Pau Viciano Navarro - Els peus que calciguen la terra

1.Vegeu la síntesi de Víctor Farías Zurita, El mas i la vila a la Catalunya medieval. Els fonaments d’una societat senyorialitzada (segles IX-XIV) , València, PUV, 2009, pp. 171-176.

2.Es tractava d’un «pagès» anomenat Andreu Colteller, segons el text publicat per Enric Guinot (ed.), Pergamins, processos i cartes reials. Documentació dispersa del segle XIII , València, PUV, 2010, doc. 149, p. 290.

3.Enric Guinot, M. Àngels Diéguez i Carmel Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia de València (1280-1282) , València, PUV, 2008, doc. 80, p. 292 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). Rosa M. Gregori, Juan V. García Marsilla i Ramon J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia de València (1283-1287) , València, PUV, 2008, doc. 256, p. 781 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla).

4.Ausiàs Marc, Poesia , ed. a cura de Joan Ferraté, Barcelona, Edicions 62, 1979, p. 35.

5.Jaume Roig, Espill , ed. a cura de Vicent Escrivà, València, Institució Alfons el Magnànim, 1981, pp. 129 i 61, respectivament. Fora de l’àmbit literari, també es documenta l’ús del terme «pagès» com a insult. Igualment, el terme podia fer-se servir com a adjectiu, en el sentit de «rústic», en expressions com una «taula pagesa», documentades en inventaris de les darreries del segle XV, segons Bàrbara Peris i Salvador Vercher, «L’hàbitat i els interiors domèstics al món rural valencià de 1371 a 1500», treball inèdit que hem pogut consultar gràcies a l’amabilitat dels autors. El mateix sentit tindria en l’expressió « operis terre de pagès», que hi figura en un contracte de 1432 per a la producció de terrissa per un artesà musulmà.

6.Jaume Gassull i altres, Lo procés de les olives. Lo somni de Joan Joan , ed. a cura de Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, València, Tres i Quatre, 1988, pp. 90 i 131. Aquests pagesos de l’Horta són els que protagonitzaven La brama dels llauradors de l’Horta de València contra la venerable mossèn Bernat Fenollar , composició satírica de Gassull sobre els atacs que suposadament havia fet aquell a la parla popular dels llauradors valencians.

7.Francesc Eiximenis, Lo Crestià , ed. a cura d’Albert Hauf, Barcelona, Edicions 62, 1983, pp. 114, 300 i 297, respectivament.

8.Ja a l’inici del segle XVI, en el cens de 1510, entre una nòmina de més de 30.000 veïns de les poblacions eclesiàstiques i de reialenc, entre centenars de contribuents identificats explícita-ment com a llauradors, només hem pogut identificar un sol «pagès», Francesc Porta, de Benicarló, potser per influència dels parlars del Principat, on el terme ja tendia a fer-se sinònim de camperol, vegeu Rafael Valldecabres (ed.), El cens de 1510. Relació dels focs valencians ordenada per les corts de Montsó , València, PUV, 2002, p. 236.

9.Aquesta mateixa expressió feien servir, a l’inici del segle XV, les autoritats d’Oriola per remarcar la necessitat de seguretat que tenien els veïns, majoritàriament llauradors, per anar a treballar fora de les muralles: «vivent en pau (...), sia aquesta terra de lauradors, la orta e la mont[a] nya tota se lau[r]a e a[l]scuns van segurs pertot, e crexen e multipliquen», citat per Roser Salicrú i Lluch, Documents per a la història de Granada del regnat d’Alfons el Magnànim (1416-1458) , Barcelona, Institució Milà i Fontanals-CSIC, 1999, doc. 31.

10.Josep Torró (ed.), Llibre de la Cort del Justícia de Cocentaina (1269, 1275-1278, 1288- 1290) , València, PUV, 2009, doc. 161, p. 313. El document de 1292 està publicat a E. Guinot (ed.), Pergamins.. ., op. cit ., doc. 48, p. 101.

11.E. Guinot, M. À. Diéguez i C. Ferragud (eds.), Llibre de la Cort del Justícia.. ., op. cit ., p. 268, doc. 41 del llibre núm. 2 (any 1282, ed. de C. Ferragud). R. M. Gregori, J. V. García Marsilla i R. J. Pujades, Llibre de la Cort del Justícia.. ., op. cit ., doc. 126, p. 708 del llibre núm. 4 (any 1284, ed. de J. V. García Marsilla). El document de 1295, és citat per Manuel V. Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral , València, PUV, 2000, p. 314.

