Josep Ballester Roca - Temps de quarantena

Un altre exemple de certa major permissibilitat al País Valencià respecte al Principat fou la utilització dels símbols. Les noves autoritats d’ocupació van prohibir totalment l’exhibició de la bandera catalana al Principat. Van obligar a retirar-la de tots els centres oficials i privats, i la seua exhibició i possessió van ser sancionades severament. Al País Valencià no fou així en principi. La Senyera va presidir, al costat de Franco, el desfile de la victoria que es va celebrar a la ciutat de València el tres de maig de 1939: «Con el ceremonial marcado por nuestra gloriosa Señera saliera del Ayuntamiento, ayer mañana, a las 9.30, el Cabildo Municipal, [...] trasladaron la citada enseña valenciana desde la casa de la ciudad al altar que hemos citado antes, colocándola a la izquierda del mismo, dábanle guardia de honor cuatro guardias de Paseo uniformados. Llevaba la invicta bandera del Rey D. Jaime el teniente alcalde señor Colombia [...]» 21. O quan l’endemà el nou batlle de la ciutat, Joaquim Manglano, Baró de Càrcer, va lliurar al general Franco una reproducció de la Senyera, «que recogió con viva emoción y demostró su gratitud por lo que representa el obsequio de esta gloriosa enseña; y al final de sus cariñosas frases, dijo que la guardaba como una reliquia» 22. Fins i tot, unes setmanes més tard va ser transportada a Madrid per participar en la gloriosa desfilada de la Victòria.

«(...) sus vivos colores reflejarán en adelante, además de nuestras glorias pretéritas, el desfile brillantísimo de Madrid, resumen y principio de los afanes imperiales de la Nueva España. Así lo entendió el público cuando saludaba a la Senyera valenciana con los gritos de ¡Franco! ¡Franco! ¡Franco! 23

No volem donar la imatge que no hi havia un ambient constrenyedor al nostre país, perquè sí que hi era. A tall d’exemple podem citar el cas de Calatayud Bayà que, per parlar en valencià en l’homenatge que es féu al general Aranda en Lo Rat Penat, fou amenaçat d’anar a la presó pel governador civil Francisco Javier Planas de Tovar o el veto a la Balada del cor distret de Bernat Artola, per ser escrita en la llengua autòctona, en el certamen literari de les Festes de la Magdalena de l’any 1945. Però les autoritats franquistes utilitzaven al seu arbitri les disposicions contra de la llengua. Podem dir que hi havia una prohibició tàcita. Hom jugava amb certa subtilesa contra el seu ús. Així, trobem en la premsa avisos no directes sobre la prohibició: «Barcelona. La Real Academia Española ha comunicado al gobernador civil de la provincia haber visto con profunda simpatía la campaña para el establecimiento del uso público del idioma español 24». El que sorprèn, però, és trobar, dos dies després de la visita del Caudillo a València un article titulat: «Treinta y dos meses de literatura valenciana», 25on es comenta la literatura autòctona publicada durant la guerra, i entre els llibres que s’hi destaquen, meravella la citació i l’elogi d’un llibre d’Antoni Igual Úbeda, Històries del País Valencià (1937), escrit en català i d’un autor que fou empresonat. Això era impensable al Principat.

L’aparell oficial de l’església va estar, des del primer moment, al costat de la insurrecció militar, que qualifica de cruzada, en defenda de la religión y de la civilización cristiana i des del primer dia va ocupar una posició privilegiada. I amb la victòria de les tropes franquistes, hom restablia l’ordre volgut per Déu, com s’apressaren a explicar les autoritats eclesiàstiques. Els revoltats necessitaven una mediació ideològica que legitimés l’extermini dels enemics de l’Església i el domini dels bons (Reig/Picó, op. cit.). Els calia una justificació transcendent. La brutalitat i la repressió del Nou Règim imposat no podia recórrer ni a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans. Calia buscar l’imperi dels Reis Catòlics, de Cisneros o del Cid. En acabar el conflicte bèl·lic, el papa Pius XII, de seguida va enviar una felicitació al general Franco, tot esmentant-lo a ell i l’Estat que representava com guia de la cristiandat: «La nación elegida por Dios como principal instrumento de evangelización del Nuevo Mundo y como baluarte inexpugnable de la fe catòlica, acaba de dar a los prosélitos del ateismo materialista de nuestro siglo la prueba más excelsa de que por encima de todo están los valores eternos de la religión y el espíritu». I afegia a la fi de les seues paraules: «...el Caudillo Franco es el hijo predilecto y el más querido de la Iglesia entre los jefes de Estado».

