Josep Ballester Roca - Temps de quarantena

De tot aquell gran robatori es van realitzar més de tres milions de fitxes, que són la gran base de dades en què es va assentar la repressió de milers d’éssers humans. I que tot això s’amague o no s’afronte, igual com s’ha fet en altres llocs d’Europa, en un estat democràtic és, francament, incomprensible. Per no dir una altra cosa. És ben clar, que en tota aquesta manera de fer hi ha una actitud clara de vencedors de guerra. ¿Com és possible negar-li el dret a algú, siga particular o instància pública, de recuperar els papers de la pròpia història, que li van ser sostrets per la força il·legítima de les armes al servei, primer d’un colp d’estat i després d’una dictadura i d’una repressió ben cruenta? 28

Tot el conjunt, com hem comprovat, d’aquelles ordenances, decrets i legislació repressives ens ha servit per a poder esbossar com era la societat en la immediata postguerra. Segons els especialistes judírics, la llei que, és molt possible, afectés a més ciutadans fou la Ley de Responsabilidades Políticas, del 9 de febrer de 1939, origen i causa de la majoria dels processos que es faran durant tota la postguerra «contra aquellos que por acción u omisión grave hayan fomentado la subersión roja o la hayan mantenido viva durante más de dos años o hayan entorpecido el triunfo providencial e històrico del actual Movimiento Nacional». Aparell legislatiu que ocupa més de vint pàgines del Boletín Oficial del Estado. Els tribunals encarregats d’establir aquestes sancions havien d’estar, segons la llei, constituïts per representants de l’Exèrcit, la Magistratura i la Falange Española y de las JONS. La legislació repressora del règim es va mantenir durant tot el franquisme. Com ha apuntat Ismael Saz: «Fins a 1969, els espanyols podien ser jutjats i condemnats per delictes comesos amb anterioritat a l’1 d’abril de 1939; fins a 1948 no s’aixecà la situació d’Estat de Guerra; fins al final mateix del règim continuaren funcionant els Consells de Guerra. La Llei de responsabilitats polítiques de febrer de 1939 tenia caràcter retroactiu i estigué en vigor fins a 1966. La repressió de la maçoneria i el comunisme, de març de 1940, ho estigué fins a 1963, en què es constituí una altra jurisdicció especial, el Tribunal d’Ordre Públic».

Aquella maquinària repressora que es va posar en marxa, com hem comentat, va ser un fenòmen d’un llarguíssim període de temps, no oblidem que durant la dècada dels quaranta no hi hagué ni un sol any en què el règim no afusellés cap ciutadà per responsabilitat adquirida durant el conflicte bèl·lic, i encara l’any 1963 es va afusellar algú per motius relacionats amb la guerra. Cal recordar que entre el dia 1 d’abril de 1939 i el dia 20 de novembre de 1975, el conjunt de l’Estat espanyol va viure sotmés a un règim dictatorial instaurat com a conseqüència del colp d’estat que un grup de militars va portar a terme contra la legalitat republicana. Quan acabà la guerra que aquest fet provocà, els vencedors van voler garantir la seua victòria mitjançant una repressió sistemàtica i implacable: Una represión aplastante cualitativa y cuantitativamente, planificada y certera, dirigida contra toda posible oposición de conducta o ideologia 29. La conseqüència fou una societat repressora i, al mateix temps, reprimida, on solament existia una cultura oficial i tot era vigilat per una xarxa d’instruments ben tenebrosos.

1El cap de l’organització la Quinta Columna de València, Melero Massa (1939) escriu: «¿Qué era la Quinta Columna? Era en muchos lugares solamente una aspiración. En otros una realidad. Era una organización romántica cuando se trató de organizar falanges clandestinas, que, íntimamente enlazadas, supusieron en un momento dada un contingente que ayudase a que con más facilidad entrasen las tropas en Valencia cuando estuvieran cerca de la capital. Y era una realidad en la realización de los innumerables objetivos en la retaguardia facciosa». Sobre els fets de l’ocupació de la universitat valenciana podeu veure l’article de S. Garcia/ V. Salavert (1986).

2De la mateixa manera que el dia 16-VI-1938 en entrar les tropes a Castelló de la Plana havia aparegut a Mediterráneo. Diario Tradicionalista, de la F.E. y de las JONS.

3Avance (31-III-1939).

4Per a poder conèixer la situació del port d’Alacant, vegeu E. Cerdán Tato (1978), J. Leiva (1978) i E. de Guzmán (1974).

5Diari Las Provincias (15-V-1939)

6Avance (31-III-1939).

7Reproduïm la llei marcial en l’Apèndix, document número 1.

8Avance (4-IV-1939).

9Avance (31-III-1939)

10Reproduïm la circular en l’Apèndix, document número 2.

11Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (27-II-1939).

12Levante (10-V-1939).

13Levante (19-IV-1939).

14En una altra època era Francesc Alcayde que va signar les Normes de Castelló i en el seu discurs d’ingrés, el 1934, al Centre de Cultura Valenciana, titulat «Contra el valencianisme», féu una defensa aferrissada de la llengua i de la cultura autòctones. Durant la guerra fou separat de la universitat amb la sanció de «disponible gubernativo».

15Sobre el sumari i procés a Joan Baptista Peset vegeu el llegat i la documentació editats per la Universitat de València i els estudis preliminars sobre la seua figura i la seua obra (2001).

16El règim que s’imposava no sols eliminava físicament els oponents sinó que intenta-va esborrar la seua memória en la societat. En el cas de l’exrector Peset és ben clar aquest procés d’oblit fins els primers anys de la transició democràtica. El 6 d’abril del 1976 en la presentació a València del Congrés de Cultura Catalana es va fer un acte amb col·laboració de la Càtedra d’Història de la Medicina, el Departament de Filologia Valenciana i la Càtedra d’Història Econòmica de la Universitat de València en homenatge a l’eminent científic, entre les personalitats que van participar hi trobem entre altres J.M. Piñero, J. Fuster, M. Batllori o V. Andrés Estellés. Tres anys després el poeta de Burjassot publicava el cèlebre Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, del qual reproduïm a l’Apèndix dos dels textos més emotius, document número 3.

17Editorial ABC de Sevilla (18-IV-1937).

18Consulteu el Boletín Oficial del Estado (8-V-1939), suplement núm. 128, p. 20 on s’especifica el programa de la matèria de Geografia i Història del batxillerat espanyol de l’època.

19Vegeu a propòsit el capítol següent on s’aprofundeix en aquest aspecte.

20Las Provincias (18-IV-1939).

21Las Provincias (4-V-1939).

22Las Provincias (5-V-1939).

23Las Provincias (2-VI-1939).

24Levante (17-XI-1939).

25Las Provincias (7-V-1939).

26Vegeu en el capítol següent l’apartat “La desvirtuació i la manipulació de la cultura”.

27Avance (15-IV-1939).

28Després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tantes dècades que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat por derecho de conquista, tant sols per un fet de dignitat.

29Dionisio Ridruejo, Escrito en España, Losada, Buenos Aires, 2a ed., 1962, p. 95.

LA CULTURA I LA LITERATURA CATALANES ENTRE DUES DÈCADES

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.