlluernador exemple i estímul universitaris molt especialment per a nosaltres atesa la seua vinculació amb la Universitat de València.

Així doncs, per a una institució acadèmica, hui, Dia Internacional de les Dones, és molt bon dia per al reconeixement públic dels rellevants mèrits que concorren en la persona de la Dra. Amelia Valcárcel, i que han estat, per cert, esplèndidament exposats en la laudatio llegida per la Dra. Neus Campillo, professora emèrita de la nostra Universitat.

Moltíssimes gràcies, doctora Campillo, benvolguda Neus, per les teues paraules i la fina anàlisi de l’obra de la nostra nova honoris .

Agraïment que estenc a la Comissió d’Acompanyament integrada per les doctores Esther Barberá, Soledad Gandía i Maria Jesús Perales i pel doctor Jesús Alcolea. I, per descomptat, a totes les persones integrants de l’Institut d’Estudis de la Dona de la nostra Universitat, per la seua tasca investigadora i el seu compromís amb les polítiques d’igualtat, pel seu caràcter interdisciplinari i la seua aportació científica a la reflexió col·lectiva en el marc del feminisme sociopolític i acadèmic.

Hui, 8 de Març, és un dia internacional per a reivindicar el paper de les dones com a artífexs de la història, com a lluitadores per poder ocupar el seu lloc en la societat en igualtat de condicions. Un dia que té els seus orígens en els inicis del passat segle XX, amb la proclamació de la Internacional Socialista i la Declaració de les Nacions Unides.

Volem per tant homenatjar hui també, en aquest acte, a totes aquelles pioneres de la incorporació de les dones a la universitat pública, i en particular a la Universitat de València. Des de les primeres estudiantes fins a les dones que lluitaren per fer de la ciència i el coneixement un espai també propi de ple dret, així com per la seua inclusió en els òrgans de govern universitaris. A totes elles el nostre més sentit record i reconeixement institucionals.

Portem per tant hui ací aquesta «memòria externalitzada» –memòria col·lectiva, en paraules de la nostra nova doctora honoris causa – perquè no podem mai caure en la desmemòria ni oblidar el que ens porta a celebrar aquest solemne acte acadèmic. Recordar la memòria institucional és també recordar l’exili de les persones. Exili a l’exterior, fugint dels totalitarismes, el que van viure aquelles i aquells republicans que conformaren una generació truncada per la Guerra Civil. Exili interior i repressió política com la que experimentaren els que decidiren quedar-se després del 1939, o no pogueren emprendre la fugida, el màxim exponent dels quals en la nostra institució és el rector Peset Aleixandre, afusellat per les seues idees polítiques.

Hem de mantenir viva la memòria perquè el passat no es torne a fer present. Sols així podrem ser conscients de la necessitat d’evitar processos migratoris massius que desplacen ciutadanes i ciutadans de les seues llars, fugint de la violència, com estem veient a les fronteres d’Europa. Violència que sempre pateixen més les dones i els menors, i que no sols es produeix en el marc de conflictes bèl·lics, sinó que s’exerceix per nombroses vies. Violència com la que s’exerceix també ací a Europa. A Espanya, l’Informe de 2015 publicat pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, xifra en 60 les víctimes mortals de l’any anterior, és a dir que s’incrementa la xifra des de les 54 víctimes mortals de 2013 i 2014.

La violència física, sexual, psicològica, de control i emocional, a més de la violència social i econòmica, és experimentada per les dones encara hui, al segle XXI, i a la nostra societat, amb unes greus conseqüències no sols sobre la salut i el benestar de les dones, sinó també sobre el seu entorn familiar, afectant menors d’edat.

Una societat que es considera lliure, democràtica i avançada no pot tolerar aquest tipus d’actituds i comportaments, que han de rebre el nostre rebuig més absolut.

En la seua esplèndida lectio d’investidura, la professora Amelia Valcárcel ens ha apropat al tema de l’educació formal de les dones, integrant de la primera onada del feminisme, així com a la segona onada del feminisme caracteritzada pel sufragisme, reconegut a Espanya, per primera volta, en la Constitució republicana de 1931, i suprimit, juntament amb altres drets, amb l’establiment de la dictadura. Una dictadura contra la qual lluitaren moltes i molts universitaris, com ens ha recordat la doctora Valcárcel. Recordem nosaltres també l’exposició «Universitaris contra la dictadura» que va testimoniar en aquest edifici el record de tots aquells i aquelles que s’hi van alçar, com l’estudianta de l’anècdota protagonitzada en aquest claustre que hui ens han evocat.

Universitàries i universitaris perseguits, professorat expulsat, estudiantes i estudiants empresonats. Persones que, en la foscor dels temps, cercaven la llum de les idees que les portara cap a un futur millor. En una lluita «sorda i constant», emprant paraules del cantant Raimon, Medalla de la nostra Universitat, per recuperar la llibertat, la democràcia i els drets de les persones.

Hui, trenta-vuit anys després de l’aprovació de la Constitució en el marc de la qual es promulgà la Llei de Reforma Universitària que va obrir la porta a la configuració d’una universitat pública, democràtica i participativa, podem afirmar amb orgull que la universitat pública ha contribuït a l’increment del nostre capital científic i tecnològic, afavorint la innovació i el desenvolupament dels teixits productius, ha impulsat la divulgació de la ciència i la cultura a la societat; ha incorporat estudiantes i estudiants de diversos estrats socials, assolint una de les més altes xifres d’universitaris d’Europa, i també ha contribuït a la normalització del paper de les dones en la societat, tant des de la perspectiva professional, en els àmbits investigador i docent, com també de l’administració i els serveis, assolint espais de responsabilitat i de govern en la institució.

La Carta de les Nacions Unides, signada l’any 1945, fou el primer acord internacional que afirmà el principi d’igualtat entre homes i dones. Fa molts anys de l’expressió d’aquest anhel, per això ara reprenc les paraules de la nostra nova doctora honoris causa per a demanar als governs que contribuïsquen a posar fi a les barreres invisibles.