Josep Ballester Roca - Temps de quarantena

Publicada originalment l’any 1992, Temps de Quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1939-1959) apareix ara com a segona edició corregida i augmentada, amb una nova redacció en molts moments que té en compte les últimes investigacions sobre el tema tractat i contribueix de manera notable a un millor enteniment d’aquest període. En molts aspectes ha estat i és una contribució capdavantera a aquesta recuperació de la memòria de la nostra història recent que comença a ser imprescindible. Quan aquestes pàgines siguen al carrer els anomenats «papers de Salamanca» estaran ja en mans dels seus legítims dipositaris. Però, quedaran moltíssims «papers de Salamanca», tots els que legítimament pertanyen al País Valencià, per exemple, sense trobar el seu camí de retorn. Josep Ballester ens parla també en aquestes pàgines dels camions i vagons replets de documents oficials i particulars que amb l’entrada dels exèrcits del «Glorioso Movimiento Nacional» eixiren de les ciutats de Castelló, València i Alacant en direcció a Salamanca. Un botí de guerra segrestat en l’exercici del «justo derecho de conquista», com es va atrevir a dir Gonzalo Torrente Ballester. Com ha escrit l’autor de Temps de Quarantena, «després dels vint-i-cinc anys que ha fet la Constitució Espanyola, després de gairebé trenta anys de la mort del dictador, després de tants anys que es va perpetrar aquell espoli, ja seria hora de poder parlar d’aquests assumptes. Es va fer un pacte de silenci del passat, en la transició de la democràcia, però, a aquestes alçades s’hauria de poder, no sols parlar clarament i sense embuts, de tot això, sinó tornar a cadascú el que li va ser robat». Aquest llibre és, sense dubte, una franca contribució a aquest imperatiu de parlar sobre una història recent, que continua afectant-nos, sobre la qual encara no s’ha fet la imprescindible justícia de contar les coses com van ser.

JAUME PÉREZ MONTANER

LA IMPLANTACIÓ DEL FEIXISME I LA REPRESSIÓ

Algunes de les comarques castellonenques van ser durament afectades pels embats bèl·lics del final de març del 1938, quan les tropes sota el comandament del general Antonio Aranda destruïen l’anomenat front de Terol en direcció cap al Mediterrani. D’aquesta manera, el 4 d’abril del mateix any, les tropes rebels entraven a Morella. Era la primera de les comarques del País Valencià que quedava liberada. Deu dies després arribaven a la costa mentre ocupaven Vinaròs. L’avançament, però, de l’exèrcit franquista és més lent i penós del que havien calculat perquè el front és molt ampli i els republicans havien establert una línia de defensa molt forta, l’anomenada XYZ, que consisteix en posicions fortificades que arriben fins Almenara. Dos mesos més tard, els dies 13 i 14 de juny, les tropes insurrectes al govern legítim van ocupar Castelló de la Plana. Els comandaments franquistes se senten desconcertats davant la resistència. D’aquesta manera a principis de juliol, Franco mana reforçar els tres cossos de l’exèrcit que actuen al País Valencià amb el CTV italià dirigit pel general Berti i forma un nou cos de l’exèrcit amb quatre divisions, el del Túria, al comandament de Solchaga, que marxa cap al sud i arriba fins la línia de resistència que se situa al riu Palància. Les ordres del Generalíssim són prendre la ciutat de València el dia 25 de juliol, festivitat de Santiago Apòstol, sant patró d’Espanya, però això és impossible.

Gairebé un any després, el dia 29 de març de 1939 es va fer a la ciutat de València el traspàs de poders. Les negociacions del govern Casado no aconseguiren unes garanties mínimes perquè el que quedava de l’exèrcit de la República pogués reintegrar-se o dissoldre’s. El dia anterior encara es va publicar el darrer diari de la zona republicana, La Correspondencia de Valencia, òrgan de la UGT, i va partir del port el vaixell francés Lizandieux amb alguns dirigents del govern. Es va lliurar la ciutat sense cap resistència. Del poc que quedava de l’exercit molts van intentar fugir cap als ports de Gandia i d’Alacant amb l’esperança d’embarcar-se amb algun vaixell, però fou un parany sense cap escapatòria possible. Una veritable ratera. No tardaren moltes hores a aparèixer les primeres banderes bicolors i les primeres patrulles de falangistes. Això implicava «pan para nuestros hogares, porvenir para nuestros hijos y justicia para todos». Al matí, ja havia estat ocupat el govern civil per Ramon Gordillo, l’ajuntament per Francisco Londres i la Universitat de València per diverses esquadres de quinta columnistes dirigides pel catedràtic Manuel Batlle 1. Aquest catedràtic de Dret Civil de la Universidad de Múrcia, dies després va adreçar un escrit al Ministerio de Educación Nacional on relatava el fets:

