Elvira Asensi Silvestre - Música, mestre!

MÚSICA, MESTRE!

LES BANDES VALENCIANES

EN EL TOMBANT DEL SEGLE XIX

MÚSICA, MESTRE!

LES BANDES VALENCIANES

EN EL TOMBANT DEL SEGLE XIX

Elvira Asensi Silvestre

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el Premi Joan Coromines d’Investigació Filològica, Històrica o Cultural (2011), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Josep Ferrer i Costa, de la Fundació Pere Coromines; Ferran Carbó i Aguilar, de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; Gustau Muñoz i Veiga, de Publicacions de la Universitat de València, i Josep Guia i Marín, de la Junta Directiva de la Societat Coral El Micalet, que hi actuà com a secretari.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Elvira Asensi Silvestre, 2013

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2013

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Ofèlia Sanmartín

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Fotografia: Batuta de Miguel Porta i partitura de l’Arxiu de la Unió Musical de Llíria

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9309-3

Edición digital

Als meus pares, per tot

ÍNDEX

PRÒLEG, Pedro Ruiz

INTRODUCCIÓ

1. MÚSICA I SOCIETAT EN EL SEGLE XIX

«De l’aldarull al silenci»: el públic musical vuitcentista

El gust musical d’un públic en transformació

El carrer: un nou espai per a la música

La institucionalització de l’educació musical

2. LA DEMOCRATITZACIÓ DE LA CULTURA MUSICAL AL PAÍS VALENCIÀ

La democratització de la música vocal: les societats corals

La democratització de la música instrumental: les bandes

Les arrels de les bandes valencianes

La funció social i educativa de les bandes

De transcripcions o arranjaments: el repertori de les bandes

3. EL CERTAMEN DE BANDES: IDENTITAT I CONFRONTACIÓ EN LA VALÈNCIA DEL SEGLE XIX

De la festa de Sant Jaume a la Fira de Juliol

Les bandes de música en la Fira de Juliol: el certamen

Els objectius del Gran Concurso Musical

L’evolució del certamen en el darrer terç del segle XIX

Les bandes participants

L’adequació del repertori: els arranjaments

El públic del certamen

Premis i polèmica: un inextricable lligam

CONSIDERACIONS FINALS

FONTS I BIBLIOGRAFIA

ÍNDEX DE NOMS

PRÒLEG

Les filiacions entre música i societat, ens diu Edward Said en el seu assaig Musical Elaborations (1992), no impliquen la degradació de la música a un paper subordinat, passiu i reflex. Al contrari, la música té una funció important en la societat. Sense deixar de ser ella mateixa, la seua manera d’ocupar un lloc en el paisatge social varia tant que afecta els estils formals i compositius amb una força que no constava fins ara en els estudis culturals. No sols canvien els productes intel·lectuals dels músics, sinó també el públic, així com el poder i les situacions de gènere en què es desenvolupa el fenomen musical. Pensar d’aquesta manera la música, considera l’autor citat, és traçar un mapa del conjunt de relacions socials i polítiques, filiacions i transgressions, sense que cap puga quedar aïllada o reduir-se a un reflex de la realitat .

Des d’una perspectiva semblant, la música hauria d’haver ocupat un lloc de primer ordre en la nova forma de modernitat historiogràfica que ha estat anomenada història cultural. Tanmateix, ni tan sols se l’esmenta en els més destacats compendis, balanços o intents de caracterització referits a aquesta nova i heterogènia manera de concebre i practicar el treball d’historiador. En va es buscarà cap menció a l’estudi de la música en el llibre col·lectiu elaborat sota la direcció de Jean-Pierre Rioux i Jean-François Sirinelli Pour une histoire culturelle (1997), en el Kompendium Kulturgeschichte (2001) d’Ute Daniel o en What is Cultural History? (2004) de Peter Burke. Hi trobarem diverses referències a la història de les belles arts i de la percepció visual, del llibre i de la cultura escrita, de les elits culturals i de la cultura política, de les emocions i de la violència, dels conceptes i de la ciència, del patrimoni material, la vida quotidiana i la memòria col·lectiva, etc., però res sobre la música. En els dos volums dedicats a Historiographies (2010), sota la direcció de C. Delacroix, F. Dosse, P. García i N. Offenstadt, una llarga llista d’àmbits o dominis cobreixen des de la història del cos i de la religiositat fins a les relacions entre història i imatge i història i psicoanàlisi, passant per la història intel·lectual i la història oral. La història de la música no hi apareix, com tampoc no s’hi fa cap menció en l’esmentada obra col·lectiva en l’apartat de nocions i conceptes ni en el dedicat als debats més recents .

L’absència abans apuntada en balanços i compendis sobre la nova forma d’història o de categoria de relat historiogràfic, que avui coneixem amb el nom d’història cultural, en mostra un desconeixement o hi indica una significativa manca d’interés; tanmateix, no ha d’induir-nos a l’engany. Els historiadors han estat cada vegada menys indiferents a l’estudi de la música com a fenomen cultural. Philippe Poirrier ho apunta en el seu llibre Les enjeux de l’histoire culturelle (2004), amb motiu de la publicació d’obres importants que han eixit de tesis doctorals com la de Bertrand Lemonnier sobre l’Anglaterra dels Beatles (1995) o la de Ludovic Tournès , New-Orléans-sur-Seine. Histoire du jazz en France (1999). La història de les pràctiques musicals, en la seua inscripció social i en la varietat de les seues formes en el marc d’una història cultural, ha estat reivindicada per Sophie-Anne Leterrier en les seues investigacions consagrades a la música històrica en el segle XIX, mentre que l’apropiació política de la música és el tema central de La Neuvième de Beethoven, une histoire politique (1999) d’Esteban Buch. Aquest darrer autor, juntament amb Michael Werner i Laure Schnapper-Fender, dirigeix un grup de treball en el si de l’École des Haute Études en Sciences Sociales de caràcter interdisciplinari, obert a musicòlegs, historiadors de la cultura i sociòlegs de les arts .

A l’altra banda de l’Atlàntic, de manera excepcional i amb una capacitat analítica admirable, l’historiador Carl E. Schorske va incloure en 1980 la música, en aquest cas la de Schoenberg, en un dels capítols de la seua important obra Fin-de-siècle Vienna. Politics and Culture. La pintura de Kokoschka i la música de Schoenberg permeten a Schorske posar en relleu el vincle entre l’expressionisme anterior a l’esclat de la Primera Guerra Mundial i la tasca d’alliberament i destrucció de la cultura estètica on aquests dos artistes s’havien format. Tot això en un moment en què aquesta cultura perdia la seua força crítica i es convertia en la cultura convencional dominant de l’haute bourgeoisie. Schorske, que fou director d’Estudis Culturals Europeus en la Universitat de Princeton, va deixar constància del seu interés com a historiador per la música com a indicadora del canvi de funció de l’art en la cultura europea a propòsit de Wagner i de Mahler en un altre llibre posterior , Thinking with History. Exploration in the Passage to Modernism (1998) .