A l’endemà de la desfilada de la Victoria a Madrid, concretament el vint de maig de 1939, el cardenal Gomà, primat d’Espanya, va donar a besar Franco el lignum crucis a la porta de l’església de Santa Bárbara, de las Salesas Reales, on va entrar el Caudillo sota pali. On el general va depositar la seua espasa victoriosa davant el miraculós Crist de Lepanto, que s’havia dut expressament de Barcelona per a la solemne ocasió.

Inclús Antoni M. Marcet, l’abat de Montserrat, va escriure en el pròleg del llibre El valor educativo de la liturgia católica del cardenal Isidre Gomà, en la segona edició de l’any 1940, no desdeia gens en l’oratòria eclesiàstica del moment: «Han pasado ya tres años, quizá los más terribles y los más gloriosos de la historia de España, en los que toda una civilización bimilenaria ha estado en peligro de hundirse en la más desenfrenada barbarie. El generoso y heroico esfuerzo de todo un pueblo ha hecho de lo que habían de ser las ruinas el pedestal de su gloria. De una España arruinada y envejecida ha salido una España nueva, con un espíritu joven y heroico: Recedant vetera, nova sint omnia, parece ser el anhelo unánime del pueblo español en la hora presente. Todo lo de antaño, lo decadente, lo bastardo debe desaparecer para dar lugar a lo tradicional y auténtico, que es lo que sólo y siempre puede ser con verdad nuevo.»

D’aquesta manera el millor aliat que podia trobar el franquisme era l’església. Monsenyor Melo, arquebisbe de València pocs anys després del conflicte bèl·lic, ho explica, molt bé, en la seua primera pastoral:

Como tromba asoladora, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables prelados y sacerdotes, segando la vida de hombres honrados. Pero Dios suscitó como enviado del cielo al Caudillo invencible, lo empeñó en una nueva y sagrada cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal y han triunfado en ella. (Apud, Picó, op. cit.: 35.)

Segons l’arquebisbe Melo, els vencedors en la Guerra d’Espanya eren el braç de Déu justicier i purificador. I d’aquesta manera beneeix les seues accions. L’església esdevindrà la guardiana de la moralitat de cada racó de la població. Així vigilarà una part important del poder, i de les zones primordials de la configuració de la societat. Serà obligatori l’ensenyament de la religió, i al mateix temps l’església controlarà tota l’educació. Hom sacralitza tots els esdeveniments de la vida. Festes i costums, després de la guerra, es carreguen de contingut confessional. Les falles passaren a tenir un gran bagatge fervorós i de devoció. Tots els actes estaven precedits d’una missa i, fins i tot, el patró sant Josep passà a un segon ordre, per l’Ofrena a la Mare de Déu. El seu antecedent va ser la Festa a la Clavariessa que es va celebrar els anys 1941 i 1942, on les autoritats descobriren que l’acte, convenientment fomentat, podria abastar un alt nivell de moralització espectacular i pietosa com ha esdevingut al llarg dels anys. L’examen per part de l’església de la moral pública era ben estret, fins i tot es va arribar a prohibir els balls, tant públics com privats, per considerar-los immorals, llevat de «las jotas serranas» —com proclamava un pasquí de l’època. Un exemple d’aquesta exagerada vigilància moral la veiem en el jesuïta Jesús Ayala, que va ser un dels fundadors de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas, i va publicar el llibre Consejos a los jóvenes (1947), on l’autor passa revista als perills moderns que té la joventut: