Elvira Asensi Silvestre - Música, mestre!

Aquest és l’escenari que millor palesa en l’època vuitcentista el gaudiment de la música per tothom. A la plaça de bous, lloc d’emplaçament del certamen, s’esborraven les diferències socials com ja ho estaven en les mateixes bandes. El fet de presentar-se a un concurs que volia projecció internacional va fer que moltes bandes amateurs tingueren aparença de professionals, amb tot el que això comportava quant a instruments, uniforme, directors, arranjaments, com veurem en els capítols següents.

El segle XIX en aquest sentit se’ns presenta com un ric objecte d’estudi, ja que es desenvolupa un fenomen musical caracteritzat per les transformacions en les diverses institucions on sovint s’interpretava música, com ara l’Exèrcit, l’Església, i espais com els salons i els teatres. Un altre tret que mostra la riquesa del fenomen en l’època és la nova aparició d’escenaris que possibilitaren la popularització d’aquest art. Un d’ells, el més famós des d’aleshores, seria el carrer. És per tots aquests motius que es fa necessària una mirada sociocultural que pose en relleu la importància no solament de la música i la seua estètica, sinó també de les agrupacions que la conreen, dels espais on s’interpreta, dels mateixos intèrprets i del públic que l’escolta.

Amb aquesta obra no es pretén, però, fer un estudi més de bandes de música. D’aquests ja n’hi ha, sobretot al País Valencià. Obres que presenten l’evolució musical del territori, que dediquen capítols a les bandes i cors que hi ha; obres, en definitiva, que ens apropen a una realitat amb què convivim quotidianament. Aquest llibre, sense menysprear els estudis realitzats anteriorment, pretén anar més enllà. Respondre a com la música instrumental i vocal, que aleshores es considerava a l’abast d’uns pocs, comença a poder ser gaudida per tothom. De la mateixa manera, cal analitzar les agrupacions que ho van fer possible: els cors i les bandes. I ens centrarem en aquestes últimes, perquè han estat les que han generat una gran mobilització social i que han col·laborat, mitjançant les activitats desenvolupades i el repertori interpretat, en la construcció identitària al País Valencià. És per això que dediquem el primer capítol al context musical vuitcentista, una època interessant des del punt de vista musical. Veurem de quina manera es va produir l’ampliació del públic, així com la forma en què es va fer el pas d’un espectador majoritàriament aristocràtic cap a un altre pertanyent a les classes mitjanes o als sectors més populars.

Ara bé, perquè la transformació es poguera realitzar, cal atendre l’educació musical que s’impartia en l’època. L’Església i l’Exèrcit havien deixat de ser el centre d’una activitat formativa que ara es traslladaria cap a altres institucions, privades o públiques, que passarien a estar ja en mans de músics professionals. És allò que s’anomena institucionalització de l’educació musical , i que palesa la inquietud que començava a haver-hi en l’època per aquest art. En aquest sentit, esbrinarem com la música, suposadament ociosa, passa a tenir la consideració de signe de prestigi social i d’activitat professional.

Pel que fa al repertori, ens hem centrat en els gustos de l’època que ajudaren a configurar-lo, i no tant en l’aspecte musicològic que aquest tenia. El que ens interessa és veure com també un element bàsic en el fet musical s’haurà d’adaptar a les noves exigències del públic de l’època. Tanmateix, quan parlem d’aquest context de canvis, no hem d’oblidar les transformacions que patirien els llocs on es portava a terme la pràctica musical. Respecte a aquesta qüestió, analitzarem com es converteixen en espais d’interpretació musical els cafés, les entitats musicals constituïdes per socis o el carrer.

Cal, però, tenir en compte que, si bé és cert que les pràctiques d’oci aristocràtic d’antany patiran canvis, caldrà esperar encara al segle xx perquè aquests es materialitzen en totes les seues vessants. La riquesa de l’època ve donada, per tant, per la convivència que hi ha entre la realitat nobiliària i aquella que començaria a conformar-se en l’època.

És per això que dediquem el segon capítol a les manifestacions musicals que, al nostre parer, més han contribuït a democratitzar la música i a fer del carrer un espai musical de primer ordre: es tracta de les societats corals i de les bandes. De manera especial, ens centrarem en aquestes darreres per haver estat al País Valencià la manifestació més rellevant pel que fa a la qüestió social i identitària. Quin ha estat el seu funcionament? Quines les causes més rellevants que permeteren el seu sorgiment? Quina és la relació que sovint s’esmenta entre aquestes agrupacions i el context vuitcentista? Per què el País Valencià, i en concret les comarques centrals valencianes, han esdevingut el lloc on el fenomen assolirà més importància de tot l’Estat? Quin és l’element diferenciador que ha permés donar auge a les bandes en aquest territori? Tot preguntes a què respondrem en aquest capítol. La tipologia d’aquestes agrupacions varia de tal manera que podem trobar-ne de caire professional, així com de tipologia amateur . Seran aquestes darreres aquelles que ocuparan l’anàlisi que elaborarem en el segon capítol. I ho seran perquè les considerem més adequades a l’hora d’estudiar la democratització social que es va produir aleshores i que constitueix el fil conductor de la nostra obra.

Hem dedicat l’últim capítol a l’estudi del certamen de bandes que des de l’any 1886 se celebraria a València dins del marc festiu de la Fira de Juliol. Primerament, ens preguntarem les motivacions que impulsaren la seua fundació i l’adequació al marc en què fou creat. Tot seguit, caldrà que esbrinem el perquè de la importància d’aquest certamen valencià, on any rere any participaven més bandes i de més prestigi. Per a fer aquesta anàlisi, ens fixarem en els processos identitaris a què les bandes donaren suport en l’àmbit local, i que ocasionaven que les bandes foren vistes no solament com un grup musical, sinó com la mateixa localitat materialitzada en la banda. Els concursos musicals ens permeten, doncs, elaborar un estudi des de dues vessants diferents. En primer lloc, centrarà la nostra atenció l’impuls que proporcionaven a les bandes perquè aquestes aconseguiren una major preparació que les fera quedar per damunt dels seus rivals. D’altra banda, també serà necessari al·ludir al fet identitari en què participaren les bandes, que les portà a erigir-se en representants de les seues localitats d’origen, amb tot el que això significaria. L’existència de més d’una banda en una determinada localitat donaria peu a l’establiment d’identitats fragmentàries que, mitjançant una ferotge rivalitat, enriquirien finalment el context musical de l’època. Així doncs, tot plegat, el certamen esdevé un element cabdal de divulgació del repertori musical en voga aleshores i de construcció identitària.

Atendre els diversos elements esmentats ens permetrà apropar-nos als canvis socioculturals que experimentà el País Valencià en l’època i fer-ho des d’una nova perspectiva, des d’una nova mirada que ens obligue a considerar les bandes de música com alguna cosa més que unes agrupacions que amenitzen les diverses festivitats del territori. Que ens obligue a considerar-les com a elements identitaris, de divulgació i de socialització, de primer ordre.

Aquest llibre té el seu origen en una investigació que donà lloc a una tesi doctoral dirigida pel Dr. Pedro Ruiz Torres i el Dr. Vicent Galbis López, que es defensà al novembre de 2010 al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València. Part de la investigació realitzada ha estat reelaborada per a aquest llibre buscant l’aspecte més divulgatiu.