Ilmo Sr.

Tengo el honor de poner en su conocimiento que como elemento integrante de la 5a Columna que tanta labor ha realizado por la gloriosa causa de la España Nacional, en el momento en que se pensó en la ocupación de Valencia fue el infraescrito designado para que entre otras misiones, por su calidad de Catedrático, ocupar la Universidad y los Centros de Enseñanza asegurando su custodia y observación.

Cumpliendo estas órdenes se personó en la Universidad la mañana del dia 29 de marzo acompañado de Escuadras de dicha 5a Columna y haciéndose cargo de una manera temporal del Rectorado hasta tanto que las Autoridades legítimas pudieran intervenir. Seguidamente, también de un modo provisional, designó a Profesores que fueron perseguidos y expulsados durante la dominación marxista para que se encargaran de los Decanatos de las respectivas Facultades y a otros asimismo dignísimos para que se pusieran al frente de los Institutos y Centros de 2a Enseñanza, todos con la especial y única instrucción de atender a la conservación de los Establecimientos

Durant tot el dia un avió no va parar de llençar publicitat feixista pel centre de la ciutat. A l’endemà va desfilar l’exèrcit victoriós. El general Aranda va presidir aquesta desfilada des de la balconada de l’ajuntament. De seguida aparegué el primer número del periòdic Avance al Cap i Casal, òrgan de la III Compañía de Radio y Propaganda al front. El diari, d’un sol full, presentava en la primera pàgina una gran fotografia de Franco sota un gran titular on podem llegir:

En el nombre de Dios y de España

Una, Grande, Libre

y el de sus muertos.

Ya tenéis, valencianos, la Patria, el Pan y la Justicia.

¡¡Franco, Franco, Franco!!

¡Viva el Caudillo! ¡Arriba España! 2

O quan es conta l’entusiame de com van ser rebudes, segons l’únic mitjà de comunicació permés, les tropes ocupants de la Nueva España:

La emoción vivida por la capital, el entusiasmo no desbordante que en el día de ayer se apoderó de la ciudad, no ha sido más que un exponente magnífico del vivido por la provincia. Játiva, Ontiniente, Gandía, Sagunto, Albaida, así como la hermana ciudad de Alcoy, junto a otras de menor población, se han manifestado entusiásticamente vitoreando a España y al Caudillo. El Orden más absoluto reina en nuestra región. Los antiguos militantes de Falange se han hecho cargo provisionalmente de los puestos directivos, asegurando el normal desenvolvimiento de la vida ciudadana. 3

Ocupava la ciutat la División del Cuerpo del Ejército de Galícia, també l’anomenada Bandera Valenciana de la FET y las JONS formada per evadits del país en començar la guerra, el Batallón de Arapiles de la 57 Brigada i el Tercer Tambor de Regulares de Ceuta. El parte oficial deia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia, siendo recibidas las fuerzas españolas con entusiasmo inenarrable, y funcionando ya en ella todos los servicios públicos» (ALP para 1940: 165). El mateix dia, la divisió Litorio del Corpo di Troppe Volontarie, comandada pel general Gastone Gambara, ocupà la ciutat d’Alacant, i preparà el setge al port, on hi havia prop de vint mil fugitius que tenien l’esperança de ser evacuats 4. La realitat, però, fou una altra. Van ser la primera carn de canó que va omplir els camps de concentració. Hom calcula que al País Valencià s’habilitaren al voltant d’una trentena de camps on van viure inhumanament i on un gran nombre d’aquelles persones moriren d’una manera tràgica.