12.La cita correspon a un cas de l’any 1283, publicat per E. Guinot (ed.), Pergamins.. ., op. cit ., doc. 15, p. 54. Una expressió de semblant –«aüt consel e acort ab lauradors e ab hòmens de vila e ab d’altres av[en]ts her[etats] en los lochs en los quals les terres són»– apareix en 1283, M. Gregori et al ., Llibre de la Cort.. ., op. cit ., doc. 91, p. 426 del llibre núm. 3 (any 1283, ed. de R. M. Gregori).

13.Sant Vicent Ferrer, Sermons , ed. a cura de Tomàs Martínez, València, Tres i Quatre, 1993, p. 84. En canvi, en un passat idealitzat que es remuntava a Carlemany, els llauradors eren tractats amb justícia: «Car en aquell temps de Carles Maines no ere així, que no hi havia senyor que gosàs prendre una poma d’un llaurador sens pagar» ( ibid ., p. 69). En aquell mateix passatge, aquests llauradors s’assimilen a les «persones pobres» oprimides pels «mals senyors».

14. Ibid ., p. 105.

15. Ibid ., p. 84.

16.Francesc Eiximenis, Lo Crestià , op. cit ., p. 194.

17.Tomàs Martínez, «Lletres de batalla dels Vilaragut», BSCC , LXIX (1993), pp. 89-94.

18.Agustín Rubio, El procés de Sueca. La mala vida en una comunitat rural del Trescents , Alzira, Bromera, 1989, p. 107. Aquestes desqualificacions generals també es dirigien a persones concretes: Domingo Ferri, testimoni favorable a la ciutat de València, era «laurador... hom rústec, ydiota» ( ibid ., p. 108, n. 186).

19.APPV, Bartomeu Matoses, 25.339 (6 d’abril de 1458) i Antoni Ferrando, 23.724 (10 d’abril de 1458), citats per Antoni Furió, Antonio José Mira i Pau Viciano, «L’entrada en la vida dels joves en el món rural valencià a finals de l’Edat Mitjana», Revista d’Història Medieval , 5 (1994), pp. 78-79.

20.20. En 1418, els llauradores tenien assegurats, com la resta dels 25 oficis reconeguts, 2 consellers. Als 50 consellers dels oficis s’afegien 48 ciutadans elegits per les parròquies i 6 cava-llers. Vegeu Rafael Narbona, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas (1239-1418) , València, Ajuntament de València, 1995, pp. 29-38.

21.Els «llauradors» barcelonins –que no «pagesos»– estaven obligats a formar part del sometent juntament amb la resta d’oficis artesanals. Vegeu Flocel Sabaté, «El somatén en la Ca-taluña medieval», Clío & Crimen , 3 (2006), pp. 209-304. Cal remarcar que mentre els cultivadors de la ciutat eren denominats «llauradors», els dels masos del seu entorn rural s’identificaven com a «pagesos». Així al segle XIV els consellers de Barcelona parlaven de «tot pagès qui haje mas», citat per Josep Fernández Trabal, «Aprofitaments comunals, prats i pastures al delta del Llobregat (segles XIV-XV). Conflictes per a la utilització de l’espai a la baixa Edat Mitjana», Acta Historica et Archaeologica Mediaevalia , 10 (1989), p. 196.

22.Paulino Iradiel, «Corporaciones de oficios, acción política y sociedad civil en Valen-cia», dins Cofradías, gremios y solidaridades en la Europa medieval. XIX Semana de Estudios Medievales (Estella, 20-24 de julio de 1992) , Pamplona, Gobierno de Navarra, 1993, p. 283.

23.Melcior Miralles, Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim , introducció, selecció i transcripció de Vicent-Josep Escartí, València, IVEI, 1988, p. 112.

24.Es tractava de «la almoyna dels lauradors apellada Sent Miquel», vegeu José Sánchez Adell, Castellón de la Plana en la Baja Edad Media , Castelló, Societat Castellonenca de Cultura, 1982, p. 183. Val a dir que en actes protocolaris especials, com l’entrada del rei Ferran I a la vila, els prohoms llauradors tendien a veure’s desplaçats per notaris i mercaders ( ibid ., pp. 169